Nova Orleans

Al Robert li costà d’obrir la porta. Quan finalment entrà i premé l’interruptor, una bombeta escarransida il·luminà quatre parets de fustots mal encaixats amb claus per penjar-hi hamaques. Va lamentar que li haguessin robat la seva en aquell viatge atzarós cap a Nova Orleans. Merda. Aquell motel d’un dòlar la nit era tot el que es podia permetre després del robatori. Al cambró també hi havia una cadira i dos llits molt estrets. Un d’ells, amb un munt de llibres a sobre. Va fixar-se en una de les cobertes i va fer un pas enrere. Dos caps de serps de colors vius el miraven desafiants des de les lletres verdoses del títol:  Mississippi’s Snakes Guide. Els rèptils li provocaven una aversió malaltissa, però per prevenció, ell també s’havia documentat sobre serps abans de viatjar cap al sud. Tranquil, Robert, son fotografies.

Es despullà i es gità a la màrfega en calçotets. S’acostava una tempesta i l’aire era una teranyina xafogosa que s’arrapava a la pell. L’endemà buscaria com pagar-se el viatge de tornada. S’adormí tot suat i maleint un cop més la idea que l’havia dut a viatjar fins a aquella Louisiana humida i repugnant.

El despertaren uns cops i uns xisclets aguts. Encengué la bombeta. El llit del costat es bellugava i les potes colpejaven el terra de fusta. Els xisclets provenien de sota. Amb molta prevenció s’ajupí per mirar-ne l’origen i li semblà veure uns reflexos daurats i ondulants. Al Robert li baixà un riu de gel des del clatell fins a l’espinada perquè reconegué a l’instant que allò era una serp de cascavell diamantina, una de les més grans i perilloses del continent americà.

D’un bot començà a vestir-se. La cremallera dels texans s’encallà amb un tros del teixit dels pantalons i no pujava. Mentre intentava calçar-se les vambes, cessaren els xiscles i augmentà la vibració del llit. De sobte, un tro féu retrunyir l’habitació sencera i la bombeta s’apagà. Al carrer, es desfermà un temporal. El Robert es posà la mà a la butxaca dels texans per agafar la clau de l’habitació, i no la trobà. S’ajupí per explorar el terra i, quan els seus dits toparen amb l’objecte, el braç se li eriçà perquè notà una massa escamosa i seca que li fregà el canell. El noi es redreçà i reculà. Xocà amb la cadira. L’agafà, la llançà contra l’ombra que es movia i aprofità el terrabastall per apropar-se, fregant el mur, a la porta.

Mentre maldava, a les palpentes, per posar la clau al pany, escoltà el soroll dels cascavells. A la llum d’un dels llampecs li semblà veure la serp enroscada sobre el seu cos en posició d’atac. La cadira no l’havia tocat i l’agressió seria imminent. El Robert forçà la clau amb tanta violència que la trencà. La mà li quedà engarrotada al tros de ferro inútil que el deixava acorralat enfront de la bèstia. Els cascavells sonaven cada cop més a prop. Veié una boca rosada, enorme, amenaçant. Cridà banyat de suor i amb cops de peu convulsius intentà esfondrar la porta. En un últim intent desesperat de rebentar-la, es llençà contra ella.

I la porta cedí.

El Robert caigué estabornit al mig del carrer. Escoltà uns neumàtics que derrapaven, sentí que una força colossal el colpejava i notà la seva sang tèbia barrejada amb la pluja. L’última cosa que veié foren els fars d’un cotxe. Li van semblar els ulls cecs d’una cascavell gegantina.

Dins l’habitació, sota el llit carregat de llibres, els ratolins rosegaven una bossa de plàstic daurada amb restes de menjar. Xisclaven i feien bellugar les potes del moble amb empentes i saltirons de golafreria.