Nous horitzons

La Taca va fent saltirons per damunt les caixes amuntegades al passadís, la Paula se la mira amb tendresa, que bé que t’ho passes, eh? Quan sent la veu de la seva mestressa, la gata corre cap a ella i se li refrega a les cames mentre deixa anar un parell de miols, sí, jo també estic contenta que hagin marxat. Els nois de la mudança s’han passat el dia entrant caixes i muntant mobles. Un d’ells, el més jove, mentre es passava el braç pel front suat, li ha demanat si podien posar música, a ella no li venia gust però no ha gosat dir que no.

Per la porta oberta del passadís entra una llum de color vainilla, si tingués la càmera faria una foto. Aixeca les mans per buscar un bon enquadrament amb els dits, llavors recorda que sobre el marbre de la cuina hi té un parell de pomes. En va a buscar una, la deixa al damunt d’una de les caixes i tira unes passes enrere. Observa el contrast del granat de la fruita amb el to cremós de la tarda i el beix torrat del cartró. És una imatge bonica, a en Martí li hagués agradat. La Taca olora desconfiada la fruita i se n’allunya amb un posat d’absoluta indiferència. No saps el que et perds, la Paula se la passa uns quants cops per la brusa, hi fa una queixalada i torna a enquadrar la imatge amb els dits.

Els pares d’en Martí es van negar a incinerar-lo, com que no havia deixat res per escrit no va voler insistir, prou pena tenien ja tots plegats. En un moment d’aquells que creus que la mort et queda lluny i no et fa por parlar-ne, ell li va dir que volia que escampés les seves cendres als peus de l’arbre on es van conèixer. Tot i que no n’havien tornat a parlar més, la Paula tenia una mena de neguit en veure que no ho podria complir. A l’últim moment va suplicar que almenys l’enterressin amb la càmera penjada al coll, ja sabeu que era la seva passió. La sogra no en va voler ni sentir parlar, anava repetint que el nen anava massa mudat i que aquella cosa desentonaria, m’és igual! Ningú va tornar a obrir la boca i finalment la càmera el va acompanyar en el seu últim viatge.

Des de la terrassa, la Paula veu com la calor ha enrossit la gespa del parc que hi ha just a l’altra banda del carrer. Hi ha uns nens jugant a la sorrera: un omple una galleda amb forma de castell i l’altre fa un forat amb el rampí, no es diuen res, cada un està capficat amb la seva feina. Si li haguessin dit fa uns anys que viuria en un poble de la costa s’hauria fet un tip de riure, ella que més aviat és discreta d’emocions. A dia d’avui encara no sap què la va enamorar d’aquest raconet: tan podria ser el blanc de les cases com la distància que li proporciona amb el passat, però tan se val, ara ja és aquí. Li vénen ganes de passejar pels carrers estrets i costeruts del poble i arribar fins a la platja. Es traurà les xancletes, les deixarà ben posades una al costat de l’altra i anirà a remullar els peus a la mateixa aigua on el sol es capbussarà d’aquí poc per desaparèixer.

Un dels nens fa un xiscle, la Paula s’espanta, però per sort només es tracta d’un joc. Instintivament es posa les mans a la panxa, quan siguis una mica gran, tu també jugaràs amb la sorra. Encara no ho havien dit a ningú, en Martí volia esperar una ocasió especial; no sap si l’arribarà a trobar mai. La gata reclama la seva atenció i la Paula l’omple de moixaines fins que l’animal se’n cansa i es remou perquè la deixi anar. Així és la vida, pensa, tal com vénen les coses se’n van, però no es vol plànyer pel que ha perdut, el que vol és il·lusionar-se pel que ha de venir. Es posa una tovallola sota el braç i agafa la poma que abans ha queixalat, de seguida torno bonica.