Més que un club

Després de gastar dos terços de vida com a auxiliar d’arxiu, va descobrir tard la passió per les papallones. Llavors, però, s’hi va dedicar en cos i ànima i aviat va oblidar les teranyines de la seva existència anterior.

Entre les esgotadores jornades de treball de camp, la consulta de les publicacions especialitzades i la descoberta dels museus amb col·leccions, no tenia temps d’avorrir-se. Se sentia insòlitament feliç, com si ho tingués tot, però aquell cuc de la formació permanent li van acabar complicant la vida. No es volia perdre res i va ser durant la visita a un museu del Pirineu que se li va obrir el cel. Hi havia coincidit amb un grup de veritables experts, segons els discursos que es regalaven a cada vitrina. Al museu, no havia gosat ni acostar-s’hi, però un cop al restaurant van ser ells que el van veure ignorat en un racó i no van parar fins que s’afegí a la seva taula. Eren del Club de les Papallones Múrries i a l’hora dels cafès ja s’hi havia afiliat. Ara es confessa que, en realitat, no va ser conscient d’on es ficava, que es va deixar dur per les ganes d’aprendre. Eren veterans i segur que amb ells assimilaria més habilitats que a través dels manuals. Si aspirava a reunir una col·lecció personal digna, presentable, havia d’aprofitar els seus fabulosos contactes. Serien la seva plataforma al món. I ho van ser, amb tantes jornades científiques i diversitat d’intercanvis que avui fa constar al seu currículum. Van ser uns anys d’agenda plena, perquè els Papallonaires Murris tenien més motivacions que l’estudi dels lepidòpters, com ara el culte a la gastronomia. Anaven bojos per tastar nous refinaments i aquelles interminables sobretaules li arruïnaven el son. Disciplinat com era, s’hi va avenir, convençut d’enterrar així la trista vida de funcionari. Allò anava contra la seva naturalesa, però no deixava de ser estimulant. El Club li hauria pogut donar més vida, si no fos per aquelles noses que s’havia d’empassar. Tots presumien de ser iguals i allà hi havia més classisme que a l’arxiu. El president era un dictador amb els guants de seda i el tresorer feia anar el calaix sense escrúpols. Darrere seu una trepa de llagoters que els reien les gràcies, amb burles despietades dels que no hi eren. I mentrestant, ningú no es recordava de les papallones. Però aguantava, aguantava, perquè ell se sentia l’últim mico. I va aguantar just fins al dia del concurs regional. Havien acordat que cadascú hi participaria a títol individual, i ell s’hi havia presentat amb uns rars exemplars de papallones diürnes. N’estava més que orgullós i li constava el vot favorable d’alguns jurats. Se sentia a un pas de la glòria. Tot a punt, i s’endú el premi el secretari del Club, mentre corre la veu de tràfic d’influències. Era tan evident que havia caigut en un niu de fariseus que va armar el gran escàndol en públic. Va ser una d’aquelles pujades de la sang que de tant en tant encara li agafen. Però ell no necessitava de ningú per consagrar-se a les papallones. I aquell dia va perdre la poca fe en la humanitat. Ara va fent al seu aire, sense la fal·lera del principi, i prou que se’n surt. Quan li agafen atacs d’enyorança, rebobina els moments més amargs. Després torna a les seves papallones i se les mira i remira, amb un deix de tristesa arrapat als ulls, com si col·leccionar-les hagués perdut bona part de la gràcia.