Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV

25.09.2016

El Diccionari normatiu valencià (DNV) és una obra que ha elaborat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) durant dotze anys. Al febrer del 2014 va vore la llum en versió digital, i durant dos anys i mig ha passat per un procés de revisió i d’ampliació gràcies a les aportacions dels usuaris. Ara l’Acadèmia ha tancat l’edició del diccionari i li ha donat una versió definitiva en paper, que presentarà en dos volums este 29 de setembre amb motiu de Sant Miquel.

Seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua | Foto: Web de l'AVL

Seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua | Foto: Web de l’AVL

En un article anomenat «Les aportacions del Diccionari normatiu valencià», publicat per Taula de Filologia Valenciana en la revista Aula de Lletres Valencianes número 5 (2015), exposava que el diccionari de l’Acadèmia recull totes les entrades del diccionari germà, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) —unes 68.000—, però que aporta una quantitat de paraules exclusives molt elevada —ronda en total les 100.000 entrades (!). A més, afirmava que les entrades exclusives del diccionari valencià són majoritàriament positives a pesar de separar-se del diccionari de l’Institut, i proposava alternatives a la irregularitat que això suposa, entre elles la necessitat d’elaborar un únic diccionari o dos diccionaris simètrics. Les paraules exclusives són tan «normals» com estes: bragues, caçatalents, caputxino, ‘catering’, dònut, emparrat, euríbor, fideuada, frànkfurt, napolitana, pàdel, parafarmàcia, picadeta, pixelar, pladur, quinoa, rosquilleta, sobrepés, televisar, templat, xatejar, etc. I també un gran nombre de locucions: en un bufit, fer cosa, a mansalva, no dir ni xufa…

Ara, en este article, vull aprofundir en el tema i tractar un grup de paraules controvertides: els barbarismes. Segons el diccionari, un barbarisme és un «element lingüístic d’origen estranger que no es considera assimilat a la llengua pròpia». Però, ¿quan es considera que una paraula estrangera està assimilada o no a la nostra llengua? Per exemple, la paraula barco és «estrangera» (ve del castellà), però està assimilada a la nostra llengua (la diem tots els parlants); aleshores, ¿es considera un barbarisme o no? Fins ara, la solució era molt senzilla. En el Diccionari de barbarismes (1997), publicat en Edicions 62, els autors David Paloma i Albert Rico consideraven que el terme «barbarisme» era una «desviació de la normativa establerta (bàsicament pel que fa al lèxic), en el nostre cas la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans». Per tant, com que la paraula barco no apareix en el DIEC, es desvia de la normativa i, en conseqüència, és un barbarisme.

Durant vint anys (1995-2015), l’Institut només ha acceptat una vintena de barbarismes: carabina, carpa (de circ), a destemps, desvelar (‘revelar’), enervar, estatunidenc, inclús, lentilla, lífting, llagar, malesa (‘bosquina espessa’), morrejar (pop.), policial, primorós, tarumba, verduler, verduleria, viudetat, xabola, xalat, xarlatà i algun altre més. Per contra, l’Acadèmia no només ha acceptat eixos barbarismes (excepte xalat i xarlatà), sinó que n’ha adoptat a la vora de cinc-cents més (!), xifra que no representa ni un 5% de les llistes de barbarismes que hem consultat. Però, a diferència del que es podria pensar, no tots són castellanismes (apretar, barco, disfrutar…), sinó que també hi han paraules genuïnes no reconegudes (alquitrà, baül, escarbar…), creacions internes (col·lisionar, culpabilitzar, decepcionar…), neologismes (leotards, parapent, polvoró…) i paraules valencianes (mentira, montanya, palmito…).

Molts professionals de la llengua (periodistes, correctors, professors…), avesats a les restriccions de la Secció Filològica de l’IEC, estan en contra que el diccionari normatiu accepte barbarismes, sobretot castellanismes. ¿Per què hem d’acceptar barco, per exemple, si ja tenim vaixell, que és un terme genuí i diferent del castellà? Però el purisme lingüístic topeta de cara amb una realitat aclaparadora: per molt que l’Institut considere barco incorrecte, «és un castellanisme introduït i arrelat dins tot el territori de la nostra llengua», en paraules d’Alcover i Moll. De fet els mateixos “anticastellanitzadors” són els primers que l’usen sense cap remordiment. Quan això passa —cada vegada més, ens agrade o no—, es produïx una reacció en cadena.

En primer lloc, els literats comencen a escriure la paraula assimilada; en el cas de barco, el terme apareix escrit, com a mínim, des del segle XIX. Podeu consultar en línia el CIVAL (Corpus informatitzat del valencià) i el CTILC (Corpus textual informatitzat de la llengua catalana), uns instruments de l’Acadèmia i de l’Institut, respectivament, per a saber quins escriptors de renom usen cada paraula i quan.

En segon lloc, els periodistes redacten llibres d’estil on decidixen fer servir els usos lingüístics habituals de la societat actual. Així, es veuen en la necessitat de saltar-se puntualment la norma i d’admetre pel seu compte no poques paraules per a reproduir l’espontaneïtat, l’expressivitat i la riquesa de la llengua. És el cas, entre altres, del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), anomenat Ésadir, que considera que barco és d’ús general, tot i que el DIEC no recull el terme.

I en tercer lloc, filòlegs de prestigi elaboren obres lexicogràfiques on arrepleguen, amb diversitat de criteris, paraules assimilades amb tradició escrita.

—El Diccionari català-valencià-balear o DCVB (1930-1962), d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, arreplega alquitrà, ansiar, antorxa, apenar, apurar, arrear, avort, barco, búcar, camisó, compostura, desaire, desllenguat, desperdiciar, embabucar, engatussar, esquàlid, fontaner, galleta, garrafal, llastimar, modorra, monyica, parranda, patada, patxorra, perorata, pirri, plàtica, primor, quantiós, sepulturer, sublevar, la taüt (f.), ventolera, xapotejar i xapurrejar, entre altres.

—El Termcat, un centre terminològic de caràcter oficiós i consultiu creat l’any 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’IEC, conté els termes bolo (‘representació’), espagat, leotards, parapent, pin, polo (‘gelat’), triler o xilena (en esports), entre altres.

—El Diccionari complementari del català normatiu (Edicions 62, 1998) arreplega «un repertori útil i imprescindible amb les paraules i les accepcions que, malgrat ser usuals i vàlides, encara no figuren en els diccionaris normatius» (devia voler dir «en el diccionari normatiu»). Conté, per exemple, barco, biombo, birlar, baül, estandard, futon, jaquetó, mediar, nano, posavasos, putejar, de repent, rul·lo, solapar-se o virgueria, entre unes 4660 accepcions.

—El Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC), publicat en 1998 pel grup Enciclopèdia Catalana, aporta moltes novetats lèxiques (16.000 entrades més que el DIEC), com ara apoltronar-se, avassallar, cabrejar-se, escarbar, flexo, flipar, forro, fugar-se, membret, noquejar, polvoró, puro, quiniela, recapacitar, tragar, xiripa, etc.

—El Gran diccionari 62 de la llengua catalana (GD62), publicat l’any 2000, inclou paraules com apreci, barco, bronca, desangelat, farra, impàs, invadir, manada, moralina, morbo, octavilla, tàper, per últim i vivenda, entre moltes altres.

—Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), creada en 2001, declara oficial i normatiu el diccionari del Salt 2.0 Traductor i Corrector de Valencià, de la Generalitat Valenciana, l’any 2002. La versió Salt 3.0 aporta moltes paraules noves, com ara aixina, desperdigolat, explosionar, faca, javalí, manotes, nóvio, papes, patxorra, pòsit (de pescadors), potro, rosquilleta, trage, xillar, xulles (en un examen), etc.

No és debades que moltes «paraules incorrectes» apareguen per ací i per allà constantment, i apareixen precisament en la llengua escrita, que és el canal en què l’emissor, generalment format, pot controlar més el lèxic normatiu. Heus ací uns quants exemples representatius, els quals no són pas aïllats: «Van disfrutar de la remuntada» (El Periódico), «Es va escaquejar de l’escomesa» (La Veu del PV), «Aquest segon vehicle es va empotrar lateralment contra una paret» (Diari de Balears), «El líder dels euroescèptics provoca una bronca al Parlament europeu» (TV3), «L’Any Campins Gaudí es despedeix amb un concert de la coral de la UIB» (IB3), «una manada de llops» (dibuixos de Súper3), «màster en infermeria de quiròfan» (Universitat de Lleida), «Tenir poc sarro és signe de normalitat» (Dentalògic), «Jo no sóc tonto» (anunci publicitari), «De bon rotllo!» (títol d’un llibre), etc. Si açò passa entre els professionals de la llengua, ¿què els podem demanar als usuaris? ¿Hem de demanar que tot un poble sacrifique el seu parlar per un diccionari, o hem de demanar al diccionari que s’adeqüe tant com puga al parlar del seu poble?

En este sentit, són ben actuals i reveladores les paraules que escrivia Ivan Tubau l’any 1990 en el llibre Paraula viva contra llengua normativa: el català espontani dels mitjans de comunicació.

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure. L’altre, el depurat, el purista, és una llengua artificial i difícil que obri el pas a la simple substitució pel castellà, vist pels usuaris com a més natural i fàcil».

En altres sectors ideològics, s’han escrit molts articles en la mateixa línia, dels quals en destaco dos de recents, del 2015. D’una banda, professionals de la llengua catalans demanen un català «més ric, àgil i senzill» en el llibre Canvi d’agulles. L’obra conté l’article «Quan l’ús és la norma», de Ricard Fité, que conclou que hi han moltes paraules «que truquen quotidianament a la porta de la Secció Filològica de l’IEC per demanar formar part dels seus registres i inventaris». D’altra banda, el diari Ara publica l’article «Les paraules que necessitem haurien d’entrar als diccionaris».

I bé: ¿què ha de fer el diccionari normatiu amb paraules com cana, flexo o tirants? En la meua formació lingüística, només he conegut el criteri purista del DIEC, que consistix bàsicament en seguir al peu de la lletra l’encàrrec del mestre Pompeu Fabra: «descastellanitzar» la llengua. Així, com que les paraules cana, flexo i tirants són sospitoses de ser castellanismes, l’Institut no les incorpora en el diccionari i proposa alternatives: cabell blanc, llum d’escriptori i elàstics, respectivament, encara que sovint no en proposa cap (pirri, polvoró o rabiar). Però, realment, ¿són assimilables eixes alternatives artificioses? Jo vaig intentar usar-les com a filòleg compromés a casa, al carrer i a l’institut, i en seguida em va tocar fer un pas arrere. El pas arrere va ser definitiu quan vaig comprendre que estava remant riu amunt, cosa que resulta fatigosa i frustrant, i en certa manera ridícula i contraproduent.

El propòsit del mestre Fabra era molt digne, però també era fins a un cert punt il·lusori i inassumible, quasi que esperantista. Hem de ser conscients que la nostra llengua, ens agrade o no, té castellanismes arrelats (disfrutar, barco, patxorra…) que conviuen amb les paraules genuïnes o les desplacen (gaudir, vaixell, melsa…) i que, en el moment que arrelen, és quasi impossible desbancar-los, per no dir impossible. Ras i curt: per molt que el DIEC ha proposat durant vint anys sala d’operacions, la paraula usual ha sigut sempre quiròfan. Per tant, si es tracta d’un fenomen que té més força que la norma, ¿no caldrà que la norma s’adapte al fenomen? ¿No és així, de fet, com actuava el malaguanyat Diccionari català-valencià-balear, considerat interessadament com a «descriptiu» i «no normatiu»?

El diccionari ha de posar-se al costat dels parlants, i no davant. Això no vol dir, ni de bon tros, que ara hàgem de renunciar a normalitzar paraules genuïnes (comandament, sèrum, trepant…) o que hàgem d’acceptar castellanismes a tort i a dret (*bassura, *enxufe, *servilleta…). El criteri inclusiu del Diccionari normatiu valencià no és capritxós, sinó que consistix en incorporar les paraules que complixen tres requisits: són paraules assimilades en la llengua viva, s’usen sovint en la llengua escrita i són avalades per algun diccionari de prestigi. En definitiva, el diccionari valencià ha encetat un canvi d’agulles en la normativa lexicogràfica amb la finalitat de fer la llengua més expressiva, més rica i més senzilla. Tant de bo que l’Institut s’hi avinga.

Heus ací, a continuació, la llista de les vora 500 paraules que abans es consideraven barbarismes i que ara són normatives segons el diccionari de l’Acadèmia. L’objectiu d’este treball és divulgar-les entre els usuaris, però sobretot entre els professionals de la llengua, que hem de saber que ara són correctes paraules com assentar-se, disfrutar i patada o expressions com de repent o saber mal, entre altres.

Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Paraules secundàries (139)

abanderat → 1. bandererer 2. capdavanter, abombar → bombar, abotonar → botonar, abraç → abraçada, acotar → fitar, agravi → greuge, agraviar → agreujar, aiguar → aigualir, ajardinar → enjardinar, almorzar → esmorzar, alquitrà → quitrà, alquitranar → enquitranar, amordassar → emmordassar, amurallar → emmurallar, antorxa → torxa, apretar → 1. estretir 2. polsar, prémer, arrastrar → arrossegar, avort → avortament, barco → vaixell, béicon → bacó, berberetxo → catxel, biombo → paravent, borrador → esborrany, borrar → esborrar, camarot → cabina, capritxo → capritx, caramel·lo → caramel, cego → cec, cigar i cigarro → puro, cita → citació, cogombro → cogombre, coixo → coix, conseguir → aconseguir, contentar → acontentar, contertuli → contertulià, coster → costaner, cult → culte, decepcionar → decebre, decimonònic → 1. huitcentista 2. antiquat, deport → esport, deportista → esportista, desagravi → desgreuge, desagraviar → desagreujar, desembarc → desembarcament, desganyitar-se → desgargamellar-se, despedida → acomiadament, despedir → acomiadar, desperdiciar → desaprofitar, disparar → xutar, disseccionar → dissecar, dissuasori → dissuasiu, divorç → divorci, donar-se pressa → afanyar-se, embovar → embadalir, empotrar → encastar, enterro → soterrar, estandard → estendard, estela → deixant, exemplaritzant → exemplar, extraditar → extradir, formatejar → formatar, forrar → folrar, forro → folre, fundició → foneria, fusellatge → buc, gamussa → camussa, ingeni → enginy, ingeniar → enginyar, invadir → envair, javalí → senglar, lleal → lleial, llealtat → lleialtat, llonja → llotja, mançana → poma, manco → manc, manso → mans, manto → mantell, medir → amidar, melena → cabellera, membret → capçalera, mentira → mentida, mentirós → mentider, mentres → mentre, modo → mode, modós → cortés, montanya → muntanya, mostrador → taulell, motxo → fregona, nano → nan, nespro → nispro (diec), ninxo → nínxol, nivellar → anivellar, nuvolar-se → ennuvolar-se, octavilla → octaveta (diec), ofertar → oferir, oït → oïda, onso i orso → ós, palmito → ventall, panader → forner, panaderia → forn, passacarrer → cercavila, peçó → peduncle, pegatina → adhesiu, peluca → perruca, peluqueria → perruqueria, peluquí → perruquí, penalti → penal, pendent (f.) → pendent (m.), petroler → petrolier, picaresca → picardia, planejar → planar, pleit → plet, pleitejar → pledejar, ploró → ploraner, pònting → salt de pont, potro → poltre, ralentitzar → alentir, rebossar → arrebossar, refrendar → referendar, registrar → escorcollar, registre → escorcoll, revaloritzar → revalorar, sarro → tosca dental, saudita → saudí, en seguida → de seguida, suggerència → suggeriment, suggerent → suggeridor, templar → temprar, tio → oncle, topo → monyo, tragar → engolir, travestí → transvestit, tuna → estudiantina, per últim → finalment, vestuari → vestidor, vial → viari, xequeig → revisió mèdica, xorro → raig, zels → gelosia.

Paraules secundàries col·loquials (39)

aixina → així, almorrana → hemorroide, antepassat → avantpassat, birra → cervesa, caminata → caminada, cangrena → gangrena, cangrenar → gangrenar, destemplar → destemprar, enredro → embolic, ensaig → assaig, ensajar → assajar, enterar-se → assabentar-se, farlopa → cocaïna, fastidi → fastig, fastidiar → enfastidir, gorro → gorra, làmpara → làmpada, llegítim → legítim, llògic → lògic, macarra → proxeneta, manyo → aragonés, moneria → monada, morro → barra, obedir → obeir, orige → origen, paraigües → paraigua, pasma → policia, passota → meninfot, passotisme → meninfotisme, pata → pota, putxero → olla de carn, quarto → habitació, rellonge → rellotge, retor → rector, robo → robatori, tasca → taverna, xillar → cridar, xillit → crit, xoto → xot.

Paraules principals (249)

aborregat, acabar amb, acartonar-se, acolxar, afiançar, afincar-se, alcançar, algaravia (‘cridòria’), alimanya, ama de casa, amanéixer, anar a més, anar per lliure, ansiar, per anticipat, apalancar-se, apenar, apoltronar-se, apreci, apurar, aroma (m.), arrear, assentar-se (‘seure’), avassallar, baix de, banderí, baül, bodega (‘celler’), bolo, botar (‘varar’ / ‘avarar’), boxeig, bròcoli (≠ bròquil), bronca (definició dubtosa), búcar, bulla, bullici, burlar (‘esquivar’, ‘eludir’), busca («en busca de» i «busca i captura»), cablejat, camisó, cana, captar (‘copsar’, ‘comprendre’), caradura, carent, carn de gallina, caser (‘amo’, ‘propietari’), caspós, cataracta (≠ cascada), cel·lo, clarificar (‘aclarir’), col·lisionar, compostura, contemplar (‘incloure’, ‘preveure’), corset, condir, cubalibre, culpabilitzar, debacle, demonitzar, deparar, derramar (‘vessar’), desaigüe, desaire, desangelat, desenfadat, desgarbat, desllenguat, desmentit, desperdigolar, desvaloritzar, disfrutar, divisar (‘albirar’), embabucar, empast, empinar el colze, empinat, empindongar, encoleritzar-se, enfrascar-se, engatussar, ensaladera, ensaladilla russa, entente, entredit, escaiolar, escamar, escarbar, esmaix, espagat, esperpent, esperpèntic, esquàlid (‘esquifit’, ‘escanyolit’), estampida, exitós, explosionar, faca, farol, fer-se amb (‘apoderar-se’), flema, flemó, flexo, fontaner, fregona, fugar-se, futon, galleta, garrafal, gasto, gorrí (‘brut’, ‘porc’), goter, gripós, habilidós, hortera, horterada, immediacions, impàs, incautació, incautar-se, incordiar, intríngulis, jaquetó, leotards, llastimar, llistat (‘llista’), llum (f.), manada (‘bandada’), mandangues, manotes, manta (‘gos’, ‘dropo’), marabunta, mariconera, màstil, mata-sogres, maular, maulit, mediar, melenut, merengue (dolç), metxa (del cabell), a mida que, a la millor, mimar (‘amanyagar’; ‘consentir’), minifalda, minorista (‘que ven al detall’), miró, modos, modorra, mojito, momos, monyica, moralina, morbo, muntanya russa (diec: muntanyes russes), natilles, nispro, noquejar, nòria (‘roda de fira’), novatada, nóvio, oblea, octaveta, olla a pressió (diec: olla de pressió), ordinariesa, orujo, ostentar (‘ocupar’, ‘exercir’), palmada, pamplina, pantofla, papes, parafernàlia, parapent, paripé, parranda, patada, patxorra, pega (‘entrebanc’), perorata, peveter (dels Jocs Olímpics), pin, pinxo, pirri, plàtica, plumier, polo (‘gelat’), pols (‘enfrontament’), polvoró, portafolis, porxe, posagots, posicionar-se, pòsit (de pescadors), postura (‘posició’, ‘opinió’), precís (‘necessari’), primar, primor, provador, punter (‘capdavanter’), puro, quantiós, quiniela, quiròfan, rabiar, recapacitar, refregar (‘retraure’), remat, renyonera, repent («de repent» i «en un repent»), repostar, revelat, rimbombant, rissar, roll, rosquilleta, rul·lo (‘bigudí’), saber mal, secar, segur que, sepulturer, serrutx, solapar, solera, sublevació, sublevar, tallarins, tanteig, tantejar, tàper (≠ carmanyola), taponar, taquilla (‘armariet’), taüt (f.), termo, tirants, torpedejar, tortada, tragó, trastada, travallengua, triler, ufanar-se, ultravioleta, venta (‘posada’, ‘hostal’), ventolera, veterania, vivenda, xapa (de cervesa), xapotejar (‘xipollejar’), xapurrejar, xilena (en futbol), xitxarra.

Paraules principals col·loquials (72)

agulletes (Tinc agulletes a les cames), bovada, bovo, cabreig, cabrejar, cacau (‘embolic’, ‘bollit’), calimotxo, camorra, camorrista, canguelo, carinyo, carinyós, coco (‘cap’), colxa, cubata, cutre, desperdici, empollar, escaquejar-se, estropejar, farra, farragós, flato, flipada, flipar, friqui, guiri, litrona, lo (Lo que va davant, va davant…), mamó, mangar, maricó [pej.], mariconada, marró (Quin marró que ens ha tocat!), marxós, mitxelí, moguda, mono (Tenia el mono de fumar), nano, palmar (‘dinyar’), passada (La festa va ser una passada), patejar, patatús, patós, per a que, pillar, pillo, pito (‘ben plantat’), pirat, putejar, puto, quico (‘gra de dacsa torrat’), quinqui, quinto (de cervesa), rabo, rotllo (Quin rotllo de programa!), talp (‘infiltrat’), tamany, tatxar (Tatxeu la paraula que estiga mal escrita), tio, tonto, trage, trepa, trip, vacil·lar (‘fanfarronejar’), virgueria, xiripa, xitxa [infant.], xitxo, xulles (en un examen), xurra (‘xamba’) i xurro (‘xamba’).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

67 Comentaris
  1. Ja hi som, amb la mateixa cantarella de sempre: alliçonant sobre què és el que diu la gent i aplanant el camí als castellanismes mentre s’enterren les paraules i construccions catalanes que si de cas fos cert que algunes van morint és amb l’ajuda de filologuets que molt garlar però poc escoltar el poble!

    Amb quina autoritat i quina arrugància m’entaforen a mi i a tants d’altres que mai diem “barco”, mot que pràcticament hem sentit només en boca dels progressistes modernets com el senyor Gumbau. Em fa gràcia com es poden etzibar aitals bajanades sense vergonya, almenys d’algú que es vol expert en llengua (catalana? castellana?).

    Podríem entrar en molts d’altres casos que l’articlet ens mesura, però ja es veu que la qüestió és la de sempre: la campanya CONTRA EL CATALÀ és furibunda, constant i implacable. En nom de la llengua viva s’inventen uns “puristes” de l’IEC o dels que parlen o pretenen que es parli un català correcte. Es deixen anar perles com la que “el propòsit del mestre Fabra era molt digne (…) però il·lusori i inassumible, quasi esperantista”. En nom de la llengua viva es donen per mortes paraules encara ben vives (que sembla que els molesten) i s’insulta els acadèmics que han treballat per a una llengua digne i VIVA.

    Sempre es vol fer confondre l’academicisme amb la política. Per ventura el senyo Gumbau no s’adona que la qüestió de l’arrelament o no de les propostes i apostes de l’acadèmia depèn de la qüestió política! Que les propostes de Fabra o la posició de l’IEC de determinat moment, o de qui sigui, prosperin o no no depèn pas d’aquestes mateixes propostes. Almenys no en el mateix grau que depenen de la situació de l’autoritat política d’aquesta mateixa acadèmia. Senyor Gumbau, això no ho sap o no ho vol saber? Fer articles per a justificar i obrir el pas a l’autoritat acadèmica castellanitzant sí, però criticar que això no és un procés de VIDA, sinó de MORT, de discriminació RACISTA SISTEMÀTICA contra els catalans? No, això més val que fem veure que no existeix, eh!

    No facin veure que és una qüestió acadèmica, per déu! Que massa es veu que és una qüestió política. I fent veure que no és política, sinó fent veure que només és una qüestió acadèmica el que es fa és camuflar aquesta situació política de racisme. És clar que lluitar contra la institucionalització i popularització de la imposició militar del castellà és “remar riu amunt”, “cosa que resulta fatigosa i frustrant, i en certa manera ridícula”. Oh i tant! I encara s’ha deixat d’afegir que posaria el sou en joc, oi?

  2. Hola, Josep.
    No solc contestar comentaris on es falta al respecte tan gratuïtament, però en este cas faré una excepció, amb el benentés, Josep, que no et respondré cap rèplica (permet-me que et tutege) perquè ja em sé la resposta per avançat.
    En primer lloc, no està bé que una persona tan educada com tu desacredite amb tant de furor i tanta vehmència l’article i el seu autor, per molt en desacord que estigues: m’has dit “filologuet” i “progressita modernet”, has posat en dubte que siga expert en llengua catalana i has arribat a dir que insulto els acadèmics. A més, has tatxat (o titllat) l’article de “articlet”, i mira que l’escrit no és curt.
    En segon lloc, m’has tirat en cara que no escolto el poble, has interpretat malintencionadament que la meua voluntat és que tots els parlants diguen “barco” en lloc de “vaixell” i m’has inclòs en una classe (o mena) de secta racista que discrimina sistemàticament el català i els catalans.
    En tercer lloc, has dit que certes decisions lingüístiques que es prenen (interpreto que les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) són polítiques, mentres (o mentre) que les de l’IEC no ho són. Segons Josep, que en el DIEC no apareguen paraules com “muixeranga” o “fartó”, entre moltes altres, no és fer política.
    I, al remat, després de desqualificacions i falsedats, ¿quin és el missatge que Josep ens volia donar? Que acceptar paraules com “sarro”, “fastidiar”, “flexo” o “carinyós”, entre altres, és una barbaritat que atempta contra la catalanitat, que és una concessió a la llengua dominant, que eixe vocabulari és més catanyol que català/valencià, etc. No sé si en l’article, Josep, has percebut que en la meua formació lluitava per evitar eixes paraules i separar-me del castellà, com seguix fent el DIEC, però que el contacte amb la llengua viva (sí, la llengua viva) m’ha fet tocar de peus a terra i reconéixer que hi han moltes paraules que, ens agrade o no, formen part del nostre patrimoni lèxic. No tinc res en contra de “tosca dental”, per posar un cas, però si ho dius, almenys ací al País Valencià, no t’entendran; en canvi, si dius “sarro” t’entenen tots (o tothom). ¿Que és un castellanisme? Sí, i mira que em dol tant com a tu, Josep. Però és “la llengua viva”, i això no hi ha cap diccionari ni cap mitjà de comunicació ni cap govern que puga evitar-ho, com a mínim a curt termini. Tant de bo no tinguérem una llengua dominant asfixiant-nos, i catalans, valencians i balears tinguérem prou capacitat per a aturar el domini dels botons, però hi ha el que hi ha. Els catalans ho teniu més bé i per això sou tan bel·ligerants amb el lèxic, encara que la vostra llengua viva no varia molt de la nostra.
    Per últim, ja sé que desacreditar l’AVL està molt cotitzat, Josep. Les crítiques contra el diccionari valencià per incorporar termes que no estan en el DIEC han sigut moltes, però no es critica tant que l’IEC publicara la segona versió del diccionari en 2007 mentres l’Acadèmia estava elaborant el seu. Alhora, no hi haurà cap crítica contra l’IEC quan publique la gramàtica al novembre sense consensuar-la amb l’AVL. Pareix que l’Institut té més raó que l’Acadèmia, quan el que haurien de fer és posar-se d’acord d’una vegada per totes, perquè les dos servixen a dos modalitats d’una mateixa llengua. La realitat, però, és ben trista: dijous es publica en paper el DNV i al novembre l’IEC traurà una gramàtica en què modificarà les regles dels accents diacrítics.
    Acabo dient-te, Josep, que, de totes les pocalligues (paraula exclusiva del DNV) que has escrit, l’única que m’ha dolgut és que poses en entredit (expressió exclusiva del DNV) el meu amor pel valencià/català. L’he mamat a Càlig (Baix Maestrat) i amb molta honra. Però, tranquil, que no m’he cabrejat. Per cert, ¿tu uses “cabrejar”? Vés en compte de no usar-la, que, si et pillen els “puristes”, t’estiraran les orelles per acastellanat.

    • Anem a pams.
      Si l’he tractat de “filologuet” ha estat concretament per ben bé quatre raons.

      1r. Deixa anar afirmacions tan poc rigoroses com que “barco” és una paraula que “la diem tots els parlants”, o que “és d’us general”

      2n. Perquè tracta “cana” de castellanisme.

      3r. Perquè atribueix autoritat a… elements com aquest tal Ivan Tubau, o a institucions paranormatives (com l’Esadir o l’AVL). Posats a donar autoritat a gent que no té estudis de filologia, per què no me la dóna a mi?

      4t. Perquè demostra desconèixer (o amagar? –qui ho sap) els mecanismes a través dels quals les llengües canvien avui al dia.

      Si l’he tractat de “progressista modernet” ha estat perquè defensa la castellanització en nom de la llengua viva, emparant-se en el parlar del poble i perquè queda molt bé, no pas per cap crítica real que vostè hagi fet de la realitat penosa, de degradació accelerada del parlar la nostra llengua (que seguint-lo a vostè crec que hem d’anomenar “valencià/català”, amb tota llei de barra inclosa?). Vostè mateix s’ha servit en el seu escrit d’altres focus des dels quals es fa campanya constant a favor d’aquesta pretesa llengua viva (volen dir degenerada), focus que amb vostè mateix contribueixen a crear un estat d’opinió dominant en contra del català normal (< norma), descastellanitzat. Jo no recordo cap escrit de Fabra (desmemòria meva potser, ho reconec) on "encarregui" que cal "«descastellanitzar» la llengua". El que recordo són unes generacions de grans personalitats que cuidaren a estudiar la llengua del poble, però no pas la degenerada ni l'empobrida sinó la rica i culte que parlava en primer lloc el poble analfabet. Però vénen vostès i en lloc de denunciar que si això ha canviat és perquè hi ha una política anticatalana (TAMBÉ I EN PRIMER LLOC A L'IEC), no; fan veure que són uns acadèmics molt entesos que observen la realitat i social de la qual extreuen unes lleis cegues innegables.

      També comprèn l'apel·latiu de "progressista modernet" la seva pretensió de demostrar com de diferents "sectors ideològics" es defensa més o menys el mateix: l'obertura a la castellanització (del francès no se'n diu res, directament). Ai perdoni: l'obertura al català parlat naturalment i espontàniament, tan ric com és (que bonic, que… progressista modernet). Jo d'això no en diria "diferent sectors ideològics" sinó sector ideològicament monolític, unànime.

      És clar que insulta la memòria i persona de Fabra. Però si l'ha acusat d'il·lús i d'esperantista! Vaja, de filologuet, almenys, no troba? "Il·lusori i inassumible, quasi que esperantista": són paraules seves.

      Finalment, l'article és llarg però és un articlet perquè al mateix temps és curt. Curt d'arguments que es podrien resumir amb el fragment que vostè ha citat, identificant-s'hi (és clar), del flamant Ivan Tubau (ara el dec haver insultat també). Recordem-lo, que s'ho val:

      «És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure. L’altre, el depurat, el purista, és una llengua artificial i difícil que obri el pas a la simple substitució pel castellà, vist pels usuaris com a més natural i fàcil».

      És a dir que el que és natural és que el català (no sé si deu ser la mateixa llengua que el "valencià/català") es castellanitzi. És més: és natural i s'ha d'acceptar. Jo quasi diria celebrar, no troba? Al capdavall guanyarem espontaneïtat i naturalitat, segons ens diuen! No, si de fet és el que sempre ens havien volgut fer entendre els Borbons i Franco! És que alguns no ens n'havíem andonat fins ara. En Tubau se'n va adonar els anys noranta. Quina sort que ens l'ensenyessin. Perquè no sé on aniríem a parar fent servir sempre una… "cosa que resulta fatigosa i frustrant, i en certa manera ridícula", com dir-ne vaixell del vaixell o gaudir de gaudir. Sort en tenim de "barco" i de "disfrutar"!

      Una altra cosa ens destaca aquest fragment brillant d'aquest tal Tubau: "el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure". Carall! O sigui que el català castellanitzat és l'únic català viu! Ho repeteixo per escrit una vegada però recomano que ho rellegeixin les vegades que faci falta. Déu n'hi do! I afegeix (val la pena també repetir-ho): el català "depurat, el purista, és una llengua artificial i difícil". Està bé. O sigui que quan la llengua artificial a Catalunya (el castellà) contamina el català (i en això no hi té res a veure ni l'exèrcit, ni cap assassinat ni res artificial) això és molt natural i és la vida! Però el català que es parla bé (sobretot els que no tenen estudis ni de filologia ni de res), herència de milers d'anys de coneixement de la terra, això és artificial i difícil. Bé, difícil ja ho pot ser, tant i tan poc com ho pugui ser l'italià o l'alemany.

      Doncs bé, heus ací en un paràgraf com es resumeix tot el seu article. Per això he optat per dir-ne articlet.

      Per últim, jo no he dit que l'IEC o el DIEC no responguin a una política. Al contrari! Justament els critico perquè són en mans de castellanistes. Per a vosaltres jo sóc un "purista". Per a mi sou vosaltres que sou uns castellanistes. Però tots plegats apel·lem per igual al poble. En tot cas vosaltres a un sector i jo a un altre. Però vosaltres feu campanya constant, implícita i explícita, escampant que el meu poble, al que jo apel·lo no existeix. Dieu que no existeix explícitament i dieu que és inferior implícitament. Jo en canvi el vostre poble no us el nego. Al revés que us el subratllo: el poble baix, que per més que siguin periodistes o universitaris pretesos "professionals de la llengua", fan servir (com vostès posen de manifest creient que els és un argument a favor) un català pèssim, empobrit, desnaturalitzat, d'expressivitat degenerada, de literatura tècnica de baixa volada, de poc tremp, en una paraula un català castellanitzat. Vostès diuen que el poble vol coses senzilles, perquè el que proposen els puristes (i un per a vostès sóc jo) és una llengua difícil. Bé, difícil ho deu ser pels degenerats que no la parlen o que no la volen parlar, perquè no volen millorar, perquè els fa vergonya la cultura, i sobretot la catalana (això no els passa mai amb el francès o amb el castellà, vés per on). Quin gran argument! Degradar la llengua al nivell del poble degradat ( = castellanitzat). Un aplaudiment. En lloc de fer un model de llengua culta, (parlo de tots els registres), vostès voten per a una llengua ínfima, un "basic lenguage" subproducte del castellà. Tenen raó: és el més fàcil de fer, sobretot quan t'apunten amb una pistola.

      Ja li he dit que jo no considero pas l'IEC fora de les influències polítiques, però no em posi per déu al mateix nivell l'IEC que aquesta AVL! Com que s'asseguin a negociar i a consensuar! En tot cas si hem de fer fora els castellanistes de l'IEC, l'AVL caldrà suprimir-la o tenir-la pel que és: un element distorsionador anticatalà. I si al DIEC no hi ha moltes paraules valencianes, tampoc n'hi ha moltíssimes d'osonenques o barcelonines ancestrals! Però llavors ja encetaria un altre debat sobre la base de l'estandardització, de la qual sempre es diu que es va marginar el dialecte valencià (gran mentida) i ara ens allargaríem massa.

      Acabo ací la contrarèplica. I ara vostè que ha dit que no em respondria pot fer el que vulgui, però realment ja sabia que li diria tot això? Jo he desglossat els seus arguments gairebé d'un en un. Dubto que vostè pogués aguantar ara fer el mateix amb èxit. No s'incomodi, però, que si em respon ningú li retraurà la seva paraula donada.

      • «descastellanitzar» la llengua”: mira’t ho de la i per la y ( abans e).

  3. Totalment d’acord amb el comentari de Josep. Un nou atac brutal contra la llengua catalana que resta desprotegida ja de fa massa temps com perquè pugui sostenir gaire més les bestials agressions dels espanyols i les pitjors, les dels catalans mateixos. Si el poble no s’oposa a aquesta bojeria racista i radicalment anticatalana (anti País Valencià-Principat-Mallorques) no hi haurà res a fer.
    Si voleu contrarestar aquests atacs, en aquesta pàgina de Facebook mirem d’identificar els castellanismes que infesten la llengua i restituir-la en la seva dignitat i veritable fesomia: https://www.facebook.com/groups/512673578933648/

    • Supose que amb l’adjectiu crioll has pretés desqualificar el català per a indicar que et sembla que té massa elements d’una altra llengua. Bé, això és com tot, una qüestió de grau. En tot cas, l’abundància d’elements provinents d’altres llengües no té a vore amb els diccionaris o les gramàtiques, sinó amb molts factors, entre els quals hi ha la política i la discriminació lingüística. Per tant, és la causa on hem d’incidir. Si no, continuarem sempre patint la mateixa conseqüència.

  4. ¿Agulletes? Vaja, a voltes tinc la sensació que em faig major. Bona faena d’espeleologia lexicogràfica, Felip. Llàstima de discriminació lingüística que mos fa anar tant i tan a remolc dels miratges del país que no tenim i que sembla sempre a tocar i ple d’aigua fresca.

  5. Senyor autor, ans d’afirmar peremptòriament, que no sabeu que són barbarismes :
    *no només>no (tan) sols/solament (hipercorrecció recent)
    *saltar-se>saltar (com diem Fer l’orni i no *fer-se l’orni)
    *a continuació>tot seguit, seguidament, aquí davall/sota, a baix

    Hauríeu de conèixer les altres llengües llatines, especialment occità i francès, i més enllà : ‘talp’ en aquest sentit també existeix en francès per exemple.

      • No ho és encara que a algú si li haja ocorregut. El problema és que està bandejant sols o solament, mots que són igual de nostres… Repte qualsevol que explique per què només és una castellanisme i de quin mot o expressió procedeix…
        Per cert que el mot només té fins i tot la seua deformació dialectal i a llocs es diu domés…
        Sóc valencià i no m’agrada gens l’article de capçalera (per aclarir-ho). Titllar de puristes els que opinem que cal netejar la llengua de barbarismes i dialectalitzacions és com dur que el castellà és una llengua purista. Totes les llengües aspiren a conformar una norma coherent… Llevat dels valencians pel tema del blaverisme… i cal ser comprensius però no consentidors. L’altre dia m’espetaren en un fòrum que mosatros estava «permesa» per l’AVL. Aquesta política de dialectalització porta a permetre formes verbals com permitix front a permet, seguix front a segueix, etc… És cert que és una pronúncia dialectal, però ha de restar fora de la norma escrita, que ha de ser la correcta.
        Els catalans tenen el subjuntiu acabat en i (tingui/vingui, però visca) i per això els valencians «podem» posar seguix en llos de segueix… Jo no hi estic d’acord en absolut…

        • Aclarint: domés no es diu únicament a Les Illes, es diu també al País Valencià a molts llocs… Solament és necessari d’afinar l’oïda…

  6. Sabria que s’enfocaria la qüestió en les 500 parauletes polèmiques. Els convido a mirar un tast de les altres 30.000 aportacions del DNV en un treball que esmento en l’article per no perdre la perspectiva.

    D’altra banda, es pot criticar el diccionari de l’Acadèmia (ja poden llançar dards) tant com es vullga, però, al remat, el model realment influent és el dels mitjans de comunicació, i si els llegiu amb deteniment, vos endureu moltes sorpreses, perquè no poques vegades es salten el DIEC a la torera (esta expressió no sé si és normativa, però l’uso sense consultar-la).

    PD: Josep, no t’atarantes tant, que tot l’esforç que dediques a criticar filologuets va en detriment de la gramàtica, i això no és bo per a un bon català.

    Roger, ¿has observat en el meu model lingüístic una pretensió per convertir el català en un patués?

    • Aquesta és la seva resposta, senyor Gumbau? Com que “tot l’esforç que dediques a criticar filologuets va en detriment de la gramàtica, i això no és bo per a un bon català”? No sé si l’entenc. Si no s’explica més clar.

    • I com ells poden, el valencians pam i mig o dos pams… No és ridícul? Quin estàndard oral s’usara a la nova RTVV amb aquestes perspectivesz ideològiques? Tornarem a les paraules prohibides o aquesta vegada en seran moltes més? Com a valencià pense que podem permetre-nos una llengua de tot a 100 per acontentar els blavers. Estan acabats i el que cal és destruir les seus tesis amb cultura i no reforçar-les donant-los al raó… La llengua del poble és dolenta perquè no hem tingut una ACL comuna… així de clar.

  7. L’autor de l’article veig que defensa una acadèmia creada per a fer ombra a un IEC per a alguns mai prou castellanitzat. Com de costum fan servir l’excusa dels “valencianismes”. Vegem doncs que fan igual que els “blavers”: fan servir d’excusa una valencianitat per a escolar castellanitat fastigosa. No és així? Vostès compleixen un encàrrec polític: l’AVL es va fer (pel PP-PSOE) per a trepitjar l’IEC (ja transgredit de castellanismes per insult de la memòria de Fabra) i vostès tenen l’encarrec de fer de corretja de transmissió fent veure que prenen una posició intermitja, neutre, d’entesa. Però no enganyen tothom. Una servidora no es deixa enganyar. I veig per ací que no som jo sola. No tenen vergonya?

  8. Perdoni, no acabo d’entendre el seu comentari. Denuncia, es congratula o certifica que el DNV se salta les normes de l’IEC? Qué

  9. Perdoni, no acavo d’entendre el seu comentari. Denúncia, es congratula o simplemén certifica que el el DNV se salta les normes de l’IEC?

    Què vol dir amb aixó de “a la torera”? No entenc l’expresió? És una de les expresions típiques catalanes que l’IEC no ha recollit mai? Hem passa el mateix amb “atarantar”? No entenc què vol dir? Que s’apaivagui? Que s’enfadi?

    Suposu que deuen ser paraules d’aquestes de les acceptades per l’AVL. En aquest sentit crec que sí que caldria que l’IEC fes el fabor d’acceptar la llengua viva la llengua que usa mots com aquets: “a la torera”, “atarantar”… No pot ser que una acadèmia d’una llengua rebutxi paraules catalanes que diu el poble. Te tota la raó. Jo no les coneixia i si no es poden fer servir alashores es fa més difícil conèixa-les perquè se sensuren i no apareixen als mitjans. En canbi si s’accepten hi podran aparèixer més i tots ens enriquirem.

    • Marc, vostè es passa per baix cama les normes ortogràfiques del català i s’astora profundament perquè l’autor de l’article fa servir una expressió castellana i un mot com ‘atarantar’ que, per a més inri, és al DIEC.

      Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?

      • Xavi, no ho ha entès bé crec. Jo deia que no enteng aquestes paraules, i em mostrava agrait de enriquirnos. Jo deia que si aquestes paraules no fóssin acceptades per culpa de puristes encegads, aleshores gen com jo no podríem enriquirnos amb aquet nou vocavulari, m’entén? Perdoni la meva ortografia. Tinc a la bora xixanta anys i soc autodidacta. Mai he estudiat el català.

  10. Fa poc va morir un membre de l’AVL, cosa que lamento molt profundament. Però veig que ja hi ha filòlegs que es postulen per substituir-lo. Quin gran país, el valencià!

  11. El diccionari del català vulgar i embastardit, del dialecte més empobrit i castellanitzat de tots. Dos patracols amb més de 10.000 hispanismes que no ens calen per res. El Casanovo en deu estar ben orgullós.

    • Gumbau, “li ha donat una versió definitiva en paper” es diu, en llengua normal “n’ha fet una versió…”, passa que tu, de català no en saps un borrall, no en tens ni idea. A més a més, no respectes ni el canvi de preposicions i no pots assumir l’estandardització perquè el Casanovo, el Manyo o el Saborós (els teus mestres), manifesten un sentiment d’inferioritat tan dolorós envers els filòlegs catalans que fa feredat.

      • Emili Casanovo fou el redactor del llistat de mots prohibits de Canal 9. Cotegeu els seus “Elements per a una proposta lèxica” amb allò que Leo Giménez en diu “la realista llista de Fabregat”. Censura, filòlegs de pa sucat amb oli, lingüistes desorientats, facultats de Filologia Catalana en què no s’ensenya català, professors de valencià que diuen “hola”,”val?”, “no està” i que no saben si han d’escriure “preferixca” o “preferisca, etc. Hem perdut la batalla de la llengua a València.

  12. Un boníssim article de Felip Gumbau, com tots els que publica, des de la rigorositat i des de la visió de la parla valenciana, que no resta, sinó que aporta al conjunt de la llengua, la que va de Salses a Guardamar. Ah, sóc de la comarca de la Ribera, conec els vaixells des de fa molts anys, pels llibres, i ben content d’ampliar vocabulari. Els meus pares, avis i una besàvia, que vaig arribar a conéixer, deien barco. És el masculí de barca, no? Una cosa, no pot haver-hi estàndard únic sense poder únic, com passa amb el castellà i els més de 20 estàndards hispanoamericans, o com també ocorre amb l’anglés, amb l’americà i amb el britànic, no?
    Reitere les felicitacions a Felip. I un abraç fraternal a tots/totes

    • La llengua de Castella té més de 400 milions de parlants. Que el català no tingui un estàndard sinó CAP i el que tingui sien dialèctes que ocupen el lloc de l’estàndard és deplorable i tremendament negatiu per una llengua subalterna, perseguida i bandejada d’arreu.
      Vós no augmenteu el vocabulari, apreneu una altra llengua i convertiu la pròpia en un patuès.

      Vegeu com els castellanitzadors a ultrança juguen amb la ignorància de la gent…

    • La llàstima és que una potència marinera com la que formaven els catalans i els valencians a la Corona d’Aragó ens calga tirar de mots estrangers d’una potència colonial que originàriament era de secà i que ha conformat el seu llenguatge mariner amb el vocabulari dels catalans i valencians, i que damunt porta almenys 300 anys tractant.nos com una colònia.
      Per cert i sense acritud, Els Gimeno i Giménez són mots valencians front als Jimeno i Jiménez castellans… però si navegares arrere en el temps et trobaries amb Ximénez/Ximenes/Ximenis/Eiximenis… Ja no queden Eiximenis, per cert. Cal dir que el cognom ve de l’aragonés Ximénez o Eixemenes. Els castellans fan els deures, i a nosaltres ja no els queda cap Eixemenis… Podem deixar que es guanye barco i es perda vaixell i altres sinònims amb la treta que barco és el masculí de barca? Seria barc, no? Barco és un castellanisme, que en la llengua parlada s’usara, però que caldria anar corregint a poc a poc amb la normatica, no creus? Ningú no vol empresonar els que diuen barco, company…
      Sóc valencià, per cert… i del Cap i Casal

  13. De tots els comentaris, volia extraure un missatge: trobo que els amants del català/valencià no hem de deixar-nos acoquinar per un grup reduït de radicals, essencialistes i centralistes que ridiculitzen les persones que no pensen com ells canviant-los el nom vilment. Fan l’efecte de ser els garants de la puresa lingüística, però resulta que són els primers que usen els barbarismes que tant proscriuen: diuen ‘disfrutar’, ‘enterar-se’, ‘melena’, ‘pillar’, ‘flipar’ o altres. No ho reconeixeran, perquè els dol en l’ànima contradir-se i vore’s retratats, però seguiran mantenint la seua tesi hipòcrita fins a les últimes conseqüències. Al cap i a la fi, eixe grup minoritari no és amic del debat ni de la reforma assenyada i consensuada de la normativa, sinó que el seu interés és mantindre el seu dogma: el català autèntic és aquest, t’agradi o no, i és millor que tot segueixi com sempre. El temps dictaminarà qui té la raó. Un consell: aneu escoltant com parlen els joves.

    • Escoltar la gent jove? També podem llegir com escriuen. Si anem a normativitzar els “nous parlars”, sí, anem. Ara transcriuré un missatge típic de whatsapp (inventat), per a que no salten les alarmes dir que sóc dona i vaig a gastar bromes entre algún tipus de dones: “ieeee, com estas. perra, q ten vas nar disapte sense dir res, calladita, com eres tia… jajaaa… que bona fiestecilla anit, molt de chati simpatic… anem a la playa hui o que?… vull astrenar bikini. tia, garram tu chancles que les he perdut i no se on paren joo com soc, ah, la semana pasa et vas dixar la toalla al meu coche. dime algo, tens resaca o que?”
      Ahí lo dejo.

    • No hi ha cap mena d'”essencialisme” en la posició de cap dels participants ací. És un recurs típic de l’anticatalanisme de tota mena d’ideologies el d’allevar “essencialisme” a aquell qui gosa badar boca amb la intenció d’alertar sobre un atac a la llengua. Francament, en aquest cas l’atac és molt més brutal perquè prové de catalans. Sou una vergonya, tu, l’AVL, l’IEC, els mitjans de comunicació i tot plegat. No hi ha ni un sol discurs favorable a la llengua catalana, cap ni un. Una llengua no pot sostenir això gaire temps i vosaltres fareu que s’extingeixi molt més prest encara.

    • Dius que debatem però el que renuncia a debatre ets tu (et tracto de tu perquè t’he perdut el respecte per fer-ho de vostè)

      I com havia dit en els meus comentaris ja es veu com ens enfloques que diem tot de castellanismes, pel simple fet que tu els dius. Si tu vius en un entorn molt castellanitzat i et rabeges en aquesta castellanitat, tu mateix, però no et pensis que tothom és igual de miserable.

    • Hola Felip:
      L’artícul és genial (ya veus que yo escric segons la normativa de la RACV), pero aixina i tot hi ha en la llista paraules com “oblea” que taquen un poc la nostra llengua, puix sempre hem gastat molt naturalment “neula”.
      La llengua s’ha de vore de forma descriptiva (ningú és Déu) a l’hora de fer una normativa. D’atra manera mentiriem i estariem inventant una realitat paralela a lo que realment es diu en el carrer (i això queda molt pretenciós i buit de sentit).
      La AVL està fent un esforç per a fer-ho (i mantenint la base de la normativa de l’IEC) pero sempre hi ha puristes i papistes en tots els llocs. En valencià “barco” és barco, i “vaixell” és l’equivalent a “bajel” en castellà (un buc de guerra).
      És curiós que els més purs tiren pestes del castellà i no escriguen bou, vesprada i tantes atres paraules que mamen ells d’allí (toro, tarda). Pero els seus castellanismes son purs i els nostres no… Té collons la cosa. També diuen merci, petit i atres paraules franceses que ad ells no els estranyen i ningú els criticaria per això.
      Mante, quant de docte hi ha. Alamon.

    • Norma consensuada amb qui, amb els blavers que defensen les formes antigues i dialectals per entrebancar un estàndard unitari però que amaguen que el valencià usava paraules a dojo que ara serien tingudes per “català”? Com veure (vore), si us plau (gràcies), etc… etc… etc… Només has de llegir-te les tres o quatre primeres pàgines de la “Brama del llauradors valencians” per adonar-te…
      Quin desficaci.

  14. Gumbau, t’haurien de tancar en un gulag fabrià. Jo no he dit MAI “pillar” en comptes d’enxampar o pescar, segons el context. Ets un llepaculs dels beneitarros que he esmentat amunt. Mira de parlar bé i veuràs com no t’ixen panses als llavis o als morros, com diuen els galavardeus de l’Haca-dèmia.

  15. Jo pruposu astendra l’AVL a tot al català uccidantal i ca l’IEC s’ocupi da l’uriantal. Alashoras, par fi pudrem seguir al català viu, i daixà d’ascriura tantas neutras amb -e- i -o-, fruit perniciós par a la llengua viva par culpa dal dimoni da Fabra ca va fé un mudel da llengua basant-sa an al dialecta valancià!

    Ascriura amb -ee- i amb -oo- és ramà riu amunt, es fa pasat i carragós, i fins a cert punt és ridícul.

    JA ÉS HORA CA TINGUEM AN COMPTA LA LLENGUA VIVA!

  16. Ho reitero: hi ha gent postulant-se per a entrar a l’AVL. Al País Valencià no hi ha trona més sucosa que la cadira filològica, sobretot quan és pagada sucosament amb diners públics. Visca el Pare Fullana!

  17. Aquest és un problema que s’ha de resoldre des de la societat i els agents mediàtics, no és una qüestió lexicogràfica. Ja es diu:
    «El diccionari ha de posar-se al costat dels parlants, i no davant. Això no vol dir, ni de bon tros, que ara hàgem de renunciar a normalitzar paraules genuïnes (comandament, sèrum, trepant…) o que hàgem d’acceptar castellanismes a tort i a dret (*bassura, *enxufe, *servilleta…).»
    Així doncs, si volem “depurar” el diccionari d’aquest excés de castellanismes caldrà resoldre l’arrel del problema, que és que els parlants els abandonin per les paraules genuïnes del català, perquè per això hi són, per l’ús desmesurat que en fem els parlants.

    Ah, hi estic d’acord en coses com les que diu en Josep dels comentaris, sobretot pel que fa a la replica sobre aquesta distinció entre català “artificial” (genuí) i “natural” (castellanitzat).
    Aquestes etiquetes “tan gratuïtes” són un llast per emprendre un procés de reversió del lèxic castellà al català, perquè generen uns seguit de prejudicis entre els parlants que els fa desdir d’emprendre aquest canvi (jo vull parlar de forma “natural”, “que tothom m’entengui”, perquè “o la llengua comunica o no serveix per a res”; es veuen les nefastes conseqüències d’aquest etiquetatge, oi?).

    • Felip, no vages per ahí. Recorda que has dedicat molt de temps a preparar l’article. No pot haver un Felip professional de la llengua i un altre de tertulià en el mal sentit del terme.
      Molta gent esperava que s’acceptaren algunes de les paraules que has extret del DNV, però has d’entendre que altres (també molts) tenen por de l’efecte que puguen tindre en les publicacions futures i per tant, en el model de llengua que han seguit durant anys i panys.
      Això sí, el teu treball, l’AVL i pel que he llegit, l’IEC, tenen contestataris molt diversos si tenim el compte el rigor i la formalitat. Que ningú puga incloure’t en el pitjor grup.

      Salut i enhorabona.

      • Molt bé, Manel, fas bé de comentar-ho.

        Trobe que per a participar en estos debats, mos hauríem d’identificar amb noms i cognoms. Crec que segurament mos estalviaríem uns quants comentaris insultants i sense fonament. Uns quants, no tots, és clar.

        Amb tot, el debat és interessant, perquè permet llegir els arguments (lingüístics, sociolingüístics, polítics) dels qui raonen la seua posició o les seues preferències. Per un altre costat, hi ha els qui no ho fan o no saben fer-ho. I am és pareix que són «dels nostres». Llàstima. En tot cas, vist des de la distància que permet la pantalla, això va bé, perquè anima l’intercanvi i mos recorda que les vísceres també són factors que influïxen en este debat.

        • Per què dius nostres i no mostres, i si dius mos en compte de nos o ens… Com est tan valent, podries segons les actuals tendències iniciar un neologisme d’arrel valenciana i podríem enregistrar-ho

  18. Sí que en tinc i són fabrians. L’Haca-dèmia és escòria i els valencians dreturers no en farem compte MAI.

  19. No digues collonades Boronat. No cal identificar-se per dir que l’Haca-dèmia ha destruït el valencià. “Vaig a per pa”, “saps si Joan està en casa?” o “vés-te’n ja” són frases genuïnes? Segons els moniatos de Sant Miquel dels Reis, sí. Per a mi és català vulgar amb una sintaxi sencerament castellana.

    • Certament, d’això es tracta, del català vulgar, el català, sense més ínfules. Si no mos fa el pes la nostra llengua, fem-ne un ús millor, no tan sols en la forma, sinó també en el contingut. Si no, no caldrà que mos diguen: «¡Vés-te’n, cruel ab poca amor!», perquè ja estarem ben llunt pel camí de l’insult, el menyspreu i l’opinió sense estudi ni fonament. En fi, em sembla clar que els problemes polítics també provoquen frustracions i ànsies filològiques, però continuen sent problemes polítics, no gramaticals.

      • Quin estudi i quin fonament hi pot haver quan un llicenciat en Filologia Catalana diu que “palmito”, “mentira”, “donar-se pressa”, “apretar” o “ahí” són mots valencians, Boronat? A mi no m’expliques sopars de duro perquè no m’ensarronaren a la facultat, com et va passar a tu. Gent com tu i com el Gumbau feu la faena bruta dels pallussos que volen galleguitzar el valencià. Ho teniu molt pelut.

        • Simplement, Llastra, deu ser perquè és algú que no confon la realitat amb els desitjos, ni el que podia haver segut i el que tenim. La resta, com sempre intente recordar, és que cal actuar, si més no, políticament i legalment per a modificar eixos dos factors que condicionen l’ús del català i la pressió discriminant a favor del castellà. Com ara, molt simple, podeu fer reclamacions al síndic de greuges… Només que ho férem tots una volta per any, haurem millorat un poc. No cal dir que jo ho practique tant com puc, també amb els nous governs suposadament més favorables.

  20. Tens raó, Manel. Gràcies pel consell. En efecte, el treball ha sigut costós. Potser per això i perquè no estic avesat a rebre insults, he sigut ingenu i he caigut en el parany dels provocadors, que s’amaguen sota anònims per a dir barbaritats. Per cert, segons m’han dit, l’article ha caigut molt més bé entre els no lingüistes. A partir d’ara, abandono la tertúlia.

    • No cal que abandones, perquè llavors no arribaràs a conèixer el tarannà, les opinions i les idees d’alguns «dels nostres». Haver d’observar amb distància anímica el pati mos obliga a afinar i valorar millor les nostres percepcions i arguments.
      D’altra banda, estic segur que la faena que has fet és útil també per a molts lingüistes que no participen en el debat. Amb tot, entre els que no són lingüistes toparàs amb el mateix percentatge de caràcters que opinaran una cosa o altra. No crec que eixa afició mos separe de la resta de persones.

      • M’he expressat malament a l’inici: «És millor que no abandones […]».
        Per cert, em sembla que hi algunes paraules no són tampoc tanta novetat, ja que apareixen en altres diccionaris (o en el mateix Salt 2.0), com ara «quinto» ‘cervesa menuda’.

  21. El procés de galleguització del català és molt avançat, en mitja generació hem deixat de parlar català per a parlar aqueix llenguatge crioll que ens queda. En mitja generació més ja farà vergonya parlar aqueix poti-poti i no caldrà posar interès en res polit.

  22. A tot això, mirant-ho per damunt damunt, un bon nombre de «novetats» no ho són tant, vist que ja apareixien en el diccionari del Salt 2.0 i en el GDLC (d’Enciclopèdia Catalana). Per tant, tampoc cal «trobar-li» ara tres peus al gat valencià.

  23. Trobe que aquesta iniciativa és una bona manera de destruir la llengua més encara. D’ acostar-la més ràpidament cap a la mort.
    Que es faça castellanismes no és una excusa per a normalitzar-los. El que hem de mirar de normalitzar és la llengua, protegir-la. I no de castellanitzar-la i de llevar-li prestigi. ”Així més fàcil!”
    Amb el castellà no passa el mateix, en eixe cas no passa res per ser purista. Quan dius una paraula incorrecta de seguida et diuen com l’ has de dir. Per què amb el castellà no hi ha cap problema en corregir i en valencià dir ”vaixell” en contes de ” barco” és una aberració contra la natura?!
    ”És veritat que remar riu amunt no és fàcil, però tirar-se riu avall és més perillós”

  24. La paraula barco és un barbarisme perquè nosaltres tenim una altra paraula per denominar barco, i amb documentació nombrosa al textos antics. Si hi ha paraules identificades com a valencianes, i el mot barco es cola els darrers 300 anys, quan valencians i catalans érem una potència marítima mediterrània o hem exportat lèxic a dojo al castellà perquè ells eren de secà, de quins nassos parleu? Jo crec que cal que el nom de la Acadèmia canvie a ABL, on efectivament la b seria l’adjectiu blavera. Incloure mots castellans al diccionari no ens facilitarà res. Ací cada valencià es creu filòleg, que és com ha crescut el blaverisme coent, i allunyar el valencià del català no ens porta enlloc…
    El que cal és un programa -o uns quants- de filologia pràctica per a valencians a la futura RTVV que contribuesca al fet que el valencià es veja com una llengua culta, amb una neteja de barbarismes profunda, i no una llengua a la que els mateixos normativitzadors no li tinguen el respecte que mereix.
    Explicar per què aquests mots que permeteu són barbarismes i que el mot desitjable és una altre, basant-lo en textos antics o disquisicions filològiques, és el camí més curt per dignificar la llengua. Anar a les rebaixes ens porta a la dialectalització pitjor que podem trobar-nos, a la que naix de la desconfiança en els nostres mots i a la substitució lingüística, que serà un fet en dues o tres generacions si no ens hi posem.