Més sobre l’Institut del Teatre

Una visió personal i des de la perifèria

Tot i portar més de 40 anys dedicat al teatre, no he passat mai per l’Institut del Teatre. Això sí, hi he tingut una relació entranyable des del 70 pel fet que el meu pare, aleshores, va exercir com a sotsdirector durant uns 10 anys aproximadament, fent costat a l’Hermann Bonnin. Vaig viure l’efervescència del carrer Elisabets, el creixement a Sant Pere més Baix i la gran eclosió a Montjuïc. I he de dir que en aquesta darrera fase la relació es va esllanguir perquè tot plegat va agafar una solemnitat que depassava el que jo entenia per esperit teatral.

La meva única participació (si se’n pot dir així) en el procés de canvi va ser quan un pla educatiu va atorgar a la formació teatral el grau superior. Era una fita? Potser per alguns. Jo aleshores vaig publicar un article a la revista Entreacte de l’AADPC  amb el títol: El teatre, un ofici de carrera.

La meva participació en aquell procés va ser assistir a algunes sessions informatives que l’Institut donava a altres escoles de teatre. Jo aleshores havia creat l’Escola d’Estiu de Tallers de Teatre a Cervera, un intent d’oferir una alternativa formativa al costat de la lúdica de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega. Són dues poblacions properes i el marc incomparable de l’edifici de la Universitat de Cervera donava peu a aquell projecte que, malauradament, els polítics es van encarregar de liquidar.

En aquelles reunions jo insistia en la necessitat que les escoles reclamessin el seu reconeixement oficial per poder competir amb l’Institut, però cap va voler entrar al drap i, a més, l’Institut va deixar molt clar que la reforma l’estava dissenyant a mida. Per posar un exemple: la reforma demanava que els centres de formació teatrals oficials havien de comptar amb un teatre de tals característiques, cosa inabastable per a qualsevol escola.

Crec que va ser aleshores quan vaig sentir desaparèixer la màgia de l’Institut i van néixer els temors de que s’estava creant un equipament hermètic i poc dúctil, poc proper a la realitat teatral i, per tant, allunyat del que jo entenia i entenc per formació teatral.

En aquell nou Institut, les proves d’accés eren més dures, més exigents, suposo que en consonància amb la solemnitat de l’edifici. Jo vaig ensinistrar alguns opositors que no van ser escollits, però que han fet una brillant trajectòria teatral. També vaig firmar alguns certificats de participació a la meva Escola d’Estudis de Tallers de Teatre d’alguns opositors a places de mestres. Tot era molt paradoxal.

Aquest nou projecte emergia alhora que jo m’endinsava més i més en l’ensenyament teatral a escoles i instituts i, per tant, vaig mirar que l’Institut contemplés seriosament el que jo en dic una formació de pedagogia teatral. Els centres d’ensenyament incorporaven de manera regular l’activitat teatral a través de les activitats extra escolars i, en alguns casos, dins el mateix programa docent de l’escola. Calia una resposta de l’Institut del Teatre per fer front a una demanda de professorat que ensenyés teatre.

També calia que l’Institut abanderés el reglatge del teatre dins l’ensenyament, no només per la seva magnífica aportació pedagògica de la disciplina teatral, sinó perquè apostant per aquest reglatge s’obria un cap de treball molt extens en el món de l’ofici teatral.

El 1990, i en el mateix marc de l’Escola d’Estiu de Tallers de Teatre de Cervera, naixia el projecte PACTE (Pla d’Acció i Consolidació del Teatre a l’Ensenyament). L’any 1994 l’AADPC va recolzar el projecte i es va presentar a la Generalitat, alhora que a la gent de l’Institut. Ni una ni l’altra institució van voler saber-ne res. El 2003, tot aprofitant el canvi de forces polítiques i pensant que un govern d’esquerres seria més sensible a aquest tema, vaig tornar a presentar el projecte. Recordo un dinar de campanya d’en Pasqual Maragall on hi era en Jordi Font i la conversa que vàrem tenir sobre el tema. No només va mostrar molt d’interès sinó que va dir que calia impulsar la idea des de l’Institut, que un cop passades les eleccions en parlaríem. Però, no en vam parlar, ni després de les eleccions ni al llarg del temps que va ser director (12 anys!), tot i que, de tant en tant li enviava correus fent-li memòria dels bons propòsits.

Amb el segon govern del tripartit vaig tornar a presentar el projecte a la Generalitat, a la Conselleria d’Educació, per a ser més exactes, i el meu bon amic Ernest no va piular. I això que l’any 2003 havia tingut cura de canviar la paraula Ensenyament per Educació.

Sé que dins l’Institut del Teatre hi ha gent que treballa en aquesta direcció, per exemple, i sense anar més lluny, el meu germà Frederic, que malda per fer uns cursos de formació per a gent que es dedica a l’ensenyament teatral. Jo mateix em vaig apuntar a un d’aquests “màsters” per copsar la vitalitat del moviment, i a fe que hi havia gent ben motivada. Fins i tot es va impulsar una associació amb un nom un tant ampul·lós: Associació de Mestres Pedagogs en Arts Escèniques, que no va arrencar mai del tot. I és que, tot i que els cursos es feien en el marc del Centre d’Osona de l’Institut del Teatre, la gran entitat mai no s’ha compromès a fomentar la formació teatral. I és del tot ben estrany perquè, si hi ha alguna formació que bé es mereix una titulació de grau superior és aquesta, la que incideix en l’educació, la que requereix no només un ofici teatral sinó una preparació metòdica en disciplines com psicologia, pedagogia, música, dinamització cultural, etc.

Llegits els articles del Coca i en Foguet, hom no pot estar de dir que el mal endèmic de l’Institut del Teatre hi és. Hi és perquè neix d’una visió tancada del que ha de ser la formació teatral, perquè va ser renovat seguint els paràmetres d’una estructura política i funcionària on el que es busca és crear llocs de treball per cobrir quadres de partits, llocs que res tenen a veure amb el teatre. Entretingueu-vos una estona i consulteu l’organigrama de l’Institut. Jo m’hi perdo!

I això que, a dins, com he dit, hi ha gent amb ganes de fer les coses de manera diferent, però passa com a les escoles i instituts públics: ningú no remou res perquè tot està molt collat, i sortir del camp d’abast és un risc. Tota una llàstima per a un centre que, en el seu dia, va ser el focus referencial del teatre a Catalunya.