No totes les mares

27.01.2017

A casa i a l’escola
t’han explicat com funciona la culpa, un encavalcament,
la fotosíntesi, l’arrel quadrada, però no
el regne de la decepció.

Josep Porcar, Llambreig. 

I toques, per fi, les mans de la mare. I li agafaries fort les mans, ben fort, em dius, perquè mai ningú no te la torne a prendre, perquè mai ningú no torne a fer-li mal ara que ja és a casa. És la mare, i et lliga a ella el cordó umbilical invisible que mai no ens arrabassen, la teua, l’única, el tros de fusta on necessites agafar-te quan tot és naufragi.

Ella, que era tanta absència, de sobte s’ha fet carn i la tens allà i la toques després d’anys, després d’haver travessat massa deserts sense oasis i haver-li guanyat pels pèls la partida a la mort. És la mare, sí, però no és com l’havies somiat, com te l’havies dibuixat al cor, perquè no és com totes les mares, perquè no totes les mares et porten de la mà a la plaça del barri ni et desperten pel matí i et fan festes i pessigolles als peus i a la panxa i riuen sense mesura, no, no totes les mares t’acullen sense condicions i t’aplaudeixen al concert i celebren tots els teus gols. No totes les mares et guarden les dents de llet en una capsa i et pregunten com ha anat el dia i amb qui has jugat al pati, no, no és així i tu ho estàs aprenent a glops de fel, sense filtres, i ja no sé què dir-te, jo, que t’estic veient créixer curs rere curs, que t’he vist escriure les primeres paraules i comptar amb els dits, jo, que et vaig fer creure de petit que el teu nom era màgic, com el d’aquell corredor que escalava muntanyes sense fi i que, com ell, tu series capaç d’arribar a cada cim, ara, ja veus, em quede sense paraules i el que veig quan et mire és la por, el perill que ensumes quan em dius que li agafaries fort les mans a la mare perquè mai ningú no te la torne a prendre. I també jugues i rius, clar, i t’amagues en els teus somnis de youtuber i llances a l’aire una vegada i una altra la maleïda ampolla per fer-la caure dreta sense saber que el veritable repte és no perdre l’equilibri quan la vida, el seu atzar secret, ens bufeteja sense pietat. Saps? Seria infinit l’inventari de totes les coses que els mestres mai no podrem ensenyar-te. I dol, és cert, però com pot explicar-se el regne de la decepció? En quin currículum escolar ha d’encabir-se? Com s’ensenya que hi ha mares que perden tots els mapes i no tenen respostes, que tanquen un dia la porta de casa i tornen al cap dels anys després d’haver viscut massa vides a la intempèrie? Com s’ensenya, això?, em pregunte mentre tu cada nit tanques els ulls, prems les parpelles i en secret demanes que la mare no torne a creuar-se amb aquell estol d’ocells que un dia van menjar-se les molles de pa que li mostraven tots els camins de tornada a casa, de tornada a tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Els mestres no ensenyem, acompanyem i jo crec que tu saps acompanyar.
    La decepció no s’ensenya s’experimenta i també ens dona l’oportunitat de seguir buscant o perdre el nord i trobar noves direccions.

  2. Persones així són imprescindibles en alguns llocs com el barri del grimpador de muntanyes, persones que ensenyin a saltar les dels quatre punts cardinals. Persones que, malgrat tot, encara facin creure en la docència i en l’espècie humana.