‘No aplego re de lo que diuen’

1.02.2014

Quan assistim a una representació teatral, hi ha un mecanisme que activem d’una manera tan automàtica que ni en som conscients: és allò que el romàntic anglès S.T. Coleridge va batejar amb el terme “suspensió de la incredulitat” (suspension of disbelief), i que ens predisposa a acceptar, durant l’estona que dura la funció, unes convencions basades en el fingiment, en la il·lusió de realitat que presideix en tot moment el fet escènic.

 

L'equip artístic de La Perla 29 durant els primers assaigs de 'Traduccions' de Brian Friel

Sabem que aquells personatges que parlen, gesticulen, evolucionen i s’interrelacionen en escena són en realitat uns actors que, com a tals, han assumit una identitat falsa, però obviem aquest fet sense reserves i acceptem les regles del joc, perquè no volem renunciar a la il·lusió que els personatges, el seu perfil humà, els seus conflictes, la història i fins i tot l’espai físic que els emmarca són transitòriament reals. De la mateixa manera que deixem en suspens la incredulitat quan, de vegades, es produeixen en escena uns fets que a la vida real resultarien molt difícilment creïbles: l’aparició d’éssers fantàstics o vinguts d’un altre món, la transgressió de la seqüència temporal, la presència freqüent de personatges diversos interpretats per un mateix actor o actriu, etcètera.

I, quan la funció teatral que presenciem és una traducció, el requisit de suspendre la incredulitat va encara una mica més enllà: es fa extensiu a la necessitat d’acceptar que uns éssers pertanyents a cultures i a contextos lingüístics diferents dels nostres s’expressin en la nostra llengua amb tota naturalitat, sense per això deixar de pertànyer a la cultura i al marc geogràfic i històric del text original.

Però el cas és que, en aquest sentit, un text com Translations de Brian Friel és d’una especial singularitat, perquè en la seva redacció original ja parteix d’un recurs lingüístic que posa a prova la credulitat de l’espectador anglòfon encara amb més exigència del que és habitual: al servei d’un eix temàtic que reflexiona sobre llengua i identitat, una part dels personatges parlen una llengua (la variant irlandesa del gaèlic) i una altra part en parlen una altra (l’anglès britànic), amb un desconeixement gairebé absolut de la llengua de l’interlocutor, cosa que requereix la intervenció d’un intèrpret si no es vol que la incomunicació sigui total. Fins aquí tot sembla estar en consonància amb situacions perfectament creïbles i freqüents a la vida real; però resulta que, en la realitat virtual de l’obra, la diferència de llengües no és més que una il·lusió, senzillament perquè tots els personatges parlen en anglès; i aquesta circumstància és la que, ja d’entrada, obliga l’espectador del text original a activar una suspensió de la incredulitat més radical que de costum, alhora que provoca un joc escènic d’una gran eficàcia i, a estones, d’una agredolça hilaritat.

Quan un traductor al català ha d’enfrontar-se a un text d’aquestes característiques, és fàcil que els relatius paral·lelismes entre el conflicte lingüístic que planteja el text i el que nosaltres vivim des de fa segles li plantegin, ni que sigui momentàniament, el risc de caure en la temptació de traslladar el conflicte a la nostra realitat i fer que uns personatges parlin en català i els altres en castellà. No costa gaire, però, de veure l’error i la traïció a les intencions de l’original que això comportaria, i per diverses raons: perquè aniria en contra de la decisió de l’autor de fer parlar tots els personatges en la mateixa llengua, perquè cometria una greu distorsió històrica i geogràfica i perquè s’interferiria en el dret que té l’espectador de treure les seves pròpies conclusions i de buscar, pel seu compte i sense que els hi dictin, els paral·lelismes que li semblin oportuns.

 

Un assaig de 'Traduccions' a la Biblioteca de Catalunya

 

Tot això és el que vaig haver de sospesar després de rebre l’encàrrec de traduir Translations de Brian Friel, estrenada el 29 de gener a la Biblioteca de Catalunya sota la direcció de Ferran Utzet. Fetes aquestes reflexions que detallo al paràgraf anterior, i no volent faltar a les intencions de l’autor ni al respecte degut a l’espectador, la pura lògica no em deixava altra opció que fer parlar tots els personatges en català. D’altra banda, però —les coses no són mai tan senzilles—, no vaig poder ignorar un recurs que en aquesta obra té un pes no gens insignificant: el fet que alguns dels personatges que representa que parlen la llengua gaèlica, a diferència dels que han vingut d’Anglaterra, s’expressen en un anglès d’Irlanda acolorit amb els nombrosos trets distintius (lèxic, sintaxi, locucions i frases fetes, accent, entonació) que en fan una de les variants dialectals de l’anglès amb més personalitat pròpia.

Aquest joc de contrastos és un recurs que el traductor no pot ignorar, naturalment; però el traductor també sap que, a l’hora d’intentar recrear-lo, sempre es quedarà curt i es perdran coses pel camí. Descartada l’opció de fer parlar els irlandesos en alguna variant dialectal del català perfectament identificable (en mallorquí, posem per cas) i els anglesos en català estàndard peninsular, cosa que hauria introduït un element de distracció que hauria fet baixar en picat la versemblança, l’única possibilitat que em va semblar factible va ser la de fer que aquells personatges que parlen amb uns trets irlandesos més marcats s’expressin amb uns quants tocs d’un català popular, intemporal i poc identificable amb cap dialecte concret però, amb totes les seves “imperfeccions”, tan històricament genuí com el català beneït per la normativa oficial. Un català que sovint, injustament, ha arrossegat l’estigma d’impur i d’il·legítim, però que dista tant del model normatiu estricte com de l’híbrid empobridor que tendeixen a gastar les noves generacions o del català ortopèdic que sovint ens ofereixen els mitjans de comunicació.

La gent més jove del poble —els que a l’original representa que només parlen gaèlic—, en la meva traducció no diuen aigua sinó aiga; no diuen potser sinó podé; no diuen mira sinó goita; no es lleven al matí sinó al dematí; van a col·lègit, s’asseuen al radere i allavorens estudien el màpat; invoquen Nostro Senyor o quansevol atra divinitat; abriguen la canaia si tenen les oreies vermeies de fred; són tan generosos amb els pronoms que no escatimen pleonasmes: “Hi vaig anar-hi”, “M’ho va ensenyar-m’ho”; fan ‘nar les coses per’quí n’enllà… d’altra banda, concorden els participis (“No els ‘via vistos en ma vida”, “Déu l’hagi perdonada”) amb la mateixa naturalitat amb què fan servir expressions de les que els joves d’ara amb prou feines han sentit en boca de la besàvia (“Bo i ‘cabat de llevar”, “Hi ha un fotimer de soldats que ho fan ‘nar tot en doina”) o recorren al lo neutre que havia gastat sempre la bona gent, en frases com la que he triat, literalment extreta de l’obra. per donar títol a aquest article.

Els personatges irlandesos més cultes i els que vénen d’Anglaterra s’expressen, per descomptat, en un català estàndard impecablement cenyit al catecisme de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Jo també reclamo l’estríming! Llàstima de no poder-hi anar. Sempre se n’aprèn, amb en Sellent, sigui a classe, al teatre, en conferència o per escrit. Miraré d’anar a veure l’obra, això sí!

  2. Retroenllaç: Tot parlant de Traduccions amb Ferran Utzet, Joan Sellent i Joan Yago | #AsSocPerla

  3. El senyor Joan Sellent va col·laborar en l’elaboració del llibre de Toutain i Paricay ‘El malentès del Noucentisme’ així com amb Toutain en la traducció de diverses obres. Toutain va ser membre fundador de Ciudadanos. Va ser memebre del GEC (Grup d’Estudis Catalans) del qual ho fou Pericay, actualment diputat per Ciudadanos a Mallorca. El model lingüístic que promou el senyor Sellent, cosa ben natural en esguard de tot això adès dit, és el de Ciudadanos que es resumeix en el següent fragment d’un de la seva mateixa corda, Ivan Tubau:

    «És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»

    El senyor Sellent clama al cel pel fet que ‘la tendència a explotar el potencial simbòlic de la llengua al servei de reivindicacions nacionalistes’ causa ‘que posar en qüestió aspectes normatius del català per potenciar-ne la funcionalitat sigui automàticament acusat no pas de no ser nacionalista, sinó de ser nacionalista espanyol’.

    Les implicacions polítiques de la llengua en general i en particular de la llengua catalana són incontestables. La pretensió que les manipulacions a què eventualment es pugui sotmetre la llengua catalana –o la llengua en general– tant en el sentit de restituir-la com de castellanitzar-la, són notòriament part d’una ideologia. La del senyor Sellent, diria, és transparent. La de la restitució de la llengua catalana crec que també. L’una mena a la dissolució d’una llengua en una altra, és vora el poder; l’altra vol impedir la mort d’una altra llengua, en aquest cas, la catalana. En aquella darrera no hi ha cap mena de cimbell de ‘nacionalisme’, que l’hàbil nacionalista alleva sempre a l’altre per a desactivar-lo. La cosa és més que clara.