L’infinit és la cara de la gent

11.07.2012

Núvol publica ‘La tonalitat de l’infinit’, cantata d’Enric Casasses amb música de Feliu Gasull. Casasses ens explica a continuació com es va inspirar per escriure aquest text, que ara els lectors de Núvol poden descarregar aquí mateix.

 

 

Després de llegir 300 pàgines de filosofia de Lévinas en llenguatge especialitzat filosòfic sobre l’infinit penses sí, molt bé, però… de quin color és? En tot el que diu Lévinas, quan s’entén, i moltes vegades s’entén, sembla que tingui raó. Amb bon domini de la tensió narrativa, fa que tota l’estona tinguis la sensació que està a punt de dir-te la revelació que figura que t’està dient tota l’estona. Al principi vaig pensar que tot això es podia dir amb Llull en les quatre ratlles d’un versicle d’Amic i Amat. No conec altres obres de Lévinas, només el llibre sobre l’infinit (i contra la totalitat), que és també un gran cant al llenguatge, o més ben dit al parlar, al parlar-se, i en canvi no parla del cantar, no diu res de la cançó. Explica la prosa de la vida i es descuida el vers. El filòsof sembla que t’hagi explicat perfectament per on s’hi va i al mateix temps tens l’estranya sensació de com si ell no hi hagués estat mai. Que també té mèrit, que diu aquell. És clar que per explicar simplement bé la prosa de la vida es necessita molt d’art, encara que en aquest cas sigui un art ocult, o fins empresonat, per les exigències que limiten el discurs filosòfic. Però per molt d’art que hi posi, el fet continua essent que explica la prosa i es descuida el vers. Per això dic, després de les quasi 300 pàgines sobre l’infinit: i de quin color és? quin gust té? quines cançons s’hi canten?

Això ho formulo així ara a posteriori però en forma de grumoll ho estava pensant aquests últims mesos quan escrivia, amb la música inspirada i sàvia i vital de Feliu Gasull, les cançons d’una cantata per a cor de nens i grup instrumental que es diu La tonalitat de l’infinit i en la qual es demostra que aquest, l’infinit, musicalment funciona en Fa sostingut, si més no a tres quarts de sis (del vespre i de la matinada) però que la música en qualsevol altre moment pot ser en La o en altres notes segons els diferents capítols de la prosa diguem filosòfica. En les cançons he cercat la sensació més immediata i senzilla possible de l’infinit en l’espai físic que ens envolta (el meu jardí), de l’infinit en el comportament d’entre les persones, de l’infinit en els enigmes que ens assetgen amb els seus grocs intermitents, de l’infinit en l’amor i el pas del temps, de l’infinit en la desaparició (que potser pot ser la mort) de certes persones, de l’infinit en la capacitat humana de volar sense esforç, sense ales i sense accessoris, de l’infinit en l’eterna fecunditat extrema, radical, de la poesia, de l’infinit en les coses finites i aparentment limitades com ara un esternut o la distància física entre Mallorca i Perpinyà vista a vol de gavina, i de l’infinit en la cara de la gent.

Perquè la idea més clara de Lévinas, i és una idea que jo ja l’havia somiada fa molts anys una tarda a la plaça Lesseps veient passar el personal que passava pel carrer, és que l’infinit és la cara de la gent.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’infint es la cara de lagent i en el seu endins es motra l’infinit en la cara
    La cara de l’infint es boirossa com a primera hora bora al bosc pel corriol d’erva groga
    Sap l’infinit d cara groga q. el sol sap enlluernar qui el mira a primera hora
    Palpitar fa les ninetes dels ulls d’aquest món venint grissos plasmàtic de l’altre .