Pa amb xocolata

11.08.2012

-Riing riing

-Si?

-(…)

-Hola fill.

-(…)

-No et preocupes. A les cinc estaré a la porta.

Jesús penjà el telèfon i es dirigí cap a la cuina, on preparà un entrepà de xocolata al seu nét, com aquells que berenava ell en eixir de l’escola. Era el seu berenar preferit: una llesca de pa amb xocolata… Què més es podia demanar? Ara ell ja no berenava entrepans de xocolata. No podia rossegar bé el pa i la xocolata no era bona per al colesterol. Però la canalla podia menjar tota la xocolata que volguera. Tot i que si la seua nora s’assabentara li diria: “Jesús, per a berenar fruita” i, com a molt, afegiria “o un entrepà de pernil”. Sí. Perquè la fruita és millor que el pernil, i el pernil millor que la xocolata. Però a Jesús li feia igual. Ell havia aprés a l’escola que “El orden de los factores no altera el producto”, i en canvi, el seu nét agrairia l’alteració dels factors. Va acabar d’embolicar l’entrepà, i va eixir de casa camí de l’escola.

Podia agafar l’autobús o anar caminant. Hi havia tres parades de casa a l’escola. Com tenia temps va decidir passejar. Caminava i mirava els cartells publicitaris i els aparadors de les botigues per on passava amb un somriure ample: “Botiga de joguines”, “Peixateria”, “Menjar per a emportar turc”… Escoltava les converses fragmentades de la gent que es creuava. Una xica jove caminava amb pressa mentre parlava a través d’un auricular: “La reunió s’ha avançat. Agafa els papers del meu despatx…”. Si el meu pare haguera vist allò hauria pensat que aquella noia estava ben boja i parlava sola pel carrer. Dos joves anaven patinant. Un davant, i l’altre darrere a uns quants metres. El de davant devia tenir setze anys, i l’altre uns tretze. El de darrere li va dir ben fort: “Espera’m! No puc anar tant de pressa!”, però l’altre li va etzibar: “Deixa de fer el ploramiques!”. Jesús no va poder evitar pensar en els seus fills de menuts, sempre com gat i gos. Va seguir caminant i es va aturar al semàfor. Una dona negra feia castanyes. Ella es va adonar que la mirava i li va preguntar: “Vol castanyes acabades de fer?”. En aquell moment el semàfor es posava en verd. Jesús li va fer que no amb el cap amb un somriure als llavis. Va creuar i va girar pel carrer de la dreta. De lluny ja veia altres pares i mares, i sobretot avis i àvies esperant els nens a la porta.

Als cinc minuts va sonar el timbre, i al cap de dos minuts més, la porta estava plena de canalla: “Què tal el dia? T’ho has passat bé”, “Mare he ficat un gol”, “Fill corre que arribem tard”… Entre darrere d’unes cames va aparèixer el Marc que en veure’l se li va llançar als braços content.

-Avi què m’has portat per a berenar?

-Una poma

-Una poma? No m’agraden les pomes! Es va queixar el Marc mentre desembolicava el berenar. “És pa amb xocolata! M’has enganyat!” va exclamar somrient. I Jesús va somriure de fer feliç el seu nét amb tant poca cosa.

Es posaren a caminar cap a casa, mentre Marc amb la boca plena de xocolata engolia l’entrepà com si no haguera menjat en tres dies. En passar davant un quiosc el Marc va assenyalar una revista d’esports. A la portada hi havia un jugador amb la samarreta quadribarrada.

-Me la compres?

Jesús va mirar els prestatges. Hi havia diaris de dretes, d’esquerra, de centre… llibres de cuina, de butxaca, revistes d’esports, de cultura, de moda, revistes de famosos, col·leccionables… prestatges plens… de diaris i llibres en català. Aleshores Jesús notà que se li humitejaven els ulls i unes quantes llàgrimes li saltaren.

Marc se li agafà al maluc espantat i preguntà:

-Què passa avi?

-Res, fill, res. Que ara som un país normal.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Bonic el conte, però voldria fer una petita crítica constructiva.. Què és un país normal? Entenc que et refereixes a normal a nivell lingüístic, però és aquesta tota la normalitat a què aspirem? La normalitat avui en dia està marcada per la desigualtat, la injustícia, etc. Hi ha tantes coses a canviar que no podem entendre la normalitat com una cosa positiva. Per això, penso que l’anhel de qualsevol persona respecte al seu país no s’ha de limitar a desitjar que aquest sigui “normal”…
    A banda d’això, ànims amb els contes i endavant