Molly Sweeney, un món de segona

5.07.2012

Per què anem al teatre? Hi ha obres que t’impacten, que no et deixen indiferent. Hi ha obres amb les quals t’identifiques, obres que t’acompanyen per sempre més. Molly Sweeney, en canvi, et deixa amb una completa desolació. Sents que et falta alguna cosa, que no ets el mateix que a les nou de la nit estava esperant per entrar a l’Espai Lliure. Molly Sweeney, de Miquel Gòrriz, et posa davant d’un mirall i et diu ben fluixet, a cau d’orella, “Tu faries el mateix”. Molly Sweeney ens fa ser millor persona.

Tres actors. Míriam Alamany -la Molly, cega des de fa 40 anys-. Xicu Masó -un oftalmòleg que pretén recuperar el prestigi perdut-, i Carles Martínez -el marit entusiasta de les causes perdudes-. I ja està. Sense decorat, sense escenografia. No interactuen. Només parlen, fan monòlegs. Tres històries paral·leles que es mesclen amb un mateix objectiu: Operar a la Molly de la vista. Total, “no hi té res a perdre”, oi?

És lògic. És clar, a ningú se li acut pensar que ella ja és feliç amb el seu món. Com podria ser-ho si no hi veu? Com podria ser-ho en un món de segona? I és aquí on et submergeixes en una total desolació. Tu faries el mateix. El mateix que el marit, el mateix que el Dr.Rice; l’oftalmòleg interpretat per un magnífic Xicu Masó. Operaries la Molly. I és arribat aquí quan entens que no cal l’escenografia, que no cal que interactuïn. Que tots caminem amb la nostra pròpia història al darrere i que tots veiem, i interpretem, de manera diferent un mateix esdeveniment.

L’obra baixa d’intensitat dramàtica després de la pausa a causa del final previsible, -només cal mirar-nos a nosaltres mateixos-.  A Molly Sweeney el que importa és el camí. Brian Friel es va basar en un cas real narrat pel neuròleg Oliver Sacks i Miquel Gorriz l’ha convertit en una obra íntima, diferent i reveladora.

Twitter: @aidapallares