Pàdel versus tennis

18.04.2012

Hi ha poques coses que s’assemblen tant i que siguen tan diferents. El pàdel i el tennis són, en més d’un sentit, dos contraris: la immediatesa del joc a què es pot jugar sense haver d’aprendre abans i l’esport que exigeix un llarg aprenentatge per a no haver de passar-se més temps recollint pilotes de terra que mirant de passar-les a l’altra banda de la xarxa.

Fa uns dies, un amic em deia que en un poliesportiu que acaben d’obrir, a Llíria, havien fet quatre pistes de tennis i el doble de pàdel, i que els caps de setmana no hi havia cap problema per a llogar-ne una de tennis, mentre que les de pàdel estaven totes ocupades. Tanmateix, poca gent que haja vist o que sàpia practicar ambdues modalitats de joc de raqueta no estarà d’acord que el tennis és molt més ric i complet, molt més variat i estètic que aqueixa barreja de partit de dobles, esquaix i pales de platja que ara està tant de moda… I, així i tot, cada colp costa més trobar tres persones amb què muntar un dobles de tennis, però qui es pot negar, malgrat els anys i els quilos, a fer una partideta de pàdel amb els companys de treball o amb els veïns d’urbanització?

tennis

De moment, tot siga dit, no sembla que el tennis, ara que per fi s’ha popularitzat, estiga en perill d’extinció per aqueixa voraç espècie invasora del seu ecosistema. En canvi, els llibres-pàdel, aquells que no demanen a penes esforç, que manquen gairebé de qualsevol complexitat i que s’obliden així que s’han llegit, com qualsevol capítol d’una telesèrie d’Antena 3, estan —permeteu-me la gracieta— guanyant la partida als llibres-tennis, és a dir, aquells que demanen un esforç considerable de dedicació i concentració però que un colp acabats, com li passava a Borges, ens fan sentir orgullosos d’haver-los llegit. I conste que parle de dos extrems de les múltiples, quasi infinites possibilitats de la literatura, però és que, com més va més, sembla que el món editorial va destruint pistes de tennis per a convertir-les en pistes de pàdel; fins al punt que resulta perdonable, i fins i tot de bon to si som una mica llegits o fem crítica en diaris o webs, admetre que l’Ulisses o El soroll i la fúria ens han caigut de les mans però que hem trobat honesta diversió i evasió en el més infecte llibre d’autoajuda o en la novel·liua més anèmica d’un autor contemporani…

Ara pareix mentida, però hi va haver un temps en què lectores i lectors apreciaven en una novel·la o en un assaig —els de poesia, afortunadament per a ells, encara són una altra raça— la densitat i la complexitat que els hi posaven a prova; i, això, sense haver de deixar de gaudir d’altres textos menys exigents. Hui dia, els executius de la distribució i dels mercats editorials, cada colp més musicalitzats, més massmediatitzats, no estan disposats a permetre tal cosa, perquè saben que com més intranscendents siguen els productes culturals, més s’ajustaran a la massa de consumidors —i no de ciutadans amb criteri— que per regla general perboquen les aules d’ensenyament mitjà i superior. I com més es retallen els pressupostos per a educació, més fàcil és convèncer algú que actue en contra dels seus interessos individuals i de classe, i més difícil que, pel seu compte, òbriga un llibre; i no diguem ja un llibre que el faça pensar! De fet, ara, en aquesta cacera macroeconòmica que ha plantejat el sistema del creixement sense límits —allò que se’n diu sistema de mercat i que els qui encara se’n beneficien no admetran, mentre continuen beneficiant-se, que ha fracassat tant i és tan injust com el comunisme més dictatorial—, sembla un somni aquell temps, entre la fi dels huitanta i la dels noranta, en què la literatura catalana paria grans relats tipogràfics, crepuscles al jardí i hermètic eremitisme d’Eixample, per posar un exemple il·lustre per cada branca del nostre pi.

Tal com va, llegir determinats llibres esdevindrà un acte de resistència, propi de grups antisistema. Ara bé, oi que si volem menjar productes biològics hem de pagar-los més cars que no els industrials? Doncs llegir un clàssic en una edició de butxaca o un bon llibre de fa uns anys és molt més barat que adquirir el darrer fenomen padelístic. Desempolseguen vostès la vella Dunlop de fusta de fa trenta anys o aquella Wilson metàl·lica tremolosa i canvient-li el cordatge; o fins i tot, si poden, compren-se’n una de nova i, ni que siga per a variar, aventuren-se a jugar en una pista sense concessions, sense còmodes rebots a les parets. I sí, potser caldrà salvar algun match point, però si ho fem, encara podrem remuntar la partida.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Això es lo mateix que Fast food vs Slow food.
    Però estem enmig de una societat que cultiva l’elogi de la banalització i que promou la superficialitat.
    M’agrada llegir els temes que tractes i el català que escrius company Company. Miraré de seguir-te.