Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV

¿Quan es considera que una paraula estrangera està assimilada o no a la nostra llengua?

El Diccionari normatiu valencià (DNV) és una obra que ha elaborat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) durant dotze anys. Al febrer del 2014 va vore la llum en versió digital, i durant dos anys i mig ha passat per un procés de revisió i d’ampliació gràcies a les aportacions dels usuaris. Ara l’Acadèmia ha tancat l’edició del diccionari i li ha donat una versió definitiva en paper, que presentarà en dos volums este 29 de setembre amb motiu de Sant Miquel.

Seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua | Foto: Web de l'AVL

En un article anomenat «Les aportacions del Diccionari normatiu valencià», publicat per Taula de Filologia Valenciana en la revista Aula de Lletres Valencianes número 5 (2015), exposava que el diccionari de l’Acadèmia recull totes les entrades del diccionari germà, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) —unes 68.000—, però que aporta una quantitat de paraules exclusives molt elevada —ronda en total les 100.000 entrades (!). A més, afirmava que les entrades exclusives del diccionari valencià són majoritàriament positives a pesar de separar-se del diccionari de l’Institut, i proposava alternatives a la irregularitat que això suposa, entre elles la necessitat d’elaborar un únic diccionari o dos diccionaris simètrics. Les paraules exclusives són tan «normals» com estes: bragues, caçatalents, caputxino, ‘catering’, dònut, emparrat, euríbor, fideuada, frànkfurt, napolitana, pàdel, parafarmàcia, picadeta, pixelar, pladur, quinoa, rosquilleta, sobrepés, televisar, templat, xatejar, etc. I també un gran nombre de locucions: en un bufit, fer cosa, a mansalva, no dir ni xufa…

Ara, en este article, vull aprofundir en el tema i tractar un grup de paraules controvertides: els barbarismes. Segons el diccionari, un barbarisme és un «element lingüístic d’origen estranger que no es considera assimilat a la llengua pròpia». Però, ¿quan es considera que una paraula estrangera està assimilada o no a la nostra llengua? Per exemple, la paraula barco és «estrangera» (ve del castellà), però està assimilada a la nostra llengua (la diem tots els parlants); aleshores, ¿es considera un barbarisme o no? Fins ara, la solució era molt senzilla. En el Diccionari de barbarismes (1997), publicat en Edicions 62, els autors David Paloma i Albert Rico consideraven que el terme «barbarisme» era una «desviació de la normativa establerta (bàsicament pel que fa al lèxic), en el nostre cas la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans». Per tant, com que la paraula barco no apareix en el DIEC, es desvia de la normativa i, en conseqüència, és un barbarisme.

Durant vint anys (1995-2015), l’Institut només ha acceptat una vintena de barbarismes: carabina, carpa (de circ), a destemps, desvelar (‘revelar’), enervar, estatunidenc, inclús, lentilla, lífting, llagar, malesa (‘bosquina espessa’), morrejar (pop.), policial, primorós, tarumba, verduler, verduleria, viudetat, xabola, xalat, xarlatà i algun altre més. Per contra, l’Acadèmia no només ha acceptat eixos barbarismes (excepte xalat i xarlatà), sinó que n’ha adoptat a la vora de cinc-cents més (!), xifra que no representa ni un 5% de les llistes de barbarismes que hem consultat. Però, a diferència del que es podria pensar, no tots són castellanismes (apretar, barco, disfrutar…), sinó que també hi han paraules genuïnes no reconegudes (alquitrà, baül, escarbar…), creacions internes (col·lisionar, culpabilitzar, decepcionar…), neologismes (leotards, parapent, polvoró…) i paraules valencianes (mentira, montanya, palmito…).

Molts professionals de la llengua (periodistes, correctors, professors…), avesats a les restriccions de la Secció Filològica de l’IEC, estan en contra que el diccionari normatiu accepte barbarismes, sobretot castellanismes. ¿Per què hem d’acceptar barco, per exemple, si ja tenim vaixell, que és un terme genuí i diferent del castellà? Però el purisme lingüístic topeta de cara amb una realitat aclaparadora: per molt que l’Institut considere barco incorrecte, «és un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua», en paraules d’Alcover i Moll. De fet els mateixos “anticastellanitzadors” són els primers que l’usen sense cap remordiment. Quan això passa —cada vegada més, ens agrade o no—, es produïx una reacció en cadena.

En primer lloc, els literats comencen a escriure la paraula assimilada; en el cas de barco, el terme apareix escrit, com a mínim, des del segle XIX. Podeu consultar en línia el CIVAL (Corpus informatitzat del valencià) i el CTILC (Corpus textual informatitzat de la llengua catalana), uns instruments de l’Acadèmia i de l’Institut, respectivament, per a saber quins escriptors de renom usen cada paraula i quan.

En segon lloc, els periodistes redacten llibres d’estil on decidixen fer servir els usos lingüístics habituals de la societat actual. Així, es veuen en la necessitat de saltar-se puntualment la norma i d’admetre pel seu compte no poques paraules per a reproduir l’espontaneïtat, l’expressivitat i la riquesa de la llengua. És el cas, entre altres, del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), anomenat Ésadir, que considera que barco és d’ús general, tot i que el DIEC no recull el terme.

I en tercer lloc, filòlegs de prestigi elaboren obres lexicogràfiques on arrepleguen, amb diversitat de criteris, paraules assimilades amb tradició escrita.

—El Diccionari català-valencià-balear o DCVB (1930-1962), d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, arreplega alquitrà, ansiar, antorxa, apenar, apurar, arrear, avort, barco, búcar, camisó, compostura, desaire, desllenguat, desperdiciar, embabucar, engatussar, esquàlid, fontaner, galleta, garrafal, llastimar, modorra, monyica, parranda, patada, patxorra, perorata, pirri, plàtica, primor, quantiós, sepulturer, sublevar, la taüt (f.), ventolera, xapotejar i xapurrejar, entre altres.

—El Termcat, un centre terminològic de caràcter oficiós i consultiu creat l’any 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’IEC, conté els termes bolo (‘representació’), espagat, leotards, parapent, pin, polo (‘gelat’), triler o xilena (en esports), entre altres.

—El Diccionari complementari del català normatiu (Edicions 62, 1998) arreplega «un repertori útil i imprescindible amb les paraules i les accepcions que, malgrat ser usuals i vàlides, encara no figuren en els diccionaris normatius» (devia voler dir «en el diccionari normatiu»). Conté, per exemple, barco, biombo, birlar, baül, estandard, futon, jaquetó, mediar, nano, posavasos, putejar, de repent, rul·lo, solapar-se o virgueria, entre unes 4660 accepcions.

—El Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC), publicat en 1998 pel grup Enciclopèdia Catalana, aporta moltes novetats lèxiques (16.000 entrades més que el DIEC), com ara apoltronar-se, avassallar, cabrejar-se, escarbar, flexo, flipar, forro, fugar-se, membret, noquejar, polvoró, puro, quiniela, recapacitar, tragar, xiripa, etc.

—El Gran diccionari 62 de la llengua catalana (GD62), publicat l’any 2000, inclou paraules com apreci, barco, bronca, desangelat, farra, impàs, invadir, manada, moralina, morbo, octavilla, tàper, per últim i vivenda, entre moltes altres.

—Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), creada en 2001, declara oficial i normatiu el diccionari del Salt 2.0 Traductor i Corrector de Valencià, de la Generalitat Valenciana, l’any 2002. La versió Salt 3.0 aporta moltes paraules noves, com ara aixina, desperdigolat, explosionar, faca, javalí, manotes, nóvio, papes, patxorra, pòsit (de pescadors), potro, rosquilleta, trage, xillar, xulles (en un examen), etc.

No és debades que moltes «paraules incorrectes» apareguen per ací i per allà constantment, i apareixen precisament en la llengua escrita, que és el canal en què l’emissor, generalment format, pot controlar més el lèxic normatiu. Heus ací uns quants exemples representatius, els quals no són pas aïllats: «Van disfrutar de la remuntada» (El Periódico), «Es va escaquejar de l’escomesa» (La Veu del PV), «Aquest segon vehicle es va empotrar lateralment contra una paret» (Diari de Balears), «El líder dels euroescèptics provoca una bronca al Parlament europeu» (TV3), «L’Any Campins Gaudí es despedeix amb un concert de la coral de la UIB» (IB3), «una manada de llops» (dibuixos de Súper3), «màster en infermeria de quiròfan» (Universitat de Lleida), «Tenir poc sarro és signe de normalitat» (Dentalògic), «Jo no sóc tonto» (anunci publicitari), «De bon rotllo!» (títol d’un llibre), etc. Si açò passa entre els professionals de la llengua, ¿què els podem demanar als usuaris? ¿Hem de demanar que tot un poble sacrifique el seu parlar per un diccionari, o hem de demanar al diccionari que s’adeqüe tant com puga al parlar del seu poble?

En este sentit, són ben actuals i reveladores les paraules que escrivia Ivan Tubau l’any 1990 en el llibre Paraula viva contra llengua normativa: el català espontani dels mitjans de comunicació.

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure. L’altre, el depurat, el purista, és una llengua artificial i difícil que obri el pas a la simple substitució pel castellà, vist pels usuaris com a més natural i fàcil».

En altres sectors ideològics, s’han escrit molts articles en la mateixa línia, dels quals en destaco dos de recents, del 2015. D’una banda, professionals de la llengua catalans demanen un català «més ric, àgil i senzill» en el llibre Canvi d’agulles. L’obra conté l’article «Quan l’ús és la norma», de Ricard Fité, que conclou que hi han moltes paraules «que truquen quotidianament a la porta de la Secció Filològica de l’IEC per demanar formar part dels seus registres i inventaris». D’altra banda, el diari Ara publica l’article «Les paraules que necessitem haurien d’entrar als diccionaris».

I bé: ¿què ha de fer el diccionari normatiu amb paraules com cana, flexo o tirants? En la meua formació lingüística, només he conegut el criteri purista del DIEC, que consistix bàsicament en seguir al peu de la lletra l’encàrrec del mestre Pompeu Fabra: «descastellanitzar» la llengua. Així, com que les paraules cana, flexo i tirants són sospitoses de ser castellanismes, l’Institut no les incorpora en el diccionari i proposa alternatives: cabell blanc, llum d’escriptori i elàstics, respectivament, encara que sovint no en proposa cap (pirri, polvoró o rabiar). Però, realment, ¿són assimilables eixes alternatives artificioses? Jo vaig intentar usar-les com a filòleg compromés a casa, al carrer i a l’institut, i en seguida em va tocar fer un pas arrere. El pas arrere va ser definitiu quan vaig comprendre que estava remant riu amunt, cosa que resulta fatigosa i frustrant, i en certa manera ridícula i contraproduent.

El propòsit del mestre Fabra era molt digne, però també era fins a un cert punt il·lusori i inassumible, quasi que esperantista. Hem de ser conscients que la nostra llengua, ens agrade o no, té castellanismes arrelats (disfrutar, barco, patxorra…) que conviuen amb les paraules genuïnes o les desplacen (gaudir, vaixell, melsa…) i que, en el moment que arrelen, és quasi impossible desbancar-los, per no dir impossible. Ras i curt: per molt que el DIEC ha proposat durant vint anys sala d’operacions, la paraula usual ha sigut sempre quiròfan. Per tant, si es tracta d’un fenomen que té més força que la norma, ¿no caldrà que la norma s’adapte al fenomen? ¿No és així, de fet, com actuava el malaguanyat Diccionari català-valencià-balear, considerat interessadament com a «descriptiu» i «no normatiu»?

El diccionari ha de posar-se al costat dels parlants, i no davant. Això no vol dir, ni de bon tros, que ara hàgem de renunciar a normalitzar paraules genuïnes (comandament, sèrum, trepant…) o que hàgem d’acceptar castellanismes a tort i a dret (*bassura, *enxufe, *servilleta…). El criteri inclusiu del Diccionari normatiu valencià no és capritxós, sinó que consistix en incorporar les paraules que complixen tres requisits: són paraules assimilades en la llengua viva, s’usen sovint en la llengua escrita i són avalades per algun diccionari de prestigi. En definitiva, el diccionari valencià ha encetat un canvi d’agulles en la normativa lexicogràfica amb la finalitat de fer la llengua més expressiva, més rica i més senzilla. Tant de bo que l’Institut s’hi avinga.

Heus ací, a continuació, la llista de les vora 500 paraules que abans es consideraven barbarismes i que ara són normatives segons el diccionari de l’Acadèmia. L’objectiu d’este treball és divulgar-les entre els usuaris, però sobretot entre els professionals de la llengua, que hem de saber que ara són correctes paraules com assentar-se, disfrutar i patada o expressions com de repent o saber mal, entre altres.

Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Paraules secundàries (139)

abanderat → 1. bandererer 2. capdavanter, abombar → bombar, abotonar → botonar, abraç → abraçada, acotar → fitar, agravi → greuge, agraviar → agreujar, aiguar → aigualir, ajardinar → enjardinar, almorzar → esmorzar, alquitrà → quitrà, alquitranar → enquitranar, amordassar → emmordassar, amurallar → emmurallar, antorxa → torxa, apretar → 1. estretir 2. polsar, prémer, arrastrar → arrossegar, avort → avortament, barco → vaixell, béicon → bacó, berberetxo → catxel, biombo → paravent, borrador → esborrany, borrar → esborrar, camarot → cabina, capritxo → capritx, caramel·lo → caramel, cego → cec, cigar i cigarro → puro, cita → citació, cogombro → cogombre, coixo → coix, conseguir → aconseguir, contentar → acontentar, contertuli → contertulià, coster → costaner, cult → culte, decepcionar → decebre, decimonònic → 1. huitcentista 2. antiquat, deport → esport, deportista → esportista, desagravi → desgreuge, desagraviar → desagreujar, desembarc → desembarcament, desganyitar-se → desgargamellar-se, despedida → acomiadament, despedir → acomiadar, desperdiciar → desaprofitar, disparar → xutar, disseccionar → dissecar, dissuasori → dissuasiu, divorç → divorci, donar-se pressa → afanyar-se, embovar → embadalir, empotrar → encastar, enterro → soterrar, estandard → estendard, estela → deixant, exemplaritzant → exemplar, extraditar → extradir, formatejar → formatar, forrar → folrar, forro → folre, fundició → foneria, fusellatge → buc, gamussa → camussa, ingeni → enginy, ingeniar → enginyar, invadir → envair, javalí → senglar, lleal → lleial, llealtat → lleialtat, llonja → llotja, mançana → poma, manco → manc, manso → mans, manto → mantell, medir → amidar, melena → cabellera, membret → capçalera, mentira → mentida, mentirós → mentider, mentres → mentre, modo → mode, modós → cortés, montanya → muntanya, mostrador → taulell, motxo → fregona, nano → nan, nespro → nispro (diec), ninxo → nínxol, nivellar → anivellar, nuvolar-se → ennuvolar-se, octavilla → octaveta (diec), ofertar → oferir, oït → oïda, onso i orso → ós, palmito → ventall, panader → forner, panaderia → forn, passacarrer → cercavila, peçó → peduncle, pegatina → adhesiu, peluca → perruca, peluqueria → perruqueria, peluquí → perruquí, penalti → penal, pendent (f.) → pendent (m.), petroler → petrolier, picaresca → picardia, planejar → planar, pleit → plet, pleitejar → pledejar, ploró → ploraner, pònting → salt de pont, potro → poltre, ralentitzar → alentir, rebossar → arrebossar, refrendar → referendar, registrar → escorcollar, registre → escorcoll, revaloritzar → revalorar, sarro → tosca dental, saudita → saudí, en seguida → de seguida, suggerència → suggeriment, suggerent → suggeridor, templar → temprar, tio → oncle, topo → monyo, tragar → engolir, travestí → transvestit, tuna → estudiantina, per últim → finalment, vestuari → vestidor, vial → viari, xequeig → revisió mèdica, xorro → raig, zels → gelosia.

Paraules secundàries col·loquials (39)

aixina → així, almorrana → hemorroide, antepassat → avantpassat, birra → cervesa, caminata → caminada, cangrena → gangrena, cangrenar → gangrenar, destemplar → destemprar, enredro → embolic, ensaig → assaig, ensajar → assajar, enterar-se → assabentar-se, farlopa → cocaïna, fastidi → fastig, fastidiar → enfastidir, gorro → gorra, làmpara → làmpada, llegítim → legítim, llògic → lògic, macarra → proxeneta, manyo → aragonés, moneria → monada, morro → barra, obedir → obeir, orige → origen, paraigües → paraigua, pasma → policia, passota → meninfot, passotisme → meninfotisme, pata → pota, putxero → olla de carn, quarto → habitació, rellonge → rellotge, retor → rector, robo → robatori, tasca → taverna, xillar → cridar, xillit → crit, xoto → xot.

Paraules principals (249)

aborregat, acabar amb, acartonar-se, acolxar, afiançar, afincar-se, alcançar, algaravia (‘cridòria’), alimanya, ama de casa, amanéixer, anar a més, anar per lliure, ansiar, per anticipat, apalancar-se, apenar, apoltronar-se, apreci, apurar, aroma (m.), arrear, assentar-se (‘seure’), avassallar, baix de, banderí, baül, bodega (‘celler’), bolo, botar (‘varar’ / ‘avarar’), boxeig, bròcoli (≠ bròquil), bronca (definició dubtosa), búcar, bulla, bullici, burlar (‘esquivar’, ‘eludir’), busca («en busca de» i «busca i captura»), cablejat, camisó, cana, captar (‘copsar’, ‘comprendre’), caradura, carent, carn de gallina, caser (‘amo’, ‘propietari’), caspós, cataracta (≠ cascada), cel·lo, clarificar (‘aclarir’), col·lisionar, compostura, contemplar (‘incloure’, ‘preveure’), corset, condir, cubalibre, culpabilitzar, debacle, demonitzar, deparar, derramar (‘vessar’), desaigüe, desaire, desangelat, desenfadat, desgarbat, desllenguat, desmentit, desperdigolar, desvaloritzar, disfrutar, divisar (‘albirar’), embabucar, empast, empinar el colze, empinat, empindongar, encoleritzar-se, enfrascar-se, engatussar, ensaladera, ensaladilla russa, entente, entredit, escaiolar, escamar, escarbar, esmaix, espagat, esperpent, esperpèntic, esquàlid (‘esquifit’, ‘escanyolit’), estampida, exitós, explosionar, faca, farol, fer-se amb (‘apoderar-se’), flema, flemó, flexo, fontaner, fregona, fugar-se, futon, galleta, garrafal, gasto, gorrí (‘brut’, ‘porc’), goter, gripós, habilidós, hortera, horterada, immediacions, impàs, incautació, incautar-se, incordiar, intríngulis, jaquetó, leotards, llastimar, llistat (‘llista’), llum (f.), manada (‘bandada’), mandangues, manotes, manta (‘gos’, ‘dropo’), marabunta, mariconera, màstil, mata-sogres, maular, maulit, mediar, melenut, merengue (dolç), metxa (del cabell), a mida que, a la millor, mimar (‘amanyagar’; ‘consentir’), minifalda, minorista (‘que ven al detall’), miró, modos, modorra, mojito, momos, monyica, moralina, morbo, muntanya russa (diec: muntanyes russes), natilles, nispro, noquejar, nòria (‘roda de fira’), novatada, nóvio, oblea, octaveta, olla a pressió (diec: olla de pressió), ordinariesa, orujo, ostentar (‘ocupar’, ‘exercir’), palmada, pamplina, pantofla, papes, parafernàlia, parapent, paripé, parranda, patada, patxorra, pega (‘entrebanc’), perorata, peveter (dels Jocs Olímpics), pin, pinxo, pirri, plàtica, plumier, polo (‘gelat’), pols (‘enfrontament’), polvoró, portafolis, porxe, posagots, posicionar-se, pòsit (de pescadors), postura (‘posició’, ‘opinió’), precís (‘necessari’), primar, primor, provador, punter (‘capdavanter’), puro, quantiós, quiniela, quiròfan, rabiar, recapacitar, refregar (‘retraure’), remat, renyonera, repent («de repent» i «en un repent»), repostar, revelat, rimbombant, rissar, roll, rosquilleta, rul·lo (‘bigudí’), saber mal, secar, segur que, sepulturer, serrutx, solapar, solera, sublevació, sublevar, tallarins, tanteig, tantejar, tàper (≠ carmanyola), taponar, taquilla (‘armariet’), taüt (f.), termo, tirants, torpedejar, tortada, tragó, trastada, travallengua, triler, ufanar-se, ultravioleta, venta (‘posada’, ‘hostal’), ventolera, veterania, vivenda, xapa (de cervesa), xapotejar (‘xipollejar’), xapurrejar, xilena (en futbol), xitxarra.

Paraules principals col·loquials (72)

agulletes (Tinc agulletes a les cames), bovada, bovo, cabreig, cabrejar, cacau (‘embolic’, ‘bollit’), calimotxo, camorra, camorrista, canguelo, carinyo, carinyós, coco (‘cap’), colxa, cubata, cutre, desperdici, empollar, escaquejar-se, estropejar, farra, farragós, flato, flipada, flipar, friqui, guiri, litrona, lo (Lo que va davant, va davant…), mamó, mangar, maricó [pej.], mariconada, marró (Quin marró que ens ha tocat!), marxós, mitxelí, moguda, mono (Tenia el mono de fumar), nano, palmar (‘dinyar’), passada (La festa va ser una passada), patejar, patatús, patós, per a que, pillar, pillo, pito (‘ben plantat’), pirat, putejar, puto, quico (‘gra de dacsa torrat’), quinqui, quinto (de cervesa), rabo, rotllo (Quin rotllo de programa!), talp (‘infiltrat’), tamany, tatxar (Tatxeu la paraula que estiga mal escrita), tio, tonto, trage, trepa, trip, vacil·lar (‘fanfarronejar’), virgueria, xiripa, xitxa [infant.], xitxo, xulles (en un examen), xurra (‘xamba’) i xurro (‘xamba’).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació