Oleanna

15.10.2012

Els que han vist la pel·lícula canadenca, ‘Monsieur Lazhar’ (Philippe Falardeau, 2011), recordaran que una professora d’una escola de primària se suïcida penjada a la seva pròpia aula i es descobreix que, de fons, hi ha una acusació falsa d’un dels alumnes —d’uns deu o onze anys— que magnifica en un instint sexual precoç el que va ser una abraçada afectiva de consol de la mestra en un moment determinat quan el nen havia esclatat a plorar. No és el mateix cas d”Oleanna’, però hi ha similituds.

 

Oleanna de David Mamet al Romea | Foto de David Ruano

 

Quan l’any 1992, el dramaturg i guionista David Mamet (Chicago, Illinois, 1947) va donar a conèixer aquesta obra a Cambridge (Massachussets), dins del Mamet’s New Back Theater Company, i un any després, Harold Pinter la va dirigir al Royal Court Theatre de Londres, les butllofes susceptibles es van esqueixar perquè els sectors feministes de l’època consideraven que Mamet s’havia posicionat a favor del bàndol oposat, el del masclisme, en la seva insinuació d’assetjament sexual. A Catalunya, després que l’obra s’hagués conegut sobretot per l’adaptació al cinema el 1994, sota la direcció del mateix Mamet, se’n va fer una versió teatral al Teatreneu, dirigida per Mercè Managuerra, amb Josep Minguell i Míriam Alamany com a protagonistes que, per l’airada encara tòpica de l’època, incidia de manera més aguda —en una ultrainterpretació del discurs de Mamet— en la intenció d’assetjament sexual del professor d’universitat de mitjana edat, a punt d’aconseguir plaça fixa i una vida regalada, envers una alumna que el mateix David Mamet retrata inicialment desorientada i a qui finalment fa evolucionar cap a la rebel·lia i la venjança. L’actual versió d”Oleanna’ torna a posar les actituds de cadascun dels protagonistes al seu lloc, o en el lloc que sembla que volia des del primer moment David Mamet: una certa imparcialitat des de la mirada de l’autor que, amb una perfecta arquitectura teatral i una gran habilitat dramatúrgica, traspassa als espectadors perquè deixin la passivitat de la butaca i s’atreveixin a prendre partit i n’extreguin conclusions o, almenys interiorment, emetin el seu veredicte com si fossin membres d’un jurat popular.¿En realitat el professor John ha intentat seduir la seva alumna en la conversa del despatx a porta tancada amb pany i forrellat? ¿És l’alumna qui des de la seva posició ingènua i desesperada pel suspens de l’assignatura emmascara la pretesa petició de revisió del treball o d’ajuda amb un esperit de venjança en nom personal i del grup de classe cap al professor que simbolitza també el sistema universitari? Si no hi ha hagut assetjament sexual consumat ¿per què la jove alumna utilitza malintencionadament l’enregistrament a l’iPhone de la seva fugida del despatx i presenta després una denúncia al rectorat perquè inculpin el professor que acabarà perdent la plaça? ‘Oleanna’ és una obra amb fons de tesi psicològica però també de reflexió col·lectiva que la direcció de David Selvas ha deixat en el seu estat pur, fent justícia a la primera intenció de David Mamet, gràcies a les interpretacions gens dramatitzades ni caricaturitzades que fan dels dos personatges, tant Ramon Madaula (John) com Carlota Olcina (Carol), amb un llenguatge tan corrent con eficaç fruit de la traducció de Cristina Genebat.Tot plegat fa que s’aconsegueixi l’objectiu de fer penetrar el discurs en els espectadors, engrapant-los en el remolí desbocat de la situació que es crea, i obligant-los a fer un centrifugat que passa per qüestionar les relacions de poder, les velles jerarquies entre professorat i alumnat, el sistema educatiu universitari i els programes d’ensenyament per arribar a crear un interrogant tan seriós com polèmic: ¿què hi ha de veritat en segons quines acusacions personals que no tenen altre testimoni que la paraula d’un contra la paraula de l’altre?‘Oleanna’ posa també sobre l’escenari el risc en què s’ha convertit, al segle XXI, exercir segons quins oficis que tenen el seu origen en les considerades vocacions. Més que mai, el professorat d’escola, institut o universitat, els professionals de la medicina, els monitors d’infants i adolescents i, per extensió, tots aquells a qui la societat ostenta un presumpte rol que se suposa que té una certa autoritat moral per damunt dels altres estan qüestionats per una societat que ha perdut la majoria dels seus drets i que per això intenta recuperar-los apel·lant al que considera que la justícia li ha d’atorgar: la raó. Ni que, en algun cas, aquesta mateixa raó sigui fruit més del desig d’obtenir-la que no pas del dret de posseir-la.

«Oleanna», de David Mamet. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ramon Madaula i Carlota Olcina. Escenografia: Montse Garre. Il·luminació: MIngo Albir. Vestuari: Clara Peluffo. Música original vídeo: Mar Orfila. So i imatge: Ramon Ciércoles. Caracterització: Paula Ayuso. Ajudant moviment i direcció: Nuria Lagarda. Direcció: David Selvas. Teatre Romea, Barcelona, 10 octubre 2012. 

Font de l’article: Clip de teatre.