Un ram de ginesta, un ramet d’anemones

24.09.2012

La Laura va entrar amb pas lent però ferm. El cruixir del còdols sota les sabates, mentre avançava pel passeig central, contrastava amb el ritme d’uns batecs alentits per la melangia d’uns temps massa allunyats. Sota els xiprers, esvelts i silenciosos que vorejaven el camí del lloc sagrat, l’acompanyaven també altres sons adormits per la incomprensible perpetuïtat del somni etern. Només el so d’uns càntics diminuts que s’enlairaven sense parar, tot desplegant unes plomes lleugeres com el vent, trencava la fusió de tanta impertorbabilitat. Els passos la portaven, com de costum, cap al camí de l’esquerra del passeig, on elles l’esperaven dins d’una quietud atemporal que ofegava tots els sentits.

La Laura va mirar els gerros que contenien les flors. Un d’ells era buit. Potser va ser el vent dels darrers dies que se les endugué. Potser s’havien assecat massa, i algú les va enretirar. L’altre gerro, però, encara contenia un ramet de flors artificials. Era un ramet d’anemones de colors suaus, que traspuaven la cromàtica d’una primavera llunyana en aquells dies d’hivern. Les anemones eren una singularitat dins d’aquell entorn, perquè les altres flors, que omplien desenes de gerros, tenien les característiques pròpies del costum generalitzat, és a dir, roses, lliris o crisantems. La Laura va somriure tímidament, i recordà que el bon gust per les coses li havia ensenyat ell.  Aquella tarda, caminant pels carrers de la ciutat, ell es va aturar davant d’un quiosc de flors, i va comprar un ramet petit, molt petit d’anemones fresques que li oferí amorosament.

-T’agraden?

-Molt

Però l’escena s’esvaí tan ràpidament com li havia vingut a  la memòria.

I mentre contemplava el ramet d’anemones artificials que havia sobreviscut al possible vendaval d’aquells darrers dies, un altre escenari, aquest més llunyà, es dibuixà davant seu.

-Has vist quin ram més maco?- va dir l’Àuria senyalant un gran pom de ginesta fresca i groga que havia col·locat dins d’un gerro  sobre la taula del menjador.

La nena va mirar les flors groguenques i diminutes acabades de collir, i aixecà les espatlles en un gest innocent de certa indiferència. Pel mes de maig l’Àuria sempre anava a la muntanya a buscar un ram de ginesta que omplís la casa de colors i de bona olor. Era un ritual que anunciava l’arribada del bon temps, i que trencava aquells interminables hiverns, on la mare es recloïa a la seva habitació enduta per la tristesa. Els primers freds no només embolcallaven la devastada casa, sinó que allunyaven la mare del tebi somriure de la primavera. Havia perdut en Miquel l’hivern de 1935, i més tard una pulmonia s’havia endut en Josep. La nena va morir en el part i ja no li van posar cap nom. Anys més tard quan va néixer la Laura, la mare s’hi abocà amb aquell amor malaltís que tant l’ofegava.

Ara, davant el ramet d’anemones artificials, la Laura evocava aquells temps càlids de la infantesa que, lluny del desesper de l’Àuria, ella no sabia comprendre. Per això, la indiferència d’una nena arreüllada en el misteri i la por, es transformava ara, en unes gotes diminutes que li començaven a lliscar damunt d’una pell resseca per l’enyorança. Mentrestant el sol ja tènue de la tarda es repenjava damunt el gerro d’unes anemones descolorides.

-Perquè t’agraden tant les anemones?- li va preguntar ella.

-Són les flors de la tendresa -li va contestar ell posant el ramet, que aquell mati li havia comprat en un quiosc de la ciutat, en un gerro de fang sobre la taula del menjador.

I mentre la Laura observava com el seu home jugava amb la composició del ram, una olor llunyana tenyida d’un groc intens li vingué a la memòria com un llampec. Allí damunt la taula li semblà veure un gran pom de ginesta fresca.

S’assegué al petit replà, enmig de dos minúsculs habitacles que també contenien flors. Davant seu, el ramet d’anemones artificials que reposava dins d’un gerro en el número cinc, de l’agrupació nou, la desafiava. Un ram de ginesta. Compraré un ram de ginesta. Hauré d’esperar, però, el mes de maig perquè vull flors fresques per la mare.

S’aixecà i mogué els llavis imperceptiblement.

-Adéu.

I la Laura s’allunyà amb pas lent però ferm entre els xiprers silenciosos, que vorejaven el camí del lloc sagrat,  mentre el cruixir dels còdols sota les sabates semblava acompanyar altres sons adormits.

 

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

34 Comentaris
  1. Montse: ets com el bon vi, millores perceptiblement d’un conte a un altre: “una olor llunyana tenyida d’un groc intens”, senzillament, maquíssim. I, a més, la història traspúa un aire espriuà: “els xiprers silenciosos vorejaven el camí del lloc sagrat”…”del lloc sagrat”…sense dir-ho, ho dius; perfecte!
    No cal que insisteixi: segueix escrivint, Montse; t’esperem.

    • “Una olor llunyana tenyada d’un groc intens”. Ja veus que les diminutes flors de la ginesta sempre m’acompanyen. Moltes gràcies Feliu per la teva complicitat, i no només literària!.

  2. Valent, intens, evocador. El què més m’agrada és l’emotivitat rodona, esfèrica, holística que regalima, impregna, traspassa, trespassa, transmet. És un relat no menys emocionant que emocionat i tanmateix emotiu. El vocabulari emprat embolcalla al lector amb la mòrbida precisió d’un bon edredó en una nit hivernal, freda i plujosa. Volem més, aviat. Moltes, moltes felicitats. Moltes, moltes gràcies.

    • Ai el detalls … ho són tot !! No saps quan agraeixo a la mestra capitana de l’Oceà 305 que me’ls va ensenyar a apreciar-los.

  3. Les coses aparenment insignificans cobran sentit en un moment de la vida, de cop ho entenem tot.
    M’agrada l’integració de la filla i la mare. Qué bonic és fer les paus amb els que estimem.
    Em falta saber si “aquell amor malaltís ja no l’ofega” encara que no hi sigui.
    Un conte preciòs, Montse. Felicitats.

    • L’amor malaltís ja no l’ofega, però l’amor perdut la continua submergint en una irreversible enyorança. Moltes gràcies Lucia per ser-hi tan a prop!

  4. Estimada Montse,

    la teva germaneta petita et diu que, una vegada més, m’ha agradat molt el teu nou conte. La delicadesa de les paraules que fas servir és especial. Algun dia crec que hauries d’escriure una novel.la sencera perquè tens encara moltes coses per dir!

  5. Un bonic relat, ple de flors de primavera i melangia de tardor. Montse, enfila l’agulla i comença a teixir la teva novel·la…

  6. Montse. M’alegra veure com avances i aprofundeixes en la teva escriptura plena de detalls i sensacions. Les teves paraules porten aroma de flors.

  7. Trobo que les històries de la Laura estan escrites amb un estil molt pausat, molt dolç. En llegir-les sembla que el temps passi a poc a poc. Fa ganes de llegir-les lentament. I això és bo, especialment avui dia, que tots anem tant atrafegats.

  8. Montserrat Piquer ens convida de nou a despertar els nostres sentits perquè la mort, la tristesa i el dolor no facin massa mal mitjançant imatges sensorials ben aconseguides.

  9. M’ha tornat a agradar, escrius molt bé, Montse.
    Vull que escriguis més i més, je.

    Petonets i moltes gracies per compartir-lo amb mi

  10. Un cop més, hem comprovat que les formes són molt importants a les narracions breus. Els recursos literaris, el lèxic exquisit, la estructura tancada, les evocacions al passat i tants elements més fan que llegir les teves narracions, admirada Montse, sigui un passeig pel món de les paraules carregades de poesia i connotacions. És el segon compte que llegeixo teu i espero llegir molts més. Enhorabona!

  11. Felicitats Motnse per transportar-nos novament al teu teatre particular, al teu escenari de les emocions contingudes, al cromatisme dolç que ens connecta amb la bellesa.

  12. És una història tendra i trista a la vegada. M´ha agradat perquè parles de sentiments molt intensos i propers. M´agrada el llenguatge poètic que utilitzes i el final de la història repetint l´inici. Vinga, segueix, que n´has de fer un bon pom (de contes)com el teu títol. Felicitats!

  13. Es preciós, la teva evocació aporta sensacions agradables del lloc on probablement els essers humans pitjor ho hem passat a la nostra vida …. la descripció de les flors i els sentiments que generen es tan maco que aquesta tarda al sortir de treballar…aniré a veure si trobo anemones a la botiga¡¡¡
    Una abraçada

  14. Precioso. Sigue escribiendo.Me ha encantado. Ah, por cierto, a Enrique, que es un gran lector tambi’en le ha gustado mucho.

  15. Hola Montse, he llegit amb atenció el teu nou conte, em fas recordar moments llunyants i perduts en el fons de la memòria. Els anys ens fan recodar detalls d’amor que de petita no veus. Enhorabona!!! i molts petonet,

  16. Felicitats per aquest delicat i subtil conte, escrit a la manera de les brodadores o les puntaires: cal tenir sensibilitat i ofici per entreteixir els fils dels records, de les emocions, de les flors… fins composar un tapís de factura tan destra.

    • Crec que el proper conte anirà de puntaires. Com ho has endevinat?.Moltes gràcies pel teu comentari Carles.

    • Estimades Rosalia i Concepció, us agraeixo moltíssim el vostre comentari i, especialment, l’haver captat aquest sabor familiar.

  17. Una historia molt bella, molt poètica… però quan podrem llegir un texte més llarg? Tinc curiositat per veure com et trobes en ell….

    • Moltes gràcies Joan Manel per haver llegit aquest petit relat. Aquest curs comenco novel·la a l’Ateneu. a veure com ho lligo tot!!

  18. ¡Hola Montse!, soy la prima de Manolo.
    Me he puesto un traductor de catalán, porque tras 30 años de no practicarlo, algo se me perdía…. Y, ¡ha valido la pena!
    Estas echa una artista. Anímo y sigue así, quién sabe, dentrode poco, igual una novelita larga!!!!
    Muchos besos