París és una festa

31.03.2017

He anat a París a fer la meva visita anual per veure els grans museus i el riu, i per menjar musclos i patates fregides a Montmatre. París és com les golfes d´un castell on sempre trobes quelcom que et fa bategar el cor. La primera visita va ser a la casa de Balzac. Pujant per la Rue d’Alboni, a prop del metro hi havia dues dones assegudes a terra demanant caritat. Hi ha captaires pertot arreu; matrimonis amb criatures o bé persones soles i adults de mitjana edat, gairebé tots de l’orient mitjà. La Place de Costa Rica no ha canviat gairebé res des de la primavera del 1985, l’any que tenia un atelier a prop de l’Hotel de Ville. Solia anar sovint tot passejant per la vora del riu cap als jardins de la residència del novel·lista francès per menjar-me un entrepà.

Casa de Honoré de Balzac, Paris.

Avui caminant per la Rue Raynouard em preguntava què devia sentir Balzac quan tornava a peu a casa al vespre perquè no tenia diners per pagar el fiacre. A la petita cambra on escrivia hi ha un marc de llar de foc amb relleus de fusta. És enorme, sembla que el va comprar per quatre rals perquè qui li va vendre desconeixia el valor de la peça. Recordo la casa d’una amiga a County Armagh a Irlanda del Nord on la llar de foc ocupava les tres quartes parts del menjador, l’efecte era semblant al de la xemeneia de Balzac. En veure la peça irlandesa potser per esnobisme no vaig poder aguantar-me el riure, en canvi a casa de Balzac tot semblava en harmonia. Tant a Irlanda com a París a l’hivern hi fa molt fred.
Han passat gairebé dos-cents anys d’ençà que Honoré vivia en aquesta casa. Un habitatge de tres pisos amb una escala de fusta de caragol. Ben cert que la seva Comèdia humana escrita allí mateix segueix igual de vigent a tots els nivells de la societat. Fotocòpies d’extractes amb cents de correccions pengen per les parets. Costa poc imaginar les nits senceres que hi va dedicar a escriure. Balzac treballava des de la una de la matinada fins a les vuit, llavors anava a dormir. Des de la finestra del seu estudi es veu el jardinet. Allí de peu darrere el vidre amb la taula i la butaca i el soroll de quatre visitants parlant en veu baixa he sentit una veueta que em deia: “La resignació és un suïcidi quotidià”. El poder del dejà vu no té límits.

L’endemà, des de la finestra de l’hotelet regentat per algerians veig passar la gent. El barri és ple d’immigrants. Quatre soldats amb metralladores pujant per la Rue de Flandre, tots vestits de camuflatge de bosc, ben poc encertat per als carrers urbans parisencs tan plens de ciment. París n’està ple, de soldats. També es veu un grupet d’algerians tots vestits de groc i verd, colors que fan joc amb els contenidors que buiden, mentre parlen entre ells tot mirant-se els soldats. El soroll dels contenidors arrossegats fins darrere les reixes altes de ferro que protegeixen els blocs de pisos se sent des d’aquí. Plovisqueja, els parisencs ben abrigats van cap a treballar i jo tornaré al Louvre a veure potser Valentí de Boulogne perquè ahir després de Vermeer els genolls varen dir que prou i vareig tornar a l’hotel. Tretze peces vingudes d’arreu del món pengen al costat de les dels contemporanis del pintor holandès. Dones delicades i femenines però fortes com un roure fan pampallugues il·luminades per un raig de sol matiner que sempre entra per una finestra a l’esquerra del quadre. Teles estampades gruixudes com catifes decoren les taules i cadires dels interiors. Les teles de Dou, Borch, Steem, de Hooch o Metzu tenen interiors semblants però les de Johannes són especials. Per descriure Vermeer necessito més espai. Caldrà fer-ho un altre dia.

La Fundació Louis Vuitton ha portat la col·lecció de Shchukin a Paris i mils de persones fan cua per entrar a veure-la. Des de l’incident del cop de destral al cap que va rebre un vigilant del Louvre quan li va demanar a un home que obrís la jaqueta per veure què duia a dins, els controls són extrems. Tot i que el flux de visitants està ben controlat cal tenir molta paciència per veure les obres. Matisse, Renoir, Picasso, Gauguin, hi són tots. El col·leccionista rus sabia bé el que comprava.

Retrat de Benet Soler (Barcelona, 1903) | Pablo Picasso

Sols hi ha un sentit de la visita, no es pot tornar enrere, cal mirar les obres amb cura i sense pressa. Benet Soler pintat per Picasso ens mira de front com també el doctor Rey retratat per Van Gogh i penjat al seu costat. Pablo era a Barcelona trist i sol. L’amic Casagemes feia dos anys que s’havia tret la vida; era l’època blava, el color de la tristesa i el color per vestir els nadius mascles. El sastre Benet fuma una pipa molt llarga, un xic exagerada com també ho són les seves mans tan acostumades a fer córrer les tisores per sobre teles de textures infinites tot creant dissenys i vestimentes per a la classe benestant catalana. Acaba de beure’s un cafè i mira Picasso seriós i pausat amagant potser les pors i l’absurd d’un segle que sols té tres anyets. El bigotet enlairat, com el de Velázquez o el de Dalí, que encara no era nat. El degueren concebre més o menys en aquestes dates. Bigotis rígids plens de gomina sinònim de cultura, d’intel·lectualitat. Blaus, lilosos barrejats amb un punt de vermell per fer-los més freds, més foscos i per amagar la pobresa d’una ciutat plena de captaires, misèria i malalts. El jove pintor malagueny amb 22 anys corria d’una ciutat a l’altra buscant respostes.

El doctor Felix Rey també porta una jaqueta blava, però el blau de Van Gogh és més càlid. El vermell l’ha guardat per l’orella esquerra, els llavis i el dalt de la butxaca com també per delimitar el triangle que forma la jaqueta cordada amb un sol botó oberta a la part de baix. En realitat el vermell és pertot arreu; puntejat i distribuït com una pluja entre els dissenys en espiral del paper de la paret, repartit pel cabell, o perdut com si pugés per l’espatlla esquerra del doctor, llavors també hi ha la firma; Vincent vol que sapiguem que va ser pintat a Arles el 1989. El jove metge porta una perilla i bigoti engominat molt semblant a la del sastre però més llarga. No li veiem les mans, potser les té posades sobre els genolls, sembla que estigui assegut. És un home de ciència amb poc coneixement d’art.

Retrat del doctor Felix Rey (Arles, 1889) | Vincent Van Gogh

Dos retrats ben diferents però la mirada és igual d’intensa en tots dos i m’atreviria a dir tranquil·la. És la segona quinzena de gener, Van Gogh és al sud de França, fa fred d’hivern. Falten onze anys perquè arribi el nou segle, Vincent en té trenta-set i no el veurà pas arribar, ja que l’any següent morirà víctima d´un tret de pistola que ell mateix va disparar.

El sastre Soler li va comissionar l’obra a Picasso i va continuar comprant -li obra a canvi de vestits o de bons sopars. Per altra banda el doctor Rey va cuidar el pintor holandès quan patia crisis d’epilèpsia o de demència, estats mentals que probablement el portaren a ferir-se greument l’orella, incident ben conegut arreu del món i que ell mateix en fa menció pintant l’orella del metge en vermell. El retrat és probablement com el pintor li dóna les gràcies al jove metge per les seves atencions.

Un metge i un sastre amants de la vida i disposats a ajudar els artistes que coneixeran a través de la seva professió. Català l’un, holandès l’altre. Tots dos tenen la mirada clara i neta, són homes joves plasmats sobre la tela, la de Picasso un xic més petita que la de Van Gogh.

Faig la cua per anar al lavabo, llavors pujo a dalt amb l’ascensor per veure l´edifici de 143 milions de dòlars de la Fundació Vuitton dissenyat per l’arquitecte Frank Gehry. Des d’allí es veu el Bois de Boulogne envoltat dels habitatges del 16ème arrondissement, barri farcit de burgesos i de gent benestant. Deixo l’edifici i m’endinso al Bois. Cavallets pertot arreu i criadetes joves ajuden la quitxalla a pujar i baixar, o bé s’enfilen amb ells a les atraccions. Un noi amb perilla i bigoti buida les papereres, un altre arrossega capses d’aigua mineral cap al petit cafè a on de nou faré cua per dinar. Hi ha una taula buida i tan prompte hi deixo la safata, un noi somrient ve a retirar les tasses i deixalles del client anterior. Penso entre mi: amb una mica de gomina al bigoti em seria un model perfecte. Dubto, però, que el meu retrat em curés l’artritis o pagués per l’entrepà que estic devorant.