Naftalina

3.09.2012

Quan la infermera va entrar a la seva cambra, ja feia ben bé un parell d’hores que la Teresa s’estava desperta, la mirada fixa en el quadre trist que li havia regalat al seu espòs ja feia una eternitat, quan a ella li semblava que eren feliços i podia sostenir el pinzell entre les mans. Ara ja no podia ni esbossar un mal dibuix en una quartilla. El somriure de compassió de la infermera va posar fi als seus pensaments. L’esmorzar que li duia, dues torrades amb mantega i melmelada de gerds i un cafè amb llet, no li venien especialment de gust, però no es va queixar. La Teresa s’havia avesat a no queixar-se de res, somreia amb dificultat i gairebé no parlava. Després d’esmorzar tocava dutxa. La infermera del somriure de compassió la va ajudar a aixecar-se del llit i la va dur al bany, on la va desvestir i col·locar a la banyera, amb cura. La Teresa sabia que no passaria gaire temps abans que aquella feina l’haguessin de fer entre dues infermeres, ja que cada cop li costava més esforç contribuir a fer més fàcil aquella tasca. Després d’eixugar-la com a un nadó, la infermera li va pentinar els cabells, ben tibats, enrere, en un recollit que a la Teresa li recordava el que li feia la mare quan el temps no s’escolava tan lent com ara. A continuació la va vestir, li va posar el vestit que el marit havia escollit el dia abans, la va ajudar a seure a la cadira de rodes i la va dur al saló. L’olor de naftalina a què la Teresa estava tan habituada i que s’escampava per tot el saló, aquell matí sorrut l’incomodava, ja que li recordava que hauria de fer treure la roba d’hivern i de ben segur que no arribaria a posar-se-la.

Encara no n’havia fet cinquanta i aquella malaltia dels ossos se l’estava emportant forat endins, sense presses, fent-li sentir el dolor en cada moviment que feia, per insignificant que fos. I sabia que un dia, no gaire llunyà, se li paralitzaria tot, no podria moure ni un dit ni emetre cap so.

La infermera la va deixar col·locada, com de costum, davant la tribuna des d’on la Teresa veia passejar la vida. A mig matí venia la noia que li llegia un llibre amb veu somorta, un llibre que els ulls cansats de la Teresa ja no podien llegir, i que no sabia si seria l’últim llibre, per això ja no se l’escoltava, aquella noieta. Només mirava el carrer i plorava per dins.

Pels vespres, quan de la cuina en sortia remor de coberts i plats, el somriure de triomfador del seu marit apareixia per la porta. Un marit que no se l’havia estimada mai, a ella. Un marit que no li va donar cap fill. Un marit que l’havia fet patir més que la malaltia. I ara ell ja no sortia com abans, els vespres es quedava a casa, però no al seu costat, vetllant una malalta a qui li quedaven quatre dies mal comptats. No, el seu marit s’estava a casa no sabia ben bé per què. O sí que ho sabia. Ho intuïa. I per això ella volia marxar d’una vegada. O potser no. Posar-li les coses difícils, al contrari de com el tenia acostumat. Sí, el faria sofrir. Tindria una mort encara més lenta que la que se li anunciava només per fer-li retardar el moment de la llibertat.

-Com et trobes, avui? -va saludar ell amb un somriure.

-Millor que ahir -va mentir ella.

-No estàs cansada?

-No. Després de sopar em quedaré amb tu, aquí. Quan em cansi ja m’ajudaràs a ficar-me al llit. Podries dir-li a la infermera que marxi ja. Antònia es diu, oi?

-Sí. Crec que sí –va murmurar el marit.

La Teresa va baixar els ulls per no endevinar l’espurna de neguit en el posat del seu home. Una espurna o més aviat una flama. Aquell vespre aguantaria el cansament com fos per esgarriar la vetllada dels amants.