No ens emboliquem en falsos debats

17.02.2017

D’un temps ençà sembla com si l’educació a les escoles s’hagi posat de moda. Programes a la televisió, articles a la premsa generalista, debats, conferències, experts en educaciómés o menys mediàtics- pontificant sobre com, què, qui i quan s’ha d’ensenyar… Tothom sap, tothom opina. Els opinòlegs, potser cansats del procés, dels judicis, de la política en general, han trobat un altre camp on tirar-se els plats pel cap. Tampoc cal escandalitzar-se, bé ho fem també els que ens dediquem al món de l’ensenyament.

Malauradament el nostre és un país on, si no ens ataquem els uns als altres, no estem contents. Un dia toca parlar del llibre de text i ja la tenim muntada: veus que opinen que s’haurien d’enviar a la foguera, que si són el reflex d’una manera d’ensenyar antiquada, un producte del passat… i editors i autors que surten en defensa de la feina feta: que no s’ha de parlar de llibre de text sinó d’eines educatives, que no són una eina exclusiva sinó una més de l’ampli ventall de recursos educatius, que l’èxit o el fracàs d’aquests depèn de l’ús que en facin els docents… L’endemà li arriba el torn a les classes magistrals: hi ha qui les voldria fora de les aules –curiosament alguns dels seus detractors tenen un nivell d’expressió oral més aviat discutible-, i hi ha qui, com si sentís ploure, continua amb el mateix mantra que repeteix des que va començar a impartir classes. Entremig trobem els nostàlgics de les classes d’aquell professor de literatura o de filosofia que els havia obert els ulls al món. El tema del dia següent és l’alumnat: Han de tenir un paper actiu en el procés d’aprenentatge? Aprendre ha de ser sinònim de diversió? Cal insistir en la cultura de l’esforç? Han de seure en renglera? En grups? Cara a la pissarra?

Aquests tan sols són tres aspectes triats a l’atzar. Podríem anar seguint. La llista és llarga: com han de ser les aules? Quan introduïm l’anglès? Science in English? Escola inclusiva? Què fem dels TEA si sempre treballem per projectes? Escola lliure? Les escoles, han de ser grans o petites? Deixo pel final el tema estrella dels darrers anys: la innovació educativa. Com que necessitaríem molt espai per parlar-ne, simplement l’apunto.

Dit això, no tenim prou temes damunt de la taula? No tenim prou gent –de vegades allunyada del sector educatiu- opinant sobre aquests temes? Els qui ens dediquem a l’ensenyament, no tenim prou problemes? No és prou difícil educar en una societat com l’actual? Per què, doncs, hem de treure del calaix altre cop temes que feia temps semblaven arxivats? Darrerament sembla que es vulgui tornar a posar de moda enfrontar el sector públic amb el concertat. Els qui ja tenim una certa perspectiva històrica en tot aquest món sabem que aquest és un debat que no porta enlloc. És un tema emmetzinat que amaga al darrere un tel polític i que cau lluny de la realitat. Trobaríem arguments per defensar ambdós sectors. Tant l’un com l’altre estan fent bona feina –sempre hi ha excepcions, esclar-. Però hi ha punts que cal puntualitzar. No és veritat que l’estat espanyol sigui l’únic estat que aporti diners al sector privat. França, paradigma d’ensenyament públic i laic, també finança l’ensenyament privat, i Alemanya, i molts altres països. Quan ja portem prop de dues dècades de segle, cal tornar a donar voltes a un debat que es va iniciar al darrer terç del segle passat? No hem quedat que l’ensenyament ha de mirar al futur? L’any 2017, quan debatem sobre les flipped classroom, les noves tecnologies, o l’Escola Nova 21… parlar d’ensenyament públic en mans de la concertada, de suprimir els concerts educatius o que molts del mals de l’ensenyament públic provenen dels diners que van a parar a la concertada em sona a antigues actituds dogmàtiques que, francament, creia superades. Que no hi cabem tots en el món de l’ensenyament? Que no hi hem de ser tots? Públics, concertats, editors, creadors de materials, religiosos, laics, ateus…?

El tema cabdal que en tot cas s’hauria de discutir és quin model educatiu volem per al nostre país; o dit d’altra manera, quines competències volem que tinguin els nostres ciutadans. Si fóssim capaços d’arribar a aquest gran pacte de país, aleshores sí podríem discutir sobre quin model educatiu necessitem, molt més enllà de si ha de ser privat, concertat o públic.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La qüestió és: quina raó porta els pares a confiar l’educació dels seus fills a l’escola concertada? I sovint la raó és de “qualitat” i no de “metodologia”. Heus aquí el problema, que els diners públics que es destinen a escoles privades es podrien destinar a les públiques; d’aquesta manera s’evita segregar els alumnes per classes socials, i se’ls ensenya a conviure i respectar-se, quelcom beneficiós per a les generacions a avenir, ja que crea una societat cohesionada i compromesa en ella mateixa (per no parlar dels efectes favorables que té per la normalització de la nostra llengua, ja que afavoreix el repartiment de catalanoparlants autòctons amb tota la immigració).
    Què passa? Surt més econòmic subvencionar que assegurar la qualitat educativa de tot el sistema educatiu públic (i estableix tractes de favor, subvencionant determinats centres privats i no altres).

    Val a dir que aquesta és la meva opinió general de filòleg català, especialitzat en temes de sociolingüística i política lingüística. Calen debats amb els professionals del sector de l’ensenyament i els agents polítics que el gestionen.