Paraules emboscades  

6.02.2017

“I jo no sé si les paraules meues
són paraules encara o són esquerdes
tallades al meu flanc, o són cremades,
o anhels sense destí ni fesomia.”

Joan Fuster (Set llibres de versos)

Foto: All bong

Desconec a qui se li va acudir el títol “Músiques del món” per a un festival, però va ser un encert si tenim en compte que molts promotors se’l van fer seu i, amb el temps, va convertir-se gairebé en un gènere musical. Tothom va entendre que es tractava d’altres músiques que no eren les nostres, del nostre món, que venien –com si diguéssim- d’altres mons i que ara ens decidíem a escoltar-les. És a dir, que el no-món accedia a les sales de concert del món-món.

Va ser com l’expiació d’un error greu de lleus ressons colonialistes per haver situat certes pràctiques i tradicions musicals en una altra galàxia. Vam caure del cocoter i ens vam adonar que, des de sempre, només hi ha hagut un món per a totes les músiques més o menys commovedores.

Una altra de les expressions que ha irromput amb força és la de “l’art social” aplicat a tots els llenguatges artístics. També és una mena d’etiqueta que indirectament sembla reconèixer la condició anti-social de moltes creacions. Des de quan l’art és tan anti-social que cal diferenciar-lo del que sí que és social? No serà una categoria nova derivada del malestar de l’artista-solitari-hipersubvencionat? No serà que ja ha arribat l’hora de comptabilitzar el diner públic que ha finançat trajectòries molt personals sense necessitat de donar explicacions? És llavors que, per a alguns, “l’art social” pot ser un bon detergent, com un gest de beneficència moderna i ocasional. Repassem el llistat d’oferiments “d’art social” amb subvenció i sense subvenció?

En aquesta línia, l’exemple més cru i més inequívoc és el del nom del programa cultural “Apropa cultura”, un imperatiu que admet implícitament que la cultura està lluny i que cal combatre amb la inclusió el que ha estat una pràctica habitual i abusiva: l’exclusió cultural.

Recentment l’escriptora i periodista Isabel-Clara Simó ha estat guardonada amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, distinció ben merescuda, segur. L’espontània alegria ocasionada pel premi, però, va quedar una mica deslluïda quan públicament es lamentava d’haver estat injustament considerada una autora que escrivia per a “tietes”. Vull creure que l’emoció del moment va ser la culpable d’una expressió desafortunada, de segmentació de la vida i les persones, tal i com fa el mercat, també el mercat editorial.

Les tietes són unes dones molt més inquietes que els tiets. Són grans lectores, assídues als clubs de lectura, les que compren més abonaments i entrades de teatre, música i cinema. Són les que omplen els cicles de conferències i les visites culturals. Cap escriptor gosaria renunciar a un públic d’aquest nivell. Tampoc, n’estic segura, Isabel-Clara Simó.

Però de vegades les paraules paren paranys, i quan menys ho diríem, ens traeixen o ens delaten i, sense voler, reblem velles idees que crèiem superades. Serà que les dones tenim la pell fina?