Ordre i Aventura

Els tres candidats a presidir l’Ateneu Barcelonès encaren la recta final de la campanya electoral. Són Jordi Casassas, Genís Roca i Bernat Dedeu. Núvol els ha entrevistat tots tres per tal que expliquin el seu programa electoral. Podeu llegir les tres entrevistes fent clic en aquest enllaç. Anna Punsoda, candidata a la vicepresidència, reflexiona aquí sobre l’avenir de l’Ateneu.

Fa cinc anys la Maria Vila va recollir-me a la Biblioteca de l’Ateneu i va xerrar-me que l’Albert Forns, a Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), feia conya amb les noies de la casa. Vam demanar unes cerveses al jardí i li vam fer un traje nou amb gran alegria. A ell i als seus amics modernets, que aleshores ens semblaven els clàssics catalans d’esquerres que ironitzen sobre la burgesia nostra, i no veuen que tots els centres culturals necessiten una vida industrial i comercial forta per prosperar. Gent com Bernat Dedéu, Joan Safont, Marina Porras o Enric Vila bevien de l’obra cultural de Prat de la Riba i eren dels meus. El Forns i els seus amics eren uns cupers desplicents, que recitaven poesies a locals estranys i trobaven ajudes per fer d’artistes.

L’atzar i la feina van fer que uns anys més tard jo coincidís amb l’Albert Forns al CCCB, que anés a locals estranys a sentir recitals i busqués ajudes per escriure. Que al CCCB m’interessés a fons per uns temes que no havia vist entrar mai a l’Ateneu: ¿seran humans, els éssers del futur, carregats de pròtesi de tecnologia? ¿Com afecta al nostre desig, l’arquitectura dels espais? ¿Quina vida hi corria, als anys vint, al Paral·lel —i què compartia amb Broadway o Montmatre? ¿És possible Claudio Magris sense Trieste? ¿Què tenen a dir-se Isaki Lakuesta i Naomi Kawase?

Allà encara vaig fixar-me en el següent: quan hi parlava Salvador Cardús omplia la sala i quan venia a l’Ateneu érem tres gats. El problema no era el ponent sinó el plantejament del debat, la comunicació de la feina que es feia, i la imatge —una imatge que s’ha tornat encara més xarona els últims quatre anys. Jo no crec que això sigui per curtesa de la Junta d’ara. Crec que ens trobem en una situació política estancada que va podrint tots els ambients i que costa molt alliberar-se’n, sobretot si no has nascut en democràcia i no has passat uns anys a l’estranger.

A l’Ateneu tenim un patrimoni que no té cap altre centre de la ciutat i en comptes de posar-lo en valor avui, de treure-hi allò etern, passegem mòmies i tapem forats per salvar un gremi que necessita una sacsejada forta. A 2017 encara es contraposa catalanisme i contemporaneïtat. Encara, quan es fan estudis d’opinió sobre l’Ateneu, la gent parla de ‘picor’ i ‘sofà’. És cert que als altres centres culturals la gent cobra a final de mes i que nosaltres ens posem a treballar per l’Ateneu quan sortim de la feina. Però hi ha possibilitats que no estem esprement. Si es reparteixen costos amb altres entitats — des de càtedres universitàries a editorials— podem dur a la casa ponents de primera. Si es signen convenis amb altres institucions —posem que l’Institut Français— podem muntar cicles de qualitat. Si busquem mecenes podem organitzar diàlegs entre autors internacionals de renom i autors bons catalans. Podem tornar el prestigi a un premi com el Crexells, que distingeix l’Ateneu de tants premis a obra inèdita amanida pels editorials, i engegar un Premi Jujol d’arquitectura per a projectes innovadors d’arquitectura urbana. Per què no?

Us imagineu Raül Garrigasait presentant Peter Sloterdijk a casa nostra? O Ferran Caballero a Rémi Brague? Que Marilynne Robinson o Elisabeth Strout aterrin al jardí —després que Sílvia Alcántara els hagi ensenyat la biblioteca? Un col·loqui entre Maria Bohigas i Antonie Gallimard? Entre Pierre Assouline i Xavier Pla? Jo sí. I quan veig un altre acte del procés, de les flors de la Rodoreda i dels serveis patris de Joan Sales, m’agafa la pena. Si volen parlar d’Incerta Glòria, que la posin en relació amb les grans novel·les bèl·liques europees, però ens hem de treure la barretina folklòrica quan l’esmentem. La cultura és prou perillosa per ella mateixa, si es pensa en gran.

Jo estimo aquesta casa, perquè dels 50 cops que he sentit a fons “Haver nascut val molt la pena”, 40 eren aquí. Fent una cervesa al pati, els vespres d’estiu. Sentint Josep Pedrals recitant Maragall. Els diumenges al vespre, quan sóc sola llegint a l’última sala de la biblioteca. Quan munto un acte amb Lluís Duch, ens dedica un llibre a l’Ateneu i puc donar-lo a la biblioteca. Quan Francesc Cabana fa aquella rialla i s’allibera de fantasmes vells. Quan Toni Valero o Ramon Alcoberro m’expliquen el que ningú escriurà als llibres d’història, i riem. Haver de desmentir que volem expulsar la gent gran de la casa, que som uns infiltrats de C’s i que forniquem entre nosaltres als serveis, em fa mandra. I seria entrar a un espiral de baixeses i de genteta — que precisament volem trencar.

Tot el que jo imagino per aquesta casa no puc fer-ho sola. Necessito la força i la intel·ligència de Bernat Dedéu, el doctorat en economia per Harvard que té Lluís Mosella, la pulcritud numèrica d’Isabel Barros, la mirada de segles de Joan Safont i Xavier Carmaniu, l’ordre mental i el pensament global d’Eduard Peris i Maria de Vallibana, el coneixement que tenen Marc Hernández, Marina Porras i Pere Andreu Jariod del món digital i del teixit cultural català. Vull veure com Alexander Golovin es converteix en un nou Prat de la Riba. Demostrar al món, de la mà de Leticia Asenjo, que la cultura i la creativitat poden curar. Vull donar la raó a Enric Vila, i comprovar que un discurs cultural que es prengui seriosament Barcelona com la capital d’estat pot fer més mal que cent manifestacions amb samarretes. Amb l’alegria, i l’agilitat mental i comunicativa de Xavier Bach només em passa que aquestes setmanes d’Ordre i Aventura ja m’hi acostumat, i que no m’hi vull descostumar.