Objectes perduts

3.08.2012

El dia que va perdre la virginitat ho va tenir clar: va presentar-se a objectes perduts encara tremolosa i amb un trabsals latent per veure si la podia recuperar. Dubtosa! però amb el pas ferm de qui se sap coneixedor del terreny, va empènyer aquella porta esperançadora i allí la trobà. S’esperava altiva en un prestatge on trobaria també la raó, la intimitat, els amors, la dignitat i totes les coses grandioses que aniria extraviant al llarg del temps i que durant anys buscaria insistentment. En un món foll on hi tenen cabuda l’oblit i la troballa a parts iguals, i per algú com ella que anava a l’atzar, errant d’una banda a l’altra buscant un destí on aferrar-se, l’oficina d’objectes perduts era l’epicentre de totes les coses, era el punt de retorn on recuperar les batalles perdudes, era on sempre la portaven les molletes de pa que a mode de rastre, havia anat llençant pel camí plenament conscient que s’acabaria perdent i que algun dia necessitaria tornar-se a trobar cara a cara.

-Ets com una pedra, una roca dura i buida de sentiments a qui no importa ferir ni que fereixin.- Li ho havien dit tantes vegades i sota formats tan dispars, que s’havia inclús format una imatge mental d’ella mateixa tota feta mineral, i que guardava com una icona recurrent en aquell frondós imaginari teixit a partir d’insults, elogis i apreciacions casuals on s’emmirallava amb la desesperació per saber qui era només a partir de com la pensaven els altres. La duresa de les pedres però, no es corresponia amb la fragilitat que l’empenyia cap a aquella solitud que li donava l’embranzida per endinsar-se més enllà dels confins d’una normalitat alterada. Poruga de tot i de tothom, procurava trobar el coratge per emmascarar la seva personalitat i fer girar veloç els fulls del calendari sota l’aparença del gel i del glaç que de tan freds cremen, a l’espera d’un canvi que l’alliberés a la fi. Presonera d’ella mateixa i com un lapse de temps sempre sobre el mateix escenari, encarnava totes les estacions de l’any només amb fútils variacions segons la climatologia: el paraigües vermell a la tardor, jersei de llana trenat a l’hivern, camisa de fil a la primavera i les sandàlies a l’estiu. I així, any rere any, ho aniria perdent tot, de mica en mica, capa rere capa, esvaïnt-se i silenciant-se fins a quedar-se tan sola com sempre, lluny d’aquest món que l’havia vist reinventar-se una vegada i una altra sense èxit.

I amb l’últim alè va venir la mudança, perquè fins i tot les pedres més dures moldegen el seu perfil impertorbable amb l’acaronament constant del mar, així que el dia que va perdre la vida també ho va tenir clar: va colpejar tímidament la porta d’objectes perduts, i un cop dins va buscar desesperada a qui mai havia aconseguit trobar, i amb les últimes llums d’aquell dia que s’apagava va descobrir-se en un racó i sense pensar-s’ho, amb l’inèrcia que donen les últimes oportunitats, s’agafà fort de la seva pròpia mà per néixer de nou acompanyada i infal.lible aquesta vegada.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Inspirador Marta! Quantes coses aniria a buscar a l’oficina d’objectes perduts….. Enhorabona per aquestes línies delicioses. Em declaro incondicional seguidor de la teva ploma!

    Una abraçada

  2. Colpidora aquesta poètica descripció de la vida com una pèrdua constant. Seria una bona troballa saber on para aquesta oficina d’objectes perduts.
    També m’ha agradat molt això de: “encarnava totes les estacions de l’any només amb fútils variacions segons la climatologia”, poc més pot afegir-s’hi!
    Enhorabona!

  3. Enhorabona Marta!!! Molt bonica la historia!
    Quants cops aniriam a aquesta oficina per canviar algun detall del nostre cami per la vida!!! Molts petons!

  4. Fantàstic! Cami cap a un viatge interior, deliciosament construit, i molt ben escrit. Material per a la reflexió. Felicitats, Marta! M’agradaria seguir-te llegint. Espero poder saber on.

  5. Perdoneu el retard, he estat sense cobertura i sense connexió a internet, encara que sembli increïble hi ha racons a casa nostra on la vida no enten de fils ni xarxes. Moltes gràcies a tothom, m’alegra molt saber que el relat us ha agradat. Bon estiu!

  6. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol