Més enllà del nas

26.05.2012

La foscor. Un últim vers. El darrer. I l’olor de sorra, de llàgrimes, de riures amagats. Al mig, un home. Cyrano de Bergerac. És Pere Arquillué.  La darrera producció d’ Oriol Broggi ha traspassat fronteres. I ho ha fet sent Fidel a l’obra d’Edmond Rostand que tots coneixem. Ja no perquè sigui fidel al text,-que ho és-, sinó perquè és fidel a la naturalesa de l’obra.
Abans que les portes de la Biblioteca de Catalunya s’obrissin, la gent només parlava de la Copa del Rei. Però quan entres a dins i veus l’espai, les parets, les cadires de fusta i l’olor de sorra, de seguida te n’oblides. Oblides Barcelona, la Copa i fins i tot Messi. Ahir divendres, era el tercer dia que es representava a la Biblioteca Cyrano de Bergerac, dirigida per Oriol Broggi i produïda per La Perla 29.
Pere Arquillué es posa a la pell,- i en el nas-, d’un dels personatges més fascinants de la literatura. Valent, àgil en la batalla i en el vers, intel·ligent, agosarat. Cyrano és un personatge total que juga amb les nostres emocions. Que ens fa riure i ens fa plorar. La resta del repartiment també se’n surt prou bé, però és Arquillué qui ens deixa clavats a la butaca.
De la mateixa manera que Rosaura veu més enllà de la bellesa de Cristià, els espectadors assistim a la transformació de Pere Arquillué. Més que el postís del nas, és la força amb què encarna el personatge. L’actor ha absorbit el text de tal manera que al llarg de gairebé tres hores Arquillué és Cyrano i Cyrano és Arquillué.
Una de les característiques del teatre de Broggi sol ser la nuesa de l’escenari. Una escenografia sòbria i austera que fa treballar la imaginació. Curiosament, Cyrano de Bergerac, Incendis i  Luces de Bohemia tenen un element en comú. La sorra. La connexió amb la naturalesa. La de l’home i la de l’obra.
L’Oriol sempre diu que el teatre no és només dels actors. Que el teatre el fem entre tots. Al principi de la representació, els espectadors som a la vegada públic del teatre que es representa. Una mostra de metateatre que ens indica la maduresa del que s’està fent als escenaris del nostre país.
Ahir a la nit ens vam transportar a la França del segle XIX i res ens en podia allunyar. Ni el vers,-del que pràcticament t’oblides-, ni els gols del Barça ni la dona del públic que es va desmaiar i va provocar que s’aturés la funció. La força de Cyrano, i la força d’Arquillué, ens mantenen asseguts sense poder dir res. I malgrat que precipiten el final amb un desenllaç el·líptic, quan acaba només vols aplaudir fins que et facin mal les mans.
Una de les coses que més em va sorprendre d’Incendis és que el públic es va aixecar de les butaques per aplaudir. Ahir, a la Biblioteca de Catalunya; a la França d’Edmond Rostand, també ho vam fer. Amb les cames que em tremolaven ens vam posar dempeus agraïts que Broggi ens recordés, un cop més, què és el teatre.

 

Blog Aída Pallarès: La mala escritura.      Twitter: @aidaparalles