Neu

22.08.2012

Feia la tira de dies que els galls no cantaven a trenc d’alba. Les vaques havien deixat de donar llet. Dels arbres fruiters només brotaven petites pedres còniques que al seu tacte tallaven com fulles d’afaitar. L’aigua del riu s’havia quedat pausada, no fluïa, estava en un perpetu stand by. Si Heràclit ho hagués vist, de ben segur que s’hauria suïcidat.

Amb prou feines es podia respirar, fer una glopada d’aire era rebre una ganivetada al bell mig dels pulmons. Una boirina blanquinosa s’havia escampat per tot arreu, no te’n podies deslliurar. Anessis on anessis et perseguia i no et deixava estar: a casa, a la biblioteca, al gimnàs, al bordell, a la plaça, a la platja, a l’escola, al tros. Aquella boira era una maleïda sangonera que se’t ficava pel nas i et xuclava totes les forces.

A més a més, feia tres dies que nevava i això que el carrer major del poble passava com un funambulista per la corda imaginària del tròpic de Càncer. Però el més preocupant de tot no era la neu. No. El pitjor de tot era que queien flocs de color marró amb una olor que tombava un elefant. Estava nevant merda. De camell, de verge, de cavall, d’adolescent amb acne, de cabra, de bebè en plena època lactant, de rinoceront, de vaca en zel, de mare ofuscada, d’avi enrabiat. Hi havia merda per a tots els gustos i colors.

El sacerdot va tocar amb el palpit dels dits el faristol. Les mans li tremolaven. La seva túnica, abans blanca, deixava anar un baf que presagiava una olor no gaire agradable.

-L’oracle ha dit que…- no va poder acabar la frase. Algú va estampar-li una bola de merda a la cara.

Els més de cinc cents parroquians van esclatar a riure. El sacerdot, mentre renegava sotto voce, es va treure amb el revers de la mà les restes que li havien quedat a la cara.

-Estem farts de les vostres prediccions!- va cridar un d’ells que portava un barret entatxonat al cap.

-Es pot saber on és el rei?- va preguntar un altre.

Però no van rebre cap resposta. El sacerdot va arronsar les espatlles. I com si aquest silenci fos una senyal convinguda, tots van marxar a casa seva. Tan sols es va quedar un gos que es mirava el sacerdot com si fos un pollastre rostit.

Era vox populi que les autoritats havien tocat el pirandó. Quan van veure que la situació no tenia remei, van agafar els estris i van marxar de l’illa deixant el poble amb el cul a l’aire. Havia passat com sempre: els responsables mai eren quan tocava. La gent del poble, per la seva banda, cansada de la mateixa cançó, havia llançat la tovallola. S’havien tancat a les seves cabanes. I és que, enlloc s’està com a casa.

La Terra els estava tornant la pilota. Mai li havien fet cas i això que ella els havia avisat. Un terratrèmol per aquí, una mica de desglaç per allà, ara una petita tempesta, després el vessament del riu… Però res. Havien continuat al seu rotllo.

Va ser aquell mateix vespre que la situació va empitjorar encara més. Tot va ser molt ràpid. L’horitzó es va tenyir de color foc, la boirina va desaparèixer i per contra la neu va començar a caure amb més força i virulència. Els flocs eren cada vegada més grans, més marrons, més pestilents.

Abans que fos negra nit, l’illa ja havia estat coberta per una gruixuda capa de color teula. No se sentia ni una ànima, tot era silenci. No quedava cap vestigi del que havia estat aquella terra. Les cases, els edificis, els ponts, el temples, les carreteres, tot havia quedat sepultat. Tan sols restava una gran massa petrificada que amb el pes de la neu s’anava marfonent a poc a poc i que seria recordada per sempre més amb el nom de l’Atlàntida, l’illa dels benaurats.