Mirada tancada

28.10.2012

La Míriam, asseguda a l’ombra d’una figuera, dalt d’un petit turó, contemplava, tranquil·la, el paisatge de la seva joventut: als seus peus les assedegades hortes, les casetes de la rada, la platja nua de barques i el mar vestit de flames blanques. Se sentia, per fi, feliç, immensament feliç: d’avui en vuit es casaria amb aquell nouvingut que tant s’havia fet de pregar. S’uniria –fins que la mort els separés- amb aquell home ben plantat, alt, de barba cuidada, de negres cabells ondulats, de brillants ulls foscos com una nit sense lluna, amable, conciliador, enèrgic, de fermes conviccions i compromès amb la seva gent; amb aquell home estimat de tothom, amb aquell home del tot diferent. Tractava les dones per igual que els homes; fins i tot, amb més deferència i, aquest fet, provocava tensions en una societat masclista com aquella. Ningú no s’atrevia però, a contradir-lo, al contrari, l’adoraven i l’obeïen a cegues; era el millor cap de la confraria de pescadors que mai no havien tingut, i això que provenia de l’interior del país i amb prou feina sabia pescar peixos de riu.

 

La Míriam irradiava felicitat i, més aviat, era aquell frondós arbre el que feia ombra al sol. No havia oblidat, però, la fel que li havien fet empassar els uns i les altres.

Els membres masculins de la confraria l’havien menyspreada amb els seus silencis, l’havien ignorada i l’havien fet el buit. Eren homes i estaven gelosos d’ella, d’una dona! Si no fos perquè en la ment de la Míriam no hi cabien els mals pensaments hagués cregut que, al seu home, li professaven un amor contra natura. Havia sentit a dir que en grups exclusivament masculins –l’exèrcit, sense anar més lluny- es donaven aberracions com aquella, i els pescadors es passaven moltes hores sols a les barques sota aquell càlid sol…

A diferència d’ells, les dones, un cop havia estat l’escollida amb un públic i escandalós petó als llavis, no s’havien mossegat la llengua i a la cara –però a l’esquena d’ell- l’havien injuriada: forastera!, fresca!, promíscua!, puta! La Míriam havia estat considerada una rival per a tots i totes. Aquest entorn tant hostil no era, però, el que més l’havia afectada, el seu amor per ell havia estat un escut contra tanta fletxa engelosida. Era precisament el seu futur marit el que més l’havia neguitejada. Mai –ni tant sols avui- havia aconseguit traspassar aquells inescrutables miralls negres que s’interposaven entre ella i el cor d’ell. La seva mirada, com les seves paraules, els seus gestos, les seves conviccions, era de serenor, de concòrdia; però també un mur que barrava el pas al seu interior. Malgrat això, la Míriam havia sabut restar pacient, anar fent sense imposar-se, sense obligar-lo; a poc a poc havia teixit hàbilment una fina xarxa on mai no se sentiria atrapat. A canvi, ella el seguiria allà on Déu els dugués, gaudiria i patiria amb ell, li donaria fills, tants com els hi beneís el Cel. Ja se n’havia adonat com se li apropaven els infants i que els menuts –i no tant menuts-, asseguts a la sorra i vora el foc nocturn, gaudien dels seus contes; deliciosos i diferents com ell.

 

La Míriam s’alçà, es repenjà en el tronc, estirà les cames i davallà vers el raval mariner; el cor se’l sentia com mai. L’esperaven la germana, la mare i la futura sogra amb la qual –cosa no gaire freqüent- s’hi avenia. I totes quatre, en acabat de dinar, i alienes a l’espinosa via que estava a punt d’encetar tota la confraria, enfilarien el camí de Canà on l’ajudarien a preparar les seves esperades noces.

 

Feliu Torrents

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. Des de la primera escena, on la Míriam observa el paisatge de la seva joventut, el lector queda atrapat per la descripció enigmàtica del núvi, la gelosia dels pescadors, l’enveja de les altres dones, la dolçor d’un amor estrany o unes noces que transporten al mite o a la història…. Senzillament preciós!!!

    • De vegades, o potser moltes vegades, la història dels homes exclou o, en el millors dels casos, silencia les dones…dones vilipendiades com Hepatia d’Alexandria o, com en el meu relat, l’envejada i soferta Míriam de Magdala més coneguda per la llatinització del seu nom: Maria Magdalena, la suposada esposa de Jesús de Natzaret. Història?, Mite?, apòcrif? Tant és…és la il·lusió d’una dona, de qualsevol dona, per juntar-se amb qui estima i l’estima per construir en parella un projecte de futur des que el món és món; res més que això. Moltes gràcies, Montse.

  2. M’ha agradat el relat perquè és agradable de llegir, comença sent una lectura fresca, poética. Després es posa tensa, només ell respecta i estima la Míriam. I al final, com els bons finals , et sorpren. Un relat que marca.

    • M’han dit més d’una vegada que tinc facilitat per a dissenyar “bons finals”; és cert, més d’un cop, quan tinc una idea de relat, el primer que em ve és el final. Ara bé, si el text previ no té la tensió, el conflicte necessaris… si no està ben exposat: un bon final es queda només en una frase, com a molt, bella…i no és el que cerco quan escric. Gràcies, Antònia, per dir-me que t’ha marcat tot el relat, he seguir en aquesta línia.

  3. De nou tornes a publicar, ¡¡ bona senyal !! segueixes la mateixa línia que el primer relat, temàtica densa i profunda de contingut, ben estructurat, d’un registre passat,(ambient, situació, pensament etc.,) Però actual també, te el seu espai i referencies al dia d’avui, i tant. Enganxa entrant al lector tot just comença i manté l’interès fins al final, perquè s’acaba, si continues……. Esplèndid!! Segueix, Feliu, segueix….

    Salvador Manresa

    • “si continues…” sí, Salva. Algunes altres persones que l’han llegida abans que la publiqués Núvol, m’han demanat la continuació… no és fàcil seguir una història mantenint -o millorant- la seva atmosfera. No ho descarto però, si la continuo, t’ho faré saber. Gràcies Salva pels teus bons desitjos. Bona castanyada.

  4. Una història fresca, amena i poètica…et trasllada a un altre temps i alhora és ben contemporània, perque els origens de l´amor i el desig no han canviat tant al llarg dels segles. Felicitats.

  5. Bonica narrativa, m’ha fet llegir mes de un cop algun paràgraf, per altre banda descriu situacions socials que avui dia encara i son presents, així com els forts sentiments del personatge.
    En hora bona a l’escriptor

    • Gràcies, Antoni. És ben cert, dos mil anys després hi ha situacions socials que no han canviat i, penso, que mentre continuem aferrats a la nostra humanitat amb els seus pros i contres, evolucionarem molt poc espiritualment. Espero que la relectura hagi estat perquè t’ha agradat el paràgraf i no per manca de comprensió; sí és això últim, diga-m’ho: s’ha de millorar sempre.

  6. Acurada descripció, sentiments molt ben expressats, i final inesperat… Maria de Magdala, la millor Santa de la història!
    Feliu, una vegada més, ets un “Torrent” d’inspiració.

    • A més de ser un “torrent” d’inspiració, com dius tu, MªGlòria, espero arribar a ser un bon artesà. Gràcies per la teva benevolència.

    • Ja pot ser, Thaís. Per l’edat que tens si no has tingut classes de religió no pots tenir els referents per saber de què o qui va aquest relat. Gràcies de totes maneres. Un petó.