Al debat sobre el llenguatge no sexista s’hi ha apuntat gent de tots els racons del territori catalanoparlant. És el cas de Miquel Adrover, que ens explica que els mallorquins opten per l’ús d’un substantiu genèric en el cas dels nens (infants) i advoquen pel desdoblament quan es volen referir als pares (mon pare i ma mare).
Així, doncs, tal com ja apuntava al comentari que ens va deixar i que vam recollir en aquest article, a Mallorca és habitual utilitzar el terme nins per referir-se als “petits mascles” i nines per referir-se a les “petites femelles”. Tanmateix, “quan es tracta de nins i nines plegats, la gent solen dir infants”. D’aquesta manera, doncs, es resol el problema del desdoblament, però apunta que, per influència del castellà, “aquesta pràctica sovint comença a fallar, i els políticament correctes diuen nins, però es troben en un destret quan hi ha menudes del sexe femení els cal precisar-ho”. La interferència lingüística, malauradament, ens juga una mala passada, i si bé l’ús d’infants és molt útil, no té “el corresponent espanyol, i això fa que certes persones calquin de la llengua veïna”.
D’altra banda, en una altra puntualització, Miquel Adrover ens explica que a Mallorca mai diuen els meus pares per referir-se de manera conjunta al pare i a la mare. Segons ell, “seria escandalós i provocaria (de fet, m’hi he trobat amb un jove barceloní que va parlar d’“els meus pares”) estranyeses o sarcasmes”. Com ho diuen, doncs, a Mallorca? “Tal com el senyor Francesc de Borja Moll, de bona memòria, ja assenyalava, diem sempre mon pare i ma mare”. I ho exemplifica així: “«mon pare i ma mare ja són vells», i mai, «els meus pares ja són vells», ço que recordaria l’insult «fill de set pares»”. D’altra banda, alguns textos medievals presenten l’ús de parens (que actualment s’utilitza en francès, parents) per referir-se als pares, com per exemple, aquest de Berenguer d’Anoia, Mirall de trobar:
“Berenger d’Anoia·m dits hom;
mon payre fo asats prom.
En Incha fo mos naximens,
e a Noia naschron mos parens.”