Nova poesia vella: criatures a la recerca del foc

12.11.2015

En qüestió d’una setmana vaig conèixer quasi conjuntament dos poemaris nous per a mi: La matinada clara, de Maria Cabrera, i Dents de polpa, de Maria Sevilla. De tot això fa uns quinze dies. Ja coneixia la poesia de la Cabrera, però la lectura del seu poemari més recent em va extasiar en tan alt grau, que le dí a la caza alcance, provocant-me aquell desig de fer-ho saber, tirant de corneta i tambor, com per descarregar tanta emoció sentida. Una cosa similar em va passar amb el recital a l’Horiginal, el dissabte següent, d’una Maria Sevilla que no sabia ni que existís.

Maria Cabrera a Lisboa

Maria Cabrera a Lisboa

 

Fa molts anys, hi hagué un poeta de la lleva del biberó que va escriure versos demolidors des dels setze anys fins a abandonar totalment la poesia, i per sempre, als vint-i-cinc. Es deia Arthur Rimbaud. Sempre m’han il·luminat els poetes il·luminadors, els vidents, els jovencells capaços de carregar-s’ho tot i de deixar el paisatge canviat gràcies al seu coratge creador. Ell solet va gosar liquidar les lleves insignes d’il·lustres predecessors. Gosar poder.

L’energia, la capacitat de sorpresa, l’atreviment, la transgressió dels poetes joves, ens encoratja a continuar llegint poesia. Fan una altra cosa. En poesia sempre s’ha de fer una altra cosa, si no, la poesia s’ofega al llac d’aigües mortes. Els versos de la Cabrera i la Sevilla m’han atrapat, perquè el desvergonyiment intuïtiu i no doctrinari que remenen és un element subversiu de primera magnitud. Dessous les pavés, c’est la plage!, escrivien els meus coetanis durant el maig francès del 68.

Quan parlo de poesia no parlo dels temes que tracten, perquè els humans només podem parlar d’amor i de mort. Parlo de la llengua, de trobar una llengua, i si això suposa trencar la sintaxi i alterar la tramoia gramatical, millor que millor. Només compta dir allò que hem de dir, allò que el cor sap que necessita dir. No hi ha més. Mai m’han interessat els “temes” o els “arguments” perquè, insisteixo, només podem parlar del binomi amor/mort. Si parlem de poesia, parlem d’això, aquesta és la qüestió. És clar que elles mencionen, en passant, la culpa, el pecat, les coses que en aquell moment creatiu les ocupa. La Cabrera i la Sevilla —i juntament amb elles caldria incluir d’altres noms: Blanca-Llum Vidal, Antònia Massanet, Sònia Moll, Irene Solà… i, molt especialment, Núria Martínez, la reina mare d’aquest grup d’excursionistes que reinventen estructures sintàctiques a la manera de les criatures que busquen el foc, com ho feren Rimbaud, sant Joan de la Creu… Lectures que m’exciten i m’esveren, perquè esgarrapen una porta nova que s’obre i es tanca, i es torna a obrir i es torna a tancar. Si existís un Nobel per a criatures indisciplinades i aventureres, caldria començar a enviar poemaris a Suècia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La teva manera d’escriure i de transmetre’ns el teu entusiasme també m’exciten. Ens ho desgranes amb passió i, amb l’ànim enrampat, anirem a cercar els llibres.