Mossèn Estradivàrius

7.09.2012

– Mossèn Estradivààààààrius, Mossèn Estradivàààààrius…!

Una de les nenes de catequesi entrà corrent a la sagristia. Allà, Mossèn Antoni, que feia un moment havia acomiadat els feligresos de la Missa de la tarda, s’estava treient el vestuari amb l’ajuda del Ramon, el sagristà.

– Mossèn Estradivàrius, Mossèn Estradivàrius…!

– Què vols, Berta? – li respongué, somrient, el mossèn.

La petita no parava d’esbufegar, ni tan sols quan es dirigí al vell religiós: – Que diu la Mercè, la catequista, que diu que si sap on és, mossèn, si sap on és la clau, i me la pot donar, si sap on és la clau del lloc aquell, aquell lloc on hi ha allò, allò de veure…

– Berta, m’estàs demanant la clau del projector, potser?

El mossèn somreia, a diferència del Ramon, que començava a pujar-se-li la mosca al nas perquè el mossèn tenia més delit per atendre a aquella maleducada que no pas a acabar de desvestir-se.

– Sí, Mossèn Estradivàrius, el projector! – li respongué, mentre s’apartava amb les dues mans els cabells despentinats de tant córrer des de les aules de catequesi fins la sagristia.

– Aquí la tens, però no corris ni cridis tant, que despertaràs el Nen Jesús que ja dorm!

De cop i volta, la Berta quedà immòbil. – El nen Jesús que dorm? – pensà estranyada. I, amb una cara de sorpresa que feia riure i tot, i amb la clau a la mà, s’allunyà sigilosament de la sagristia, de puntetes creuà la nau de l’església, i enfilà les escales de la rectoria. Llavors sí, que, de lluny el mossèn i el sagristà pogueren sentir de nou uns crits que s’allunyaven: – Mercèèèèèè! Mercèèèèèè! Ja tinc la claaaaau!

 

– Mossèn – el reprengué el Ramon – no creieu que se us estan pujant a la gepa, amb la broma aquesta de l’Estradivàrius? Que ja sabeu que el que uns dies fa gràcia, després deixa de fer-ne. I per més que vós us esbargiu amb el violí, això no dóna dret a anar-vos anomenant Estradivàrius pel món!

– Ai, Ramon! Tots els problemes fossin aquest! A més, aquesta petitoia, que no ho veus que no té pas mala fe?

El sagristà es resistia a deixar d’arrufar el nas i, veient que la conversa no serviria per a fer raonar el mossèn, començà a moure el cap, com qui diu que no.

– A més, Ramon, – hi retornà el mossèn – què prefereixes: saber que t’han posat un mot, i veure que és fins a cert punt divertit, o no saber quin és el teu?

El mossèn es mirà burleta el sagristà, mentre aquest s’envermellí.

– M’esteu dient, mossèn, que jo també tinc un malnom?

– Sí senyor. I no te’l penso dir!

I, amb aquest comentari, el mossèn marxà de la sagristia, deixat-hi dins el sagristà cavil·lant de quina manera se li deuria haver pogut passar un fet com aquest.

 

De cop, en Ramon tingué una idea. Trucà al mòbil de la Mercè, la catequista, i li demanà que fes baixar la Berta de nou, que li volia donar uns tríptics de la novena de la Mare de Déu del Carme perquè els repartís entre els nanos. Ah, i que com que segurament no la sentiria arribar, que el cridés ben fort.

– Això sí que no! – li respongué la Mercè – Que t’has pensat? Que la Berta és un servei de correus? Porta’ls tu si de cas! I què és això de trucar-me? Que et penses que el telèfon és un intèrfon? A més, no m’interrompis la classe amb aquestes tonteries!

– Llàstima! Mira que era bona idea! – conclogué, un cop la catequista ja li havia penjat el telèfon.

 

Al cap d’una estona, se li encengué una bombeta, i trucà a la Jasmina, la interventora de la regidoria d’esports, que de tots era ben sabut que era una bocamolla:

– Bon dia, Jasmina! Sóc en Ramon, de la parròquia. Escolta em podries fer un favor? Mira, que quan vam fer la trobada comarcal de bàsquet escolar al pati de l’església, algú es va deixar una gorra verda sobre els bancs. Podries preguntar a la gent de la teva oficina si algú sap de qui és? Digues que et truco jo, eh, sobretot, que et truco jo.

I, en aquell moment, en Ramon afinà bé l’orella, a veure si pescava bé de quina manera la funcionària l’anomenava davant la resta de treballdors de l’oficina. Fet que, conseqüentment, agreujà els resultats del crit que rebé de l’altra banda del telèfon:

– Fes el favor de no trucar-me per ximpleries! Que ja fa més de mig any d’aquella trobada! Si t’avorreixes, fes macramé, o dedica’t al telemàrqueting!

– Renoi – pensà – avui no dec tenir el dia.

 

Finalment, i notablement crispat, trucà a l’Albert, l’infermer de l’hospital comarcal que portava les entrades a urgències, i que quan no era sorneguer era bromista. Segur que aquest no desaprofitaria una ocasió per a fer relluir un malnom.

– Hola, Albert, sóc en Ramon, de la parròquia. Podries comentar a la gent que tens per aquí que si algú vol que el mossèn dediqui una pregària a la Missa, que m’ho digui? A mi, eh, a mi.

Es féu el silenci. De cop, en Ramon sentí que a l’altra banda de la línia el seu interlocutor es posava  riure.

– Albert, – preguntà el sagristà – tot bé?

– Sí, Ramon, sí, tot bé. I tu? Perquè, escolta, t’has adonat del que em demanes? Ai, noi, digues-li a Mossèn Estradivàrius que et doni unes vacances, les necessites! Vés a la muntanya o de creuer pel Mediterrani, allà on no hi hagi cobertura!

 

Mentre en Ramon penjava, Mossèn Antoni tornà a entrar a la sagristia. Portava una caixa de pa d’àngel que li acabaven de fer arribar, i la deixà a l’armari, amb la resta de pa d’àngel, vi i oli.

– Què, Ramon, encara estàs resolent l’enigma? Has trucat a gaire gent per preguntar-ho?

– Quina mala gaita que teniu, mossèn! Ara que sé què tinc un malnom, m’emprenya molt no saber quin és.

– Espera un moment, a veure si l’endevines.

I en mossèn tragué el violí de l’estoig, l’afinà i, sota l’atònita mirada del sagristà, comencà: “Nyigo nyigo, nyigo nyigo, nyigo nyigo, nyiiiiiiiii.  Nyigo nyigo, nyigo nyigo, nyigo nyigo, nyiiiiiiiii.”

– Prou, prou, mossèn, prou! Aquest és el to que tinc al mòbil, ja ho sé. Però no entenc…

La Mercè, que a l’acabar la catequesi havia baixat a la sagristia a acomiadar-se, i que des de la porta havia sentit tota la conversa, esclatà de riure.

– Mossèn, – digué la Mercè – no em digui que tot plegat és perquè en Nòquia encara no sap quin era el seu sobrenom?

– Nòquia???!!!??? Què és això de Nòquia? – digué en Ramon.

– Sí senyor, – respongué el mossèn – Nòquia. Ramon, tu ets Nòquia, i sobre aquesta Nòquia construiré el deute de la parròquia amb la telefònica!

I, mentre la Mercè i el mossèn marxaven rient de la sagristia, en Ramon, en Nòquia, desconcertat, es mirava el seu mòbil sense entendre gaire res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Sí, jo també estic d’acord amb la Matilde!
    M’ha agradat, sobretot, el ritme. Com flueix el diàleg, l’evolució de la narració i com van passant els personatges.
    És com si no llegis les lletres, la història se’m presenta nítida dins el cervell sense haver de fer cap esforç.
    Amb aquests personatges tan entranyables, és impossible contenir un somriure.
    Gràcies!

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol