Nicole Kidman o la màscara femenina

10.02.2015

Nicole Kidman va guanyar, paradoxalment, un Òscar per la pel·lícula Las Horas, on interpretava Virginia Woolf amb una màscara que la feia pràcticament irreconeixible. Tothom va saber veure el seu treball per sota del gruix de maquillatge i silicona que amagava el seu rostre.

Nicole Kidman interpreta Virginia Woolf a 'Les hores'

Nicole Kidman interpreta Virginia Woolf a ‘Les hores’

Uns anys després, s’ha convertit, per culpa de la cirurgia, en un nou exemple de dona que ha perdut la seva veritable cara, que s’ha plastificat, estirat, que ha perdut expressió i que, en definitiva, s’ha fet malbé.

Què n’opinen les revistes femenines? És a dir, què n’opina el discurs no crític, de com ens mirem a nosaltres mateixes? Culpabilitza la dona, perquè hi ha bona i mala cirurgia, no se n’ha d’abusar, diu, i els resultats varien molt si se sap fer bé o no. Per tant, es culpabilitza la dona de no haver sabut jugar bé les cartes de la cirurgia. Surten llistats de les més ben i més mal operades en un munt de reportatges.

Què n’opinen els homes? Per exemple, com jutja un dels darrers treballs de Nicole Kidman un dels crítics més reconeguts, Carlos Boyero? El títol ja ho diu tot: “Nicole Kidman, una buena actriz atrapada en una máscara” (El País, 24 de maig del 2013). Diu textualment “Nicole Kidman, una estrella que está envejeciendo (…). Pero tengo desde hace unos años un problema con Nicole Kidman. Y es la molesta sensación de que su rostro y su cuerpo han pasado muchas veces por el quirófano intentando alejar la decadencia física. Y se nota excesivamente. Su expresividad y sus gestos están condicionados por ello, notas que esta actriz ha convertido su preciosa cara en una máscara.”

Als crítics no els importava que hagués interpretat sota una màscara; de fet, la van premiar amb l’Òscar. Però llegim entre línies que de nou es culpa la dona: ella ha passat excessivament pel quiròfan per allunyar la decadència física —alerta amb l’adjectiu— i se li nota massa. Ens demanen un impossible: una cirurgia imperceptible: només es pot triar entre ser decadent o estar massa operada.

Llegeixo, amb estupor perquè no em vull acostumar al què és habitual, com un suplement cultural de prestigi dedica un reportatge a l’escriptora cubana Wendy Guerra i com, el periodista explica al primer paràgraf que el seu rostre “comença a mostrar el pas del temps” als 43 anys (Cultura/s, 8 de gener). Em pregunto a quants escriptors i artistes – homes –  es fa referència al rostre i el temps. Costaria molt trobar un exemple. Per tant, la pressió és sistemàtica, només cal que cerqueu entrevistes a creadores, ballarines, intèrprets, actrius nascudes a partir dels 60-70… és difícil que no comencin sentenciant si porta bé el pas del temps amb una espècie de frase pseudo literària que no vol dir altra cosa que “no està pas malament per tenir 43 anys”. En nom de quin tribunal és pot emetre un judici tan constrenyedor, tan limitador i tirànic?

Potser entre tanta culpabilitat sense camins possibles,  paga la pena veure què hi diu el feminisme. Per exemple, “Il corpo delle done” , un reportatge molt recomanable que demostra que les dones reals estan desapareixent de la televisió, se’ls nega la identitat, per oferir la imatge d’una única dona repetida fins a la sacietat: una dona operada, voluptuosa i realment humiliada i negada. Així, s’impulsa la dona a passar per la cirurgia —“per la bona i necessària”— com a sinònim de cuidar-se, estimar-se, valorar-se i sentir-se bé (discurs femení no crític) i després se la castiga per haver-hi passat i si no ho fa, la jutjaran constantment per les arrugues que tingui.

És impossible que puguem sortir d’aquest discurs d’humiliació i de culpa, si no ens veiem a nosaltres mateixes de manera diferent. Només hi ha una formula: trobant fonts d’autoritat que no siguin al patriarcat; potser no seran tan centrals i mediàtiques, però seran molt més saludables i reconfortants.

Potser així, deixarem de veure dones tant belles, interessants i boniques intentant complaure a un sistema en que cada camí és una trampa.

Hi ha qui, avui, encara es pregunta, per què serveix el feminisme. Potser serveix per saber-nos mirar, per veure la realitat, i per pensar més enllà dels esquemes d’una societat que practica la humiliació sistemàtica a l’altra meitat sense gairebé ni adonar-se’n.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Molt bé. Cal saber llegir la societat i la vida amb ulls lúcids que desemmascarin les trampes de la publicitat, del llenguatge, dels símbols moderns, en definitiva dels constructes que donem com a bons i normals sense parar-nos a pensar en les connotacions i en els prejudicis…

  2. Montse,
    Molt bé… Passa el temps i cal tornar a llegir el llibre clau de Naomi Wolf, The Beauty Myth (1990)

  3. No sé d’on ha tret la autora que la Kidman portava una máscara a…Las Horas? Bé, a The Hours, que és el títol de la película. Doncs no, només portava una prótesi al nas per fer-lo com el de la Woolf, i el maquillatge necessari per acostar-shi una mica a les seves facciones, pero res d’una màscara.

  4. Retroenllaç: Nicole Kidman o la màscara femenina | N&...

  5. Tinc una botiga i per promocionar el que venc he pres per a models les meves amigues, d’entre 35 i 43 anys, tres exemplars de dona, que no noies, d’allò més mediterrani. Sense maquillatge, ni ensenyar teta, ni fer morrets. L’altra dia una clienta em comentava l’encert de les fotos perquè hi veia dones de veritat. Voilà! Les dones, moltes vegades, som les primeres en caure en el parany, coi, arraconem el que no ens representa, o és que només remuguem quan se’ns ha passat l’arròs?

  6. És aberrant com es va fent habitual parlar d’operacions per ocultar el pas del temps i com, a poc a poc, formen part del que s’ha de fer a la vida, com si es tractés del medicament que ens recepten per quan ens fem vells.

  7. A mí, iaia de 73 i sene cap cirúrgia estètica, em sembla pur sentit comú el que dius i, en canvi a moltes, els semblarà que surts d’un altre planeta. Com les podríem convèncer? Cada dia en veig més de “retocades”.

  8. Recomano dues pel·lícules que parlen molt seriosament del tema. L’obra mestra “Opening night”, de John Cassavetes i “Buscando a Debra Winger”, de Patricia Arquette. Si ja és dur, per a una dona qualsevol, fer-se gran en un món que només sembla premiar l’estètica, la sexualitat i la joventut, ho és encara més per a qui es dedica a un art eminentment “visual”, com el cinema. Costa molt deixar de ser l’objecte del desig i passar a ser mare, tieta o àvia de la joveneta de torn. D’això és del que s’aprofiten els “metges” que es dediquen al gran negoci de les operacions d’estètica.
    Tanmateix, el gran problema que tenen les actrius que es fan grans, avui dia, només és un. I es diu “Meryl Streep”. La “Messi” del cinema i de les poques, poquíssimes, actrius que no s’ha fet absolutament res.

  9. Tot i considerar, i acceptar, totes les opinions, penso que qui decideix operar-se n’és el responsable últim. Hi ha qui opta per no fer-ho i accepta l’envelliment. Potser sí que el sistema els obliga o la pressió de l’entorn o la necessitat de treballar, o el que sigui però la decisió és de la persona. Podria fer una llista d’actors i d’actrius, sobretot , que no s’han operat i que es van fent vells però continuen. Hi ha gent vella molt arrugada però molt i molt guapa.