Mirem-nos els pits

Seria bastant estúpid dir que la relació que les dones tenim amb els nostres pits deu prendre tantes formes com dones hi ha i hi ha hagut al món, però potser ho seria igualment dir el contrari: que totes la vivim de la mateixa manera. És igual; no cal ni m’interessa, ara, inventariar tots els tòpics que fan al cas, encara que els tòpics, de vegades, reflecteixin la realitat de molts aspectes de la vida. A tall de pinzellada, només apuntaré que el que és segur és que aquesta relació la determinen aspectes tals com la consciència de la mirada i el valor que els atorguen els homes (en el cas que siguem heterosexuals, i no sé si a les homosexuals això els influeix igual) i que, per tant, impregnen i condicionen, ho vulguem o no, el valor que els donem nosaltres, fins al fet de la maternitat i l’alletament, amb la seva tendra mitificació i el seu vessant molest, que ho pot ser molt, per més que a vegades el disfressem de plenitud esplendorosa de la nostra feminitat més genuïna.

Amb l’edat, i a mesura que els nostres pits, junt amb la resta del cos, van canviant, també va canviant una mica la relació que hi mantenim. Petits o grossos, arrodonits o cònics, ferms o flonjos, amb mugrons punxeguts o lleus, amb arèoles amples i fosques o més estretes i clares, ja des que ens despunten a la pubertat fins que comencen a declinar, imperceptiblement primer, de manera més evident després, sempre són ells; canviants però iguals. Per més que quan facis la prova del llapis ja no la passis, són ells. I t’agraden més o menys ja des de la pubertat segons com te’ls hagin dat els gens. O sigui, t’agraden més o menys, però són els teus i, per tant, els acceptes tal com són, t’hi acostumes. Amb tot, hi ha moltes dones que no els accepten i per això n’hi ha bastants de refets, com aquells que veus sobreposats al cos d’una dona en topless estirada a la platja, com si fossin pastats amb sorra humida amb motllo cònic, erectes cap al zenit celest. Fan un efecte impressionant.

Intento defugir, també és qüestió d’edat i de superació d’alguns clixés, la crítica feminista facilota, però repeteixo: tots sabem la part de veritat que hi ha en alguns clixés. Per exemple, ningú pot negar que la cosificació (no m’agrada la paraula, però així ens entenem) dels cossos que ha imposat la pornografia és un fet ben cert. I inevitable. Cossos tant de dones com d’homes. No sabria dir, ara mateix, si els cossos de les dones hi són més «instrumentats»; més passius i submisos, segur que sí. Deixem-ho aquí, que tampoc és tan fàcil parlar del porno sense caure en simplismes i judicis morals. També és cert que la moda, la publicitat i bona part de la indústria de la imatge contribueixen a la rellevància que els pits de les dones tenen en la vida real i la imaginària de tothom, homes i dones.

I ara el gir: de sobte ve un dia que a algunes dones ens arriba una nova manera de veure’ns i de mirar-nos els pits; els nostres i els de les altres dones ─que sempre hem mirat, siguem heteros o homos. A partir d’una determinada edat, per fortuna cada vegada més primerenca, anem cada any a fer-nos una revisió ginecològica. Hi anem amb una barreja d’aprensió, respecte i esperança. Et fan citologies, ecografies i mamografies, et diuen que està tot bé i surts de la consulta respirant fondo i mig flotant d’alleujament. Cada any. Fins l’any que a algunes (una de cada vuit, segons les estadístiques) ens diuen que no, que no tot està bé, que tens unes calcificacions als pits fibrosos de sempre i que t’ho volen mirar amb lupa. S’ho miren i et diuen que tens un nòdul de tants mil·límetres i que t’han de fer una biòpsia. Al cap de pocs dies de fer-te-la (amb un parell de punxades com si t’hi fessin dues puntades de màquina de cosir eficient amb agulla de cosir lona) tornes al ginecòleg i et diu que tranquil·la però que sí, que la biòpsia és positiva, que tens un càncer de pit. Que per sort és petit i tractable. Però càncer. La paraula maleïda i temuda. Després de la patacada, et sorprens de la flegma que ni sabies que tenies, hipocondríaca de mena, i ho entomes i dónes les gràcies a la radiòloga que se t’ho ha mirat amb lupa i agraeixes que ho hagi vist ara en comptes de trobar-t’ho tu d’aquí a uns quants mesos, quan els cinc (al final resultaran ser set) mil·límetres potser haurien passat a ser alguns centímetres. Que això t’ho diguin cinc dies abans que es mori el teu pare, que fa setmanes que cuides dedicant-hi totes les energies, és una putada afegida que potser no ve a tomb de dir, però que esmento perquè tinguem present que allò que les coses no vénen mai soles també pot ser un fals tòpic.

T’operen al cap de quinze dies, et confirmen el bon pronòstic: el gangli sentinella, que també et treuen, s’ha comportat i s’ha mantigut incòlume, i surts de la clínica l’endemà amb un pit cuirassat amb gases i tires d’esparadrap. Et diuen que no et caldrà químio, com ja t’havien quasi assegurat i que només et faran trenta-cinc sessions de radioteràpia per assegurar-se que no hagi quedat cap cèl·lula maligna i que també et prescriuran un tractament hormonal de cinc anys de durada per contenir els estrògens culpables del creixement cel·lular anormal. El protocol en casos com el teu. I llavors dónes gràcies altre cop per tot plegat, perquè t’ho hagin caçat a temps i tot hagi anat tan ràpid, malgrat l’estat emocional en què et trobes pel dol pel pare. Al cap de tres mesos acabes la radioteràpia amb el pit escalivat però amb l’esperança que tot acabi bé. I lamentes, quan ho saps, que a aquella o a aquella altra, més joves que tu, els hagin hagut de fer quimioteràpia per reduir-los el tumor abans d’extirpar-lo, o després perquè el pronòstic era més complicat. És cert que el sentiment d’empatia amb els altres s’activa molt més quan et trobes en un tràngol semblant al seu.

I tornant a allò de la relació amb els propis pits, resulta que ara, quan veig imatges de dones espectaculars amb pitreres generoses, la majoria confeccionades a mida, només penso que potser un dia hi lluiran una cicatriu i que amb una mica de sort se’n sortiran sense gaires tractaments agressius. No ho puc evitar; suposo que a totes les dones que hem patit un càncer de mama (i alguns homes, que n’hi ha pocs casos, però n’hi ha) ens deu passar el mateix: veus un escot esplèndid i penses inevitablement en un hipotètic tumor maligne que s’hi pot estar covant. I també penses que les que es refan les metes perquè siguin més espaterrants i fermes no han pensat que potser amb això poden complicar encara més la detecció precoç d’un càncer, a part de no pensar, com les que es fan una cara nova, que només hi perden calés, ja que al final tot declina i es marceix i els retocs acaben mostrant, amb el temps, unes cares i uns cossos grotescos, com una façana arrebossada a trossos, pegats en un edifici que amenaça ruïna. Per altra banda, si has de lluir cicatrius, millor que siguin ferides de guerra, de batalles guanyades o amb voluntat de guanyar-les. Que un pit amb una cicatriu inevitable també pot ser molt sexi, ei, però no cal que te’ls refacis per pur morbo. Tota vanitat se’n va a can Pistraus més ràpid del que gosem imaginar i acaba en un calaix de fusta. O sigui que no et maltractis i viu la benaurada anomalia que és la vida, que ja prou que a vegades ens maltracta abans d’hora.

No m’agraden els «dies de», però per primera vegada m’aturo en el calendari per cridar l’atenció sobre el d’avui, 19 d’octubre, dia contra el càncer de mama. Perquè sembla mentida però encara hi ha dones que, al nostre món, amb les facilitats que tenim, passen olímpicament de fer-se revisions.