Montserrat

26.08.2012

Espero la teva trucada, en lloc de trucar-te.

Fa dies.

L’espero imaginant tot el que em diràs.

Espero que em diguis que t’ha agradat la confitura de codony que et vaig portar l’últim dia que et vaig venir a veure. Em diràs que la vas trobar molt bona. M’excusaré, sense que m’hagis dit que era massa dolça, dient-te que era la primera vegada que en cuinava.

Em preguntaràs si encara menjo truita de formatge i seguidament et posaràs a riure. Canviant de to parlarem de política. D’esquitllada, perquè en saps massa i de seguida se’ns acaba el tema.

Amb què dedicarem més temps és en demanar-me què faig a la vida. Si he trobat el meu camí. No et vull decebre i et diré que sí, que visc en parella i que ara sí que estic estudiant allò que m’agrada, per reorientar la meva carrera professional.

Tu sospiraràs intranquil·la.

Patint per mi.

Quan la conversa estigui a punt de decaure et preguntaré, obligada, per la teva estada a la residència. Em diràs que no pots parlar amb ningú. I no és estrany, ets massa intel·ligent i inquieta, Montserrat.

Per la vista no et preguntaré, perquè sabem que cada dia la tens pitjor.

Callaré.

Patint per tu.

Abans de penjar ens tornarem a prometre una altra trucada.

Després de penjar recordaré el primer dia que et vaig conèixer.

Et vaig venir a trobar a casa teva i de seguida em vas conduir a fora l’hort, on estaves feinejant. Em vas demanar per la Roser. La nostra amiga comuna. I em vas començar a parlar d’un projecte en el que la Roser creia que et podia ajudar. I vaig acceptar. Amb por i il·lusió.

Quan penso en tu, la memòria em trasllada entre l’últim dia que et vaig veure i el primer que et vaig conèixer.

Després, tot es difumina.

Espero la teva trucada, en lloc de trucar-te.