L’orador

8.08.2012

“… i amb aquesta actitud, d’alguna manera, ja anava passant. Avui dia un bon professional…”. Les paraules lliscaven pels llavis de l’orador com si baixessin per un tobogan aquàtic. Sense que cap síl·laba s’encallés. Sense que cap crossa entorpís la marxa triomfant del doll de noms, verbs, adjectius, conjuncions, preposicions i pronoms febles, que expel·lia amb ritme mil·limètric “… heu d’augmentar els vostres coneixements com a mínim quatre vegades…”.  Amb una cadència que semblava cronometrada, l’orador movia el cap a banda i banda, mentre recorria amb la mirada l’audiència que l’escoltava. Era com si els seus ulls blaus, rere unes ulleres de vidres rectangulars, amb doble pont i barnilles de pasta, fossin l’objectiu d’una càmera cinematogràfica que executa una panoràmica d’anada i tornada. De tant en tant, serrava les dents blanquíssimes uns instants per posar més èmfasi en alguna paraula, que sortia disparada com una bala de canó i anava a esclatar al bell mig de la platea del teatre mancomunal de Terrassa, on es feia l’acte de graduació dels nous titulats en Enginyeria. L’ona expansiva atrapava implacablement als fins ara estudiants, els familiars i els professors, que el seguien clavats als seients. El so arribava immaculat a través dels milers de minialtaveus que, com si fossin pedreria d’un palau de l’Índia, revestien les parets. No es movia ni una partícula de pols. No s’escoltava res que no fos la retòrica brillant de l’orador.

L’orador era el padrí de la promoció 2045-2046  i l’havien presentat com a Marc Capdecambra, professor titular de la Càtedra de Biomecànica Aplicada de la Universitat Catalana Integrada (UCI). El seu currículum era florit com un ametller. Els màsters i postgraus es comptaven per dotzenes. Els llibres i articles publicats podien ocupar centenars de megabytes. Havia participat com a ponent en congressos d’arreu del món i havia obtingut desenes de premis i de mencions honorífiques. L’any passat el Govern li havia atorgat el Casc d’Or del Rei en Jaume pels seus treballs de recerca, la distinció màxima a la qual poden aspirar els ciutadans de la República de Bacàvia.

“… No us penseu que amb executar a la perfecció les vostres competències professionals ja n’hi ha prou, no. Cal anar més enllà i albirar nous horitzons, que se us presentaran curulls d’oportunitats…”. A la dicció i l’entonació perfectes s’havia d’afegir un lèxic precís i colorista. No pel fet de ser un científic havia renunciat a dominar la llengua al mateix nivell que un bon literat. A més, a l’hora de reforçar frases destacades del discurs, movia amb destresa els braços i les mans, mentre inclinava lleugerament el tors cap endavant. Semblava que les emboliqués amb paper de cel·lofana, els posés un llacet i les regalés a l’audiència. La pantalla circular que envoltava l’escenari projectava la seva imatge en 4D, cosa que feia més espectacular la intervenció de l’orador, que vestia una jaqueta de teixit digital que anava canviant de color a mesura que passaven els minuts. La gravació del discurs estaria disponible al núvol de la UCI, just en acabar.

“Sou tots una colla de malparits, malparits, its, its… començant pel, pel rector i acabant per l’últim de la promoció, ció, ció… ha, ha, ha. Aneu-vos-en a prendre pel cul, ul, ul”. A mi ja no em fotreu més”. Els llums de l’escenari es van apagar i en la penombra el públic, atònit, va poder veure com dos membres de seguretat s’enduien l’orador, que movia el cap de forma compulsiva. Un cable, que acabava amb un terminal HDMI, li penjava entre les cames tremoloses.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “A mi ja no em fotreu més” XD , una declaració que subscrit completament. Potser per això no acostumen a celebrar cerimònies ni discursos…
    Molt ben trobat i millor executat! gràcies!

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol