Mirall

8.08.2017

M’acabo d’asseure al costat de la finestra quan el tren tanca les portes i inicia la marxa amb un parell de sacsejades, com de cansament. Aixeco els ulls  i veig venir la parella pel passadís, caminant fent tentines a cada sotrac, fins que arriben a la meva alçada i s’asseuen en els dos seients buits del meu davant. Ell, a la finestra; ella, al passadís. De seguida m’adono que el noi —uns divuit anys, texans, samarreta blanca, cabell molt curt— pateix algun tipus de trastorn psicològic. Després de seure, vincla el cos endavant, gira el coll lleugerament cap a la finestra i es queda abstret amb la mirada fixa en el no res. Ella —força més gran, atractiva, tot i que va despentinada i vestida sense gaire cura— li fa una llambregada ràpida i després furga a la bossa de mà. La remena fins que en treu un llibre, torna a ullar el noi i se submergeix en la lectura.

Al cap d’uns instants, el xicot es redreça en el seient, tomba el cap a dreta i esquerra, molt lentament, com si escanegés tot el seu camp visual, i inicia un balanceig del cos endavant i endarrere, que de seguida acompanya d’uns gemecs guturals cada vegada més potents. La dona estén la mà fins col·locar-la sobre el braç del noi i l’acarona d’esma, mentre va repetint amb suavitat eh, eh, eh, va, va, va, sense acabar d’aixecar la mirada del llibre. A poc a poc, ell va reduint la amplitud de la oscil·lació corporal i la intensitat del xiscle fins que torna a quedar-se embadalit guaitant per la finestra sense centrar la vista enlloc. Tanmateix, la tranquil·litat dura ben poc. Un minut més tard, torna a començar la mateixa seqüència de moviments i sons, en un crescendo que s’apaivaga tan bon punt ella l’amanyaga fins que es calma. L’escena es repeteix un cop i un altre, sense allunyar-se ni un mil·límetre de l’indefugible guió.

No puc evitar que el capteniment del noi em captivi i em mantingui absolutament embruixat. Quan ja he pogut contemplar-ne uns quants cicles sóc capaç d’intuir amb antelació quan es desfermarà una nova crisi. Percebo els subtils canvis en la seva mirada, el tic incipient en els llavis, les arrugues gairebé imperceptibles que es van dibuixant en el seu front, fins que per fi es desencadena el caos nerviós i muscular. Després d’unes repeticions més, ja he aconseguit penetrar dins del seu cervell. Puc compartir amb ell l’amenaça de les imatges intimidatòries que es formen en l’espai de la finestra, la por animal que s’apodera del cap i enrigideix tot el cos, l’angoixa que neix a la boca de l’estómac i s’estén fins envair totes les vísceres, la confusió infinita que penetra per tots els porus de la pell i la convulsió final del cervell, talment com una descàrrega elèctrica, que provoca l’embogiment i desferma l’explosió incontrolable i turbulenta.

Sense adonar-me’n, ben aviat acabo també jo reproduint la seva resposta a l’ansietat i l’opressió, que ara em tenallen tant com a ell, com una infecció extremadament contagiosa que s’anés expandint per tot el vagó. En un fatal mimetisme m’acabo sumant als seus vaivens, primer, i al seu vagit, després, per acabar esclatant en un esgarip espantós que em capbussa de ple en les tenebres més profundes i aterridores. Enmig del meu desconcert infinit sento com un lligam vagament familiar que em frega la pell, em va atrapant i m’arrossega lentament cap a la superfície. Obro els ulls i vaig retornant de mica en mica a la realitat. És llavors quan percebo la presència de l’home que està assegut al meu costat i que m’acarona el braç amb la seva mà mentre em xiuxiueja suaument, com un mantra: va, va, va, eh, eh, eh.