Moishi i la sorra rosa

20.08.2012

Acabo de veure la pel·lícula “Lawrence d’Aràbia”, amb el Peter O’Toole, amb les escenes del desert i inevitablement m’he recordat del viatge que fa uns anys vaig fer amb els meus companys de feina a Tunísia. Vam sortir de Tunis en direcció al sud, cap al desert i vam veure pobles plens de nens i nenes. Als pobles, un munt de canalla ens empaitaven demanant que els donéssim alguna cosa. Recordo els sòls de les cases, de terra, sense cap mena de rajoles ni paviment,…mentre des dels minarets arribaven les veus dels imams que cridaven a la oració corresponent. Doncs seguint el camí cap al sud vèiem les carnisseries que tenien penjats a l’exterior els xais morts per vendre. Les carreteres plenes de gent amb ruquets carregats en mil coses. El paisatge, a mesura que avançàvem, s’anava fent més sec fins al punt que només algunes poques plantes són capaces de sobreviure. La imatge de boles d’herbes seques com a les pel·lícules del Far West ens avisava que el desert s’acostava. Per fi vam arribar al nostre destí, un poblet on diuen que comencen les dunes. El jeep ens va deixar en un hotel esplèndid amb piscines! Vam deixar les maletes a l’habitació i vam baixar per veure les primeres dunes. Les dunes comencen de cop i volta i s’extenen per centenars de quilòmetres. Era el capvespre i vèiem arribar algunes petites caravanes de camells que guiades per “touaregs” o “beduins” tornaven els turistes als seus hotels. Era el meu primer dia al desert i estava deseperat per comprar una rosa del desert, sense saber que després en trobaria a tot arreu. Així és com vaig conèixer en Moishi que com a bon comerciant em va vendre una gran rosa del desert que vaig haver de carregar tot el viatge. En Mosihi era un noi prim i alt de vint-i-dos anys, segons em va dir en francès. Em va impressionar la pell de la seva cara cremada pel sol. En Moishi i jo vam xerrar una estona, no massa, mentre s’anava fent fosc a les portes del desert. Em moria de ganes d’escoltar algú que vivia al desert i en Moishi no em va decebre. Malgrat la brevetat, em va explicar que quan t’endinses al desert la sorra es torna de color rosa, però per això has d’anar-hi uns quant dies. Jo li vaig dir que no disposava d’aquest temps i ell em va oferir que quan hi torni el vagi a buscar. Em va dir on era la seva casa i que em portaria al cor del desert tants dies com vulgués. En Moishi parlava amb tant d’entussiasme de la seva terra àrida… Aquella breu parlada en francés l’he portada sempre amb mi des de llavors. També he portat amb mi la pretensió que ell també em recordi. Ves a saber. Molts cops m’he preguntat què se’n deu haver fet d’en Moishi. Com que d’aquesta història fa ara uns deu anys, vol dir que ell en deu tenir uns trenta-dos. Segur que s’ha casat, potser té més d’una dona. En qualsevol cas, segur que se l’estimen, sigui una o més i segur que ell també se les estima. Ben segur que té fills i filles. Segurament, ell segueix anant al desert a passejar turistes per guanyar diners per la seva família. Puc imaginar-me la seva vida al complet, encara que sigui mentida, però no puc imaginar-me com deu ser la seva cara deu anys després castigada sota el sol del desert. No crec que mai més torni a veure en Moishi, però el seguiré portant al cor per la resta de vida, després d’una petita conversa mentre el sol es ponia a l’entrada del desert. Deu anys després, a casa meva, sigui on sigui, sempre hi ha un lloc per a la seva, meva, nostra, Rosa del Desert.