Mestres al marge del camí

17.01.2017

Tenint en compte que tota la meva formació acadèmica, des de primària fins a la universitat, va tenir lloc en temps de la dictadura franquista, no deurà fer estrany que els meus millors records de l’aprenentatge de la literatura provinguin sobretot de mestres o professors ocasionals, situats al marge de les directrius oficials. En rigor, podria començar el relat amb una experiència primerenca dels meus nou anys, quan feia el curs anomenat d’Ingrés a batxillerat, a l’escola dels jesuïtes del Clot. El mestre encarregat d’aquella classe, la Quinta, va tenir un dia el bon acudit de fer-nos aprendre una poesia de memòria, que ens va triar ell mateix per a cadascun de nosaltres. A mi em va tocar una poesia que no recordo, extreta de Las mil mejores poesías de la lengua castellana, que em vaig haver d’endur com a deures. En arribar a casa, però, els pares, que només havien anat a l’escola republicana fins als deu anys, es van esgarrifar que m’hagués d’aprendre aquella cosa tan recargolada i aliena. La mare, que des de jove va guardar sempre a la memòria un cert nombre de poesies, em va suggerir de demanar al mestre si em deixaria aprendre’n una de Maragall: “La ginesta”, de Vistes al mar. Curiosament, el mestre, un jove castellanoparlant que es devia haver format ja a la postguerra, s’hi va avenir de seguida sense fer escarafalls. Vaig recitar, doncs, aquella primera poesia, com si la meva timidesa natural s’hagués esfumat de sobte, i d’aquella feta em vaig convertir en el rapsode català de les festes de l’escola, en plena època de repressió lingüística. Així em vaig familiaritzar amb poesies de Maragall, de Verdaguer, de Sagarra, etcètera, sempre espigolades entre les que podia trobar a casa. Més curiosament encara —o no—, en una d’aquelles ocasions, un jove mestre catalanoparlant, que després es va fer jesuïta i més tard va treballar per al govern de Pujol, es va acostar a ma mare i li va dir: “Llàstima, però, que no hagi dit una poesia en castellà!” La mare se’n va recordar tota la vida i no li ho va perdonar mai. Sense proposar-s’ho, doncs, la mare va ser la meva primera mestra de literatura, al marge de l’escola.

Foto de Roberto Ruberto (Arxiu Ferrater)

A quart de batxillerat ja s’estudiava literatura d’una manera formal. El professor, un jove jesuïta esportista i vital, no tenia el més mínim interès per la literatura, i es limitava a seguir rutinàriament el manual de don Guillermo Díaz-Plaja. Vam aprendre a comptar síl·labes, això sí, però no vam rebre cap estímul literari de cap mena. Un bon dia, per alguna raó, aquell noi atlètic no va poder fer la classe, i en lloc seu va venir un altre jesuïta jove que semblava el revers del seu amic; era rodanxó i es cenyia la faixa per sota d’una panxa generosa, i era lletraferit de mena. Era l’Ignasi Riera, en Nani. Va arribar a classe, va recitar “La vaca cega” i es va passar tota l’hora comentant-la. Si allò era una classe de literatura, el que havíem fet fins aleshores havia de ser una altra cosa. Però allò sí que era estimulant, allò sí que feia sentit. Per a mi va ser una autèntica revelació. Sense haver estat mai el meu professor de literatura titular, aquell Nani aparegut de trascantó em va fer més tard de mestre i guia en els meus primers passos literaris. El vaig trobar a l’escola, sí, però ben bé al marge del currículum oficial.

Un parell d’anys més tard, fent sisè de batxillerat als jesuïtes del carrer de Casp, vaig tornar a tenir assignatura de literatura. El professor era dels de manual, i es limitava a dir-nos quins autors i quins títols del llibre havíem de recordar, i quin estil gastava cada escriptor (amb tot d’adjectius que devien tenir alguna funció esotèrica que desconeixíem). No vam llegir cap text, i naturalment ningú no es va lletraferir a la seva classe. Però aquella escola, tradicionalment tan conservadora, ens havia ofert, fora de l’horari lectiu, unes agosarades classes de llengua i literatura catalanes. Vet aquí, doncs, que, paral·lelament a aquella assignatura soporífera i inútil, el professor de filosofia Alfred Badia, poeta i autor de teatre, va començar a il·lustrar els quatre gats que vam aprofitar l’oferta extraescolar amb textos catalans a la mà. Gràcies a ell, home vehement i entusiasta, vaig descobrir la Primera història d’Esther i, sobretot, L’Odissea de Riba. Una altra revelació fonamental, també al marge del currículum oficial.

Al curs pre-universitari, el Preu, vam tenir excepcionalment un veritable professor de literatura: el jesuïta Joan Baptista Bertran, poeta en llengua castellana, tot i ser fill de Sant Joan de les Abadesses. Home culte i sensible, no gaudia de la simpatia de bona part dels galifardeus que omplien la classe, que el trobaven massa refinat, però ell sabia engrescar els ben disposats. Amb ell vaig descobrir, entre altres, Leopardi: “L’infinito”, “La sera del dì di festa”. Llavors jo ja tenia clar que havia d’abandonar les ciències per dedicar-me a les lletres, i ja escrivia les primeres provatures espriuejants, i l’home s’hi va interessar i em va guiar, inclús després que ja fos a la universitat.

A primer de carrera vaig tenir un altre veritable professor de literatura, Ricard Salvat, que va poder edificar amb generosa eficàcia damunt els fonaments posats per Alfred Badia en la seva assignatura de literatura catalana. Però la nova revelació va arribar a tercer de carrera. El bon Antoni Comas, cap del departament de Filologia Catalana, va reclutar el seu amic Gabriel Ferrater per fer-nos, fora del currículum acadèmic, una assignatura sobre la poesia de Josep Carner. Amb una classe setmanal durant els pocs mesos que li quedaven de vida, Ferrater ens va obrir els ulls encara enlleganyats amb una brillantor i una intel·ligència tan inusuals com engrescadores. Un cop més, l’espurna havia saltat fora de programa.

Crec que, sense les impensades aportacions d’aquesta cadena de mestres marginals, jo hauria pogut continuar estudiant per a químic i acabar treballant grisament en alguna multinacional farmacèutica o fent classes ensopides en algun institut. Vet aquí que les multinacionals farmacèutiques i els instituts de secundària estaran sempre en deute amb els meus mestres marginals.

Visquen els mestres, doncs, siguin professors o no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’excel·lent article, tan reconfortant, de Miquel Desclot, em fa pensar en dos altres poetes catalans en llengua castellana que, com Joan Baptista Bertran, mereixen a parer meu més atenció: Carlos Pujol i Llorenç Gomis.