No, Catalunya Ràdio no és cultura

18.01.2017

Tinc l’estrany privilegi de ser l’únic articulista de Núvol a qui Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, ha replicat dues vegades. Ara tornaré a gaudir, per segona vegada, de la rara satisfacció de donar-li la contrarèplica perquè hi ha un elefant enorme a l’habitació i els directius de l’emissora són els únics que fan veure que no el veuen.

La resposta d’en Saül Gordillo és plena de coses importants que diu que va dir que farien, de coses marginals que han fet, d’excuses de mal pagador i de retòrica que intenta eludir la realitat. Seleccionaré i extractaré el més rellevant del seu article –llegiu aquí la versió íntegra– per poder replicar amb propietat. Diu Gordillo:

Des de la meva arribada […] he manifestat públicament que treballaríem per potenciar els continguts culturals d’iCat.cat. No només hem dut els programes culturals de l’emissora digital a l’antena de […] Catalunya Ràdio –vam començar els festius i la temporada d’estiu, i ara ja de manera regular en la graella– sinó que els hem potenciat fins allà on els pressupostos […] ho permetien. A més, coincidint amb la celebració del desè aniversari d’iCat, vam prendre bona nota del compromís públic del conseller de Cultura, […] en favor del retorn a l’FM, […].

Manifestar públicament no té cap valor. Jo puc manifestar públicament que puc volar i, acte seguit, estampar-me. És més: des de l’aparició de la postveritat –la demagògia i la propaganda de tota la vida– anar manifestant coses alegrement quan un dirigeix una entitat pública és força imprudent.

Ja vaig dir al seu moment que els continguts d’iCat.cat han tapat els forats de Catalunya Ràdio; no s’ha invertit en cultura, s’ha mirat d’estalviar diners amb refregits. La major part d’aquests continguts –tan barats com excel·lents– ha anat a parar al Gulag de la graella, les nits i matinades. Hi ha calendari per la tornada d’iCat a l’FM o ho deixen ad calendas graecas?

Continua el director de Catalunya Ràdio:

Perquè això es pugui produir, i mentre no hi ha ni nous pressupostos de la Generalitat ni més pressupost a Catalunya Ràdio ni l’encàrrec de l’únic òrgan competent per prendre la decisió del retorn a l’FM –el consell de govern de la CCMA–, l’únic que és a les mans de la seva direcció és seguir treballant perquè els actuals recursos públics estiguin el millor invertits a iCat i al conjunt de les nostres emissores. Això, lògicament, no només no exclou els continguts culturals sinó que ens obliga a fer un exercici altament complicat, però en el qual crec, honestament, que ens n’estem sortint.

Els comptes de la CCMA han patit molt amb la crisi però la càrrega d’aquest patiment ha estat repartida amb un criteri desigual. La mateixa tisora que ha estat amable amb els esports no ha trobat cap obstacle per trinxar la cultura i això no depèn dels pressupostos, sinó de la gestió. L’elefant que Gordillo es nega a veure tot just comença a treure el nas però ell s’embolica parlant de la suposada missió de la ràdio pública:

Es tracta de garantir la legítima i necessària lluita pel lideratge d’audiència […] sense lesionar el mandat de servei públic […] –això inclou la promoció de la cultura, òbviament– ni marginar les nostres emissores […] temàtiques […] iCat i Catalunya Música […] de tal manera que Catalunya Ràdio aspiri a arribar al màxim públic possible per difondre els seus continguts culturals de qualitat ja sigui per les emissores d’FM o pels suports […] digitals.

Qui li ha dit a Saül Gordillo que el lideratge d’audiència és necessari? No és el que diu el primer paràgraf –ni la resta– de la “Missió i funcions de servei públic” de la CCMA:

La CCMA té la missió d’oferir a tots els ciutadans de Catalunya, en compliment del mandat del Parlament, un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana. La producció i difusió d’aquest servei es gestionarà amb criteris d’eficiència i buscant la màxima acceptació per part del públic.

Confondre lideratge amb màxima acceptació no és un problema per a una emissora privada però quan damunt de la gestió del senyor Gordillo –i els seus antecessors– recau la responsabilitat de fer-ho comprometent-se “amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana” aquesta confusió, a més de lamentable, esdevé traïdora a l’esperit de la lletra. De què ens servirà una Catalunya Ràdio líder d’audiència si incompleix el seu mandat?

Gordillo segueix traient pit:

Des que dirigeixo Catalunya Ràdio el compromís amb els continguts digitals […] ha estat una prioritat. És a dir, que tant la cultura, com el lideratge i la innovació –trencar esquemes tradicionals de programes ‘tancats’ o ‘reclosos’ en franges horàries de graelles– han format part de l’eqüació que ens ha de portar a recuperar l’èxit que històricament havia tingut la casa, i sense el qual no s’entendria ni la bona salut de la ràdio en català ni, probablement, l’actual escena cultural del país.

A la jornada organitzada per l’Institut de les Lletres Catalanes el passat 1 de desembre en Santi Faro també va dir això de “trencar els esquemes tradicionals de programes tancats o reclosos en franges horàries de graelles”; se suposa que aquesta idea tant innovadora ha de permetre que la programació sigui curulla de cultura i estigui disponible a la xarxa en forma de píndoles. Si la cultura excel·lís en quantitat seria una bona manera d’oferir-la al públic però com és que aquest concepte tant avantguardista no s’ha aplicat als continguts esportius? Els esports viuen reclosos en programes, tancats en una, dues, tres o fins i tot quatre hores seguides a algunes de les millors franges horàries i ocupant el 29% de la graella. No es mereixen la innovació?

Ah! Però no oblideu que, a més de la dura marginació que pateixen els esports, se’ls obliga –se’ls esclavitza!– a ser presents a la resta de programes generalistes. Escolteu l’entusiasme infantil de la Mònica Terribas abans, després i el dia de partit i sabreu què vull dir.

Després d’un paràgraf de lluïment que no aporta res rellevant el director de Catalunya Ràdio es fa l’ofès:

Avui hi torno perquè el necessari i saludable debat sobre la cultura als mitjans públics del país no s’hauria de barrejar amb algunes referències personals que considero injustes –i impròpies– en l’últim article que Bernat Ruiz ha publicat a Núvol. Lamento que per defensar més i millor presència de la cultura als mitjans públics s’hagi de recórrer a la desqualificació dels seus directors, que, d’altra banda, han de gestionar la ràdio i la televisió en el context pressupostari més advers i en un entorn de sector, tecnològic i de canvi del consum cultural i comunicatiu que tampoc no té precedents. Fa més de 25 anys que faig de periodista i al llarg d’aquest temps considero que he tractat la cultura, la llengua i la realitat digital del país amb un compromís i una implicació considerables. Ja sigui en els milers d’articles, entrevistes i reportatges publicats, ja sigui en la participació en programes de ràdio i televisió, ja sigui amb una extensa presència i activisme digital a les xarxes, ja sigui amb la publicació de cinc llibres, ja sigui en les nombroses presentacions i actes públics de tota mena arreu del territori, espero que la consideració generada no sigui ni la ‘mediocritat’ ni la ‘covardia’ que m’atribueix el senyor Ruiz ni la ‘vergonya democràtica’ que sosté que li provoquem.

No conec personalment el senyor Gordillo; ignoro si és bona o mala persona però sé que un no arriba a segons quins càrrecs sense ser mínimament competent malgrat que l’extensa defensa del seu currículum m’hagi fet pensar en el Principi de Peter. Les referències que he fet són professionals, no personals. Crec que és professionalment covard que, ostentant el seu càrrec, no aparegui en un fòrum que parla de la qüestió; “el necessari i saludable debat” funciona millor amb absències i de forma epistolar?

Jo afirmo –amb arguments– que hi ha un problema de mediocritat. Si no cregués que bona part de la programació de la CCMA en general i la graella de Catalunya Ràdio en particular són mediocres no n’estaríem parlant; quina paraula se suposa que he d’emprar? Deficient? Insuficient? Necessita millorar? Les coses no progressen adequadament.

Desqualifico la feina dels directors de Catalunya Ràdio i TV3 perquè afirmo que el problema és de mediocritat i ells en són els màxima responsables; no els puc aplaudir perquè no estan fent bé la seva feina. Com a directors poden fer tres coses: no fer cap canvi estructural a la programació i qui dia passa any empeny; fer canvis estructurals valents, posant imaginació on manquen recursos i canviant certes prioritats; també poden dimitir. El que no poden fer és amagar-se rere el pressupost perquè és obvi, evident, diàfan, que el 29% d’esports s’endú una quantitat desproporcionada de recursos: encara espero que la seva Defensora de l’Audiència m’informi del pressupost de cadascun dels programes de Catalunya Ràdio d’enguany. Tindré aquestes dades o espero que el Síndic de Greuges faci la seva feina?

El director de la ràdio pública tanca així el seu article:

Fa un any exacte que vaig ser nomenat director de Catalunya Ràdio i crec que els professionals estan fent una feina extraordinària en un context realment difícil. Seguiré treballant per estar a l’alçada dels companys de la casa, però sobretot per servir el millor que pugui a la nostra audiència, que […] ens avala amb un creixement del 7% […] a la darrera onada de l’EGM i ens valora –així ho percebem i també ho comencem a tenir fonamentat en estudis qualitatius– el compromís amb la cultura. Només cal sintonitzar Catalunya Ràdio, Catalunya Música i Catalunya Informació o connectar-se a iCat.cat per comprovar que el que explico és una realitat. I només cal conèixer una mica els professionals i l’actual direcció per intuir també la nostra obstinació per millorar en el futur aquesta realitat.

Amagar-se rere la més que demostrada solvència de la majoria de professionals de la casa és molt lleig. Aquest no és el problema, ans al contrari: hi ha una pila de talent a Catalunya Ràdio que no s’està aprofitant. Veterans fent feines subalternes, especialistes treballant a departaments que els són impropis. La major part dels professionals en antena –amb micròfon o sense– fan una gran feina; el problema és de direcció. De prioritats.

Amb els índex d’audiència passen coses curioses; per una banda tenim aquell acudit que diu que cent-mil mosques no poden equivocar-se i per l’altra hem de recordar que Catalunya Ràdio fou líder d’audiència amb un magazine cultural que s’emetia de 10 a 11 de la nit, de dilluns a divendres. Es deia Babel, el dirigia Claudi Puchades i es va mantenir nou anys en antena; escolteu, per exemple, un programa sencer dedicat a Joan Brossa (23 de maig de 1998) –una hora dedicada a Joan Brossa, de 10 a 11 de la nit!– o bé el seu format habitual, en forma de magazine (4 d’octubre de 1993). Mantenir un programa com aquest durant nou anys implica voluntat política. Implica creure’s la missió de la CCMA. No creieu que hem perdut massa llençols?

La Catalunya Ràdio dels anys vuitanta i noranta no era perfecta però era més equilibrada. Aquella ràdio demostrava que es podia fer una ràdio generalista amb tota mena de programes, que no calia tractar l’oient com si fos un nen petit –o, encara pitjor, com si fos idiota– i que el lideratge n’era la conseqüència. No podem retrocedir en el temps però hem de veure què s’ha perdut pel camí, què podem recuperar, quins errors s’han comès i com trobem l’equilibri entre una gran audiència i una gran qualitat. S’ha perdut la mesura, la proporció, l’equilibri entre els continguts. Això no depèn dels pressupostos, això depèn de la gestió, del talent i de les ganes.

Veu ara l’elefant, senyor Gordillo?

 

Addenda: després de la publicació dels altres dos articles dedicats a la programació de Catalunya Ràdio alguns lectors varen dir-me que el problema no eren els esports i que no s’imaginen una ràdio sense programació esportiva. Hi estic d’acord, jo tampoc me la imagino, però la desproporció de recursos que s’hi destinen fa que siguin el principal símptoma i a la vegada també un dels principals problemes. Si en comptes dels esports –en realitat, del Barça– el 29% de la programació es dediqués a les puntes de coixí, la papiroflèxia o la petanca la crítica seria la mateixa. No tinc cap problema amb els esports, la tinc amb el seu abús.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Totalment d’acord amb l’article. L’anunci que diu que Catalunya Ràdio és cultura em sembla una provocació. La cultura a Catalunya Ràdio no passa de ser un polsim de sucre de llustre escampat per la programació. Tal com està ja se la podrien estalviar.

    No només no hi ha cultura sinó que la programació en general és molt fluixa, es pot dir que mediocre. Mala cosa que l’objectiu declarat sigui l’audiència. L’audiència ha de ser el resultat de fer-ho molt bé

    L’idioma està sota mínims. Cada dia s’haurien de repassar les barbaritats lingüístiques que es deixen anar i corregir-les cas per cas amb els responsables per no tornar-les a repetir. Fins i tot repassar-les en públic. D’aquí potser podria sortir algun bon programa: repàs dels errors concrets i reals amb comentaris de gent qualificada.

    A més, a esports s’ha fitxat una suposada estrella de Rac1 i se l’ha volguda promocionar fins al deliri quan no feia falta (fitxar-la). En aquest programa tenen col·laboradors l’únic mèrit dels quals sembla que sigui el de ser incapaços de parlar català.

    Si de debò el director vol augmentar l’audiència, que programi cultura. Cultura de la bona, alta cultura, amb els millors cervells, que la gent sap apreciar el que és bo i els millors representants de la nostra cultura ja se saben espavilar en el mitjà radiofònic.

  2. Gordillo no està a l’alçada. El càrrec li ve gran i acabarà ensorrant l’emissora que, en el seu dia, java començar a enfonsar la inefable Montserrat Minobis, que també era periodista.

  3. Des de el moment que uns professionals de la informació no saben distinguir entre una missa [católica romana] i un cute d’adoració [protestant], ja està tot dit.

    Si TV3 és el 3r canal de la Televisió Vaticana, de totes les altres dependèndencies de la CCMA s’en podría dir el mateix. Nacionalcatolicisme pur i dur (malgrat que algún cop surti algún pit i cuixa, i facin befa de la Bíblia… encara que això al nacionalcatolicisme mai li ha estat cap problema).

    Atentament, i bona setmana