Stipendium peccati mors est

8.08.2012

Quan anava al Seminari ens van donar uns Exercicis basats en les cartes de Sant Pau. Aquesta frase em va estremir: « El salari del pecat és la mort ». Jo intentava acomplir tot allò que ens proposaven els directors espirituals; degut a la nostra “vulnerable edat”, l’adolescència i després la joventut, gairebé sempre es basava en fer-nos prometre que no cauríem en els pecats de la carn. La castedat era el nostre més gran escull per arribar al sacerdoci. La pobresa i l’obediència se’ns suposaven, una per necessitat (eren temps de postguerra i, per tant, de gana) i l’altra per por o respecte als nostres mestres, que no miraven prim a l’hora de donar un bon clatellot als que es mostraven una mica rebels, ni que fos com el pobre Oliver Twist de Dickens, que va gosar demanar “una mica més de sopa”… Malgrat això, l’agulló del sexe em feia patir a les nits, sol al meu llit. Sentint sempre la frase dins el meu cap: “Stipendium peccati mors est”, m’adormia tremolant de por a morir en pecat.

Quan em van ordenar tenia vint-i-cinc anys. De seguida em van nomenar vicari d’una parròquia de poble. Allà, la meva més gran tortura era haver d’escoltar les confessions innocents dels nens de la catequesi. A les nenes també les confessava, però a través d’una finestreta amb reixa. Però els nens els tenia davant meu, amb les seves cares angelicals, explicant-me les seves petites faltes. Jo em delia per acariciar-los, per fer-los veure que Déu els estimava i que no havien de tenir por de res. El moment pitjor  era quan algun dels grans venia a acusar-se d’un pecat més greu, el plaer solitari… Jo l’absolia, però no podia deixar de pensar en aquell noiet, sol al seu llit… Això em provocava tentacions que no sabia com apaivagar, si no era fent el mateix. La diferència és que jo tenia aquella frase esfereïdora de Sant Pau gravada al cervell…

Al cap d’uns anys vaig anar a fer de rector d’un poble més gran. Allà m’encarregava de la coral dels escolans, ja que tenia coneixements de música i m’agradava molt sentir aquelles veus blanques acompanyant-me a la Missa. Un dels escolans era especialment atent amb mi, afectuós fins i tot, em seguia per tot arreu i em tenia pel seu mestre i model. Fins i tot em va confessar que de gran volia ser capellà com jo. Sols dalt del campanar ens dedicàvem a parlar de moltes coses. Vaig començar per passar-li la mà per l’espatlla. El Miquel es deixava fer, com si jo fos el seu pare. Després  vam anar agafant més intimitat. Un dia va arribar allò que jo havia esperat tots aquells anys. Vaig fer-me’l meu totalment. Va fugir esgarrifat del que havia passat i no va tornar més a l’església. No ho va explicar a casa seva perquè jo li havia donat a entendre que era ell qui m’havia provocat… I vaig seguir fent la meva tasca com sempre, però amb un gran pes al cor.

Un dia em va tocar llegir l’Evangeli on Jesús deia: “Ai dels qui escandalitzin un d’aquests petits que creuen en mi! Més li valdria que li lliguessin al coll una pedra de molí i el llancessin al mar!” Vaig fer el meu sermó correctament, tal com manava la diada, però en acabar la Missa me’n vaig anar al pou que hi havia darrere la Rectoria. Vaig agafar una pedra on solia seure les nits d’estiu, buscant Déu darrere les estrelles, me la vaig lligar al coll amb una corda de l’estable vell i em vaig tirar al pou. Ningú no va saber perquè ho havia fet. Només el Miquel.