No ho facis, mare

9.08.2012

Va pel carrer com un esperitat. Camina de pressa, però l’aire de mig boig més aviat li dóna el rostre cantellut i uns ulls menuts i esquius com de guineu. Una guineu poc genuïna, per això, una mica a mig fer, que no sap on va ni què li passa i que voldria ser en un altre lloc. Sembla que sempre pateixi, i ja deu ser això. Segur que voldria fugir, si sabés on. Te’l trobes als passadissos del súper i gairebé et fa un salt el cor. Després el veus a la cua de la caixa, impacient darrere carros i cistells plens, només amb un bric de llet i una ampolla d’aigua a les mans. I quan surts s’està a la porta del bar del costat, fumant, amb la bossa del súper a la mà. Ja no el veus a la terrassa del bar del davant de l’edifici on havien viscut abans, fent una cervesa amb el sogre, com encara feien sovint després d’haver marxat del carrer on també s’estaven a la mateixa escala, els sogres al segon, ells al quart, com en l’edifici nou.

Ja fa quatre anys però encara hi somia. Llavors en tenia deu, la nena, però la seva veu d’ara encara s’assembla molt a la d’aquell dia, quan va tornar de la feina a corre-cuita, així que el van avisar, i se li va llençar als braços i no podia deixar de repetir i repetir que no havia pogut, que no havia tingut prou força per aguantar-la, que li havia dit molts cops, així que la va veure enfilar-se a la cadira: «No ho facis, mare!», «No ho facis, mare!, «No no facis, mare!, espera’t, truco al pare, vaig a buscar l’àvia a baix! No ho facis! No saltis! Truco al metge!». Però ho va fer. La nena encara li pinçava com podia un plec dels pantalons quan ella ja tenia un peu a la barana. No li va dir res; només va alçar l’altre peu de la cadira, amb prou força per fer lliscar els ditets crispats i desfer-se’n, i ja ni va tocar la barana, aquest peu. Quatre pisos.

És incapaç de plantejar-se que si després d’aquell dia la filla no li ha tornat a dir mai més que no ho va poder evitar ni a explicar-li tots els precs que li va fer, potser és perquè també hi somia sovint. En els precs, en la mare que salta, en ella que no sap retenir-la i en aquella abraçada final que no s’ha repetit. No pot pensar que si s’ho tornaven a explicar potser no hi somiarien tant, que ell no aniria pel carrer com un beneit posseït i la noieta menuda com sa mare no hi aniria sempre al costat de l’àvia o la tia, a qui no gosa aferrar la roba amb un pessic perquè figura que ja és gran.

Twitter: @TeresaAmat   Blogs: Alírica   Les paraules i els dies