Més dies crítics

9.10.2016

Aquests dies hi ha un cert enrenou entorn d’alguns retocs ortogràfics que s’ha anunciat que s’aplicaran amb la nova gramàtica oficial en cas que siguin ratificats en el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans del 17 de novembre del 2016. Preguntat per alumnes que he anat tenint en tants anys d’ensenyant i de divulgador de la llengua, m’he sentit obligat a dir-hi la meva amb una finalitat que vol ser absolutament constructiva.

'ós' és un accent distintiu | Foto: Griselda Oliver

‘ós’ és un accent distintiu | Foto: Griselda Oliver

Per començar, caldria aclarir que és un bon senyal que la normativa s’actualitzi, havent canviat com ho ha fet la realitat actual respecte de la de fa un segle. Però també és un bon senyal —i prova de la vitalitat de la llengua— que hi hagi una certa reacció entre els usuaris: els uns amb una adhesió entusiasta o incondicional; els altres mostrant reserves, recel o fins oposició visceral. Són actituds que també s’han donat en relació amb la reforma ortogràfica d’altres llengües (portuguès, alemany, francès…). Ja se sap que canviar els hàbits d’una gran massa sempre és quelcom difícil i lent, fet que no dubto que la nostra màxima autoritat acadèmica ha tingut en compte.

Val a dir que, dels canvis ortogràfics proposats, no n’havia transcendit gran cosa fins ara. De fet, en versions de parts de la nova gramàtica penjades a internet fins no fa gaire, s’hi podia constatar que es respectaven accents distintius que ara es volen suprimir: per què, doncs, aquesta reducció inesperada a catorze? Val a dir que, amb els mitjans actuals, no hauria costat pas tant polsar l’opinió d’altres tècnics —des de periodistes fins a professors de llengua—, una manera de procedir que potser ens hauria estalviat l’oposició frontal d’alguns. L’IEC, a més, hauria mostrat un tarannà més d’acord amb els temps actuals.

La funció dels accents distintius és facilitar la comprensió de la llengua escrita, de la mateixa manera que la seva supressió pretén fer més senzilla l’adquisició de l’ortografia. És cert que, en una llengua com el català, la llista dels mots amb accent distintiu s’havia anat inflant fins a cent cinquanta (i la insistència en aquesta xifra amb voluntat sensacionalista ha dificultat que la qüestió s’analitzés amb serenitat); però no és menys veritat que en la pràctica el seu ús s’havia limitat fins ara a tan sols una trentena, els més usuals, als quals calia afegir els casos en què tals elements formaven part de compostos o derivats. Per a ser fidels a la realitat, cal recordar que fins avui hem diferenciat véns vénen (del verb venir) de vens venen (del verb vendre), però la confusió ha persistit en l’imperfet d’indicatiu (venia, venies…); hem distingit entre revéns revénen (de revenir) i revens revenen (de revendre), però no hem posat l’accent en avens avenen, ni en contravens contravenen, ni en prevens prevenen, ni en provens provenen. D’altra banda, la diferenciació entre els mots ós ‘animal plantígrad’ i os ‘part de l’esquelet’ es perdia en la derivació (ossàs, osset —sense que tampoc s’hi pugui aplicar cap accent distintiu, perquè no es pot accentuar gràficament una vocal àtona i, altrament, ossàs duria dos accents gràfics, combinació impossible en català). Per tant, és evident que calia retocar aquesta àrea.

Codificar una llengua viva és una tasca complexa, que implica simplificacions, sempre subjectes a controvèrsia. Així, és palès que la presència tan nombrosa d’homògrafs en català (en bona mesura per raó de l’existència tan abundosa de monosíl·labs) no feia gens desitjable una ampliació del nombre d’accents distintius malgrat que es produeixen moltes més confusions que les resoltes amb aquest procediment. Pensem, per exemple, que, tocant el verb ésser, l’actual llista de cinc (sóc-só, és, són, fóra) s’hauria pogut ampliar a moltes altres formes: som, sou, era, eres, fos

Per tot plegat és positiu que l’IEC s’hagi replantejat la llista de mots amb accent distintiu amb la idea d’escurçar-la. Considero un encert, per exemple, que es vulgui prescindir d’aquest signe en les formes relacionades amb altres que en duen (així, s’escriurà déu però adeu, món però rodamon). Tanmateix, regularitzades aquests formes relacionades i suprimits els accents distintius de paraules poc freqüents (només cert professorat, amb poc criteri, divulgava en cursos no especialitzats formes com tòt, cóm, cós, pórca), jo hauria estat del parer de no anar gaire més enllà, com passaré a argumentar.

Sense posar gens en dubte la competència tècnica dels membres de la Secció Filològica, penso que almenys en sis dels accents ara exclosos seria preferible una rectificació en el Ple que s’acosta, ja que es tracta de paraules d’ús molt corrent, en què el dubte interpretatiu o la confusió serà més o menys habitual (en altres veus de l’antiga llista, en canvi, serà més excepcional). Em refereixo a l’accent distintiu de formes com dóna dónes (la primera és freqüentíssima), véns vénen i sòl sòls. Val a dir que aquestes dues darreres no són habituals en la llengua ordinària, però sí que coexisteixen en molts textos sobre ciències naturals, arquitectura, etc., en els quals la seva no diferenciació resultarà enutjosa, afegint-se a la que ja té lloc en la llengua oral, en la qual qui parla es veu obligat a diferenciar sòl sòls de sol sols per mitjà de gestos distintius… No oblidem, tampoc, la gran homonímia en les formes sol sols. (D’altra banda, considerem menor la problemàtica de la coincidència dels noms ós i os en textos diversos.)

Abans de centrar-me en algunes de les formes esmentades, voldria aclarir que no és tan definitiu com algú creu l’argument segons el qual no hi ha cap necessitat de distingir mots pertanyents a categories gramaticals diferents. En primer lloc, perquè existeixen fenòmens com la transcategorització (No volen les brutes sinó les netes, les nétes) o com la coincidència formal d’elements gramaticals: Aquesta dona?, diferent de Aquesta dóna? (dóna ‘produeix’). En segon lloc, perquè el context sovint no desfà l’equívoc en els enunciats curts, cada cop més freqüents en titulars, peus de foto, rètols o eslògans publicitaris, sense comptar-hi les llistes o les respostes breus dins narracions (—Les dones? diferent de —Les dónes?). En tercer lloc, i no pas menys important, perquè convé minimitzar els casos del que podríem anomenar “lectura contrariada”, és a dir, aquella en què el lector ha de rectificar la seva primera interpretació. Ja sé que s’argumentarà que, suposant que disposem d’un context ampli, aquest desfarà generalment l’equívoc: però, ¿no posem un interrogant inicial en una oració llarga per evitar que, en finalitzar-ne la lectura, qui la llegeix no quedi contrariat per haver-la entesa com una asseveració en lloc d’interpretar-la com una demanda d’informació? Doncs bé, l’acadèmia, dins el possible, ha de contribuir a fer minvar els casos de contrarietat, i va en direcció contrària a això eliminar alguns dels accents distintius més usuals.

I ja centrant-nos en les esmentades formes vénen véns / venen vens, podria semblar que, essent intransitiu venir i transitiu vendre, les possibilitats d’ambigüitat per coincidència de context serien escasses o forçades. No obstant això, l’equívoc és prou freqüent, no tan sols perquè el primer verb admet subjectes postverbals en construccions inacusatives, sinó també perquè tots dos admeten un ús absolut: —Vénen? / —Venen? (No cal dir que les formes de 2a persona singular véns i vens haurien de rebre el mateix tractament.) Citant exemples reals, recordo en una tanca publicitària aquest missatge relacionat amb la campanya de Nadal: “Vénen els reis!”. Doncs bé, suprimit l’accent gràfic, hauria donat un resultat hilarant… I no és el mateix Venen més taronges d’Itàlia que del Marroc que Vénen més taronges d’Itàlia que del Marroc.

Normativitzar una llengua no és fàcil perquè no es pot simplificar el que no és simple. La proposta que l’accent distintiu se suprimeixi en els bisíl·labs, per exemple, és molt llaminera a l’hora de formular una regla fàcil, però topa amb la problemàtica de mots com els esmentats. Una de les funcions de les acadèmies de la llengua és donar solució als problemes, però amb la supressió de tants accents distintius segurament crearem inseguretat en els usuaris, que fàcilment ignoraran els límits de la llista. Si de resultes d’accentuar gràficament el substantiu (que es manté malgrat que no es pot confondre mai amb el possessiu àton ma), ja n’hi havia molts que ho feien amb l’adjectiu sa, potser ara la vacil·lació s’estendrà a tot un sector relacionable amb els possessius (mon, son, mes…).

El fet que alguns dels vocables que fins ara duien accent distintiu siguin tan usuals fa que el canvi proposat no pugui considerar-se insignificant, sinó que cal ser conscient que tindrà un abast gran: tot el material escrit al llarg dels darrers cent anys es veurà antiquat o obsolet en un cert grau, incloent-hi el material penjat a internet en les darreres dècades, particularment abundós. I s’hi ha d’incloure també l’enorme quantitat de material dedicat a la llengua (entre ell el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, coincident en la llista tradicional), que quedarà molt afectat per aquesta reforma.

I per més que s’estableixi un període per a l’aplicació obligatòria de tals accents, el material esmentat passa de facto a la condició de caducat. Però el material caducat no desapareix ni dels les biblioteques ni d’internet, de manera que durant temps i temps circularà la duplicitat de formes per a disgust de docents i discents. Aquesta reforma pot sortir cara, doncs, de manera que la disminució d’una dificultat gràfica pot generar una problemàtica gens menyspreable.

Però aquests dies en què tants critiquen la reforma s’oblida un aspecte molt rellevant: més preocupant que la forma gràfica dels mots en qüestió hauria de ser la seva mala pronunciació. I és que la decisió d’emprar el signe distintiu es basa precisament en l’oposició fonemàtica, en els homògrafs, entre vocal tònica i àtona (què / que), entre e tancada i oberta (déu / deu), entre o tancada i oberta (són / son) o entre vocal tancada, oberta i àtona ( / te), distincions molt més idiosincràtiques que qualsevol signe gràfic. Doncs bé, paradoxalment, no aixeca tanta polseguera l’avenç de la indistinció fonemàtica (que s’observa fins i tot en algun locutor de la CCMA), com tampoc tants altres indicis de substitució lingüística.

Es decideixi el que es decideixi en el Ple de l’IEC, és important que aquest continuï fent de pal de paller. La Secció Filològica és formada per un equip de grans professionals. La cautela i profunditat amb què ens consta que s’ha preparat la nova gramàtica deixarà en l’oblit la precipitació amb què es va fer aparèixer el 1995 la primera edició de la versió moderna del diccionari oficial (per a més informació, vegeu-ne la meva ressenya en Els Marges núm. 57, des. 1996, p. 71-83). És molta la bona feina que en silenci fan els nostres acadèmics, encara que allò que salta als titulars i sacsegi les xarxes en siguin els aspectes més cridaners (si bé externs al sistema de la llengua). Al costat de la ingent feina científica, han fet aportacions, com la nova denominació dels temps verbals, d’un gran valor didàctic (tal com vaig comentar dins Joan Solà 10 Textos d’homenatge, p. 107-141; i, parlant de terminologia, ho aprofito per a apuntar que seria desitjable considerar secundari l’ús del terme tradicional “accent diacrític” i principal el d’“accent distintiu”, més transparent i apropiat).

Per bé que la polèmica en relació amb la reforma ortogràfica s’ha centrat en els accents distintius, hem d’insistir que aquesta abasta altres aspectes: poleix l’ús del guionet (cal posar-ne en ex-directora general), aposta per la e epentètica en arterioesclerosi o electroestàtic i elimina la dièresi en els acabats en –al (fluidal), tres iniciatives lloables. Tanmateix, pel que fa a l’acceptació d’un accent gràfic diferent en algunes formes regionals (serien normatius, per exemple, els gentilicis en -és, amb accent tancat, que usen els valencians), penso que entrem en un terreny relliscós, almenys fins que no es pugui optar, escrivint amb processador de textos, entre diversos correctors informàtics (com s’esdevé amb les llengües normalitzades): “català (balear)”, “català (valencià)”, etc. Quant a les noves grafies com otorrinolaringòleg, no cal dir que se surt al pas a la vacil·lació existent en la pronunciació i en l’escriptura. Tanmateix, pel que sabem (i ens guiem per les informacions dels mitjans de comunicació), sembla que, llevat de propostes com erradicar, es doblaria la erra només amb radicals grecs començats per r- com rin(o)-, de manera que autoretrat s’escriuria com sempre; com tampoc no es diu res dels compostos —o mots amb prefix— que tenen un segon element iniciat amb essa, en què persistirien tant els dubtes gràfics (assaltar però sobresaltar) com les males lectures (no són pas pocs els que pronuncien fotosíntesi amb dues esses sonores). No obstant això, atesa la nostra precària situació sociolingüística, en què ha calgut un esforç excepcional perquè una part considerable de la població de les diferents terres accedís a l’aprenentatge de la llengua, normativa ortogràfica inclosa, sembla oportú dosificar les innovacions.

Per concloure i cenyint-nos sempre al que n’ha transcendit, la reforma ortogràfica sembla positiva en termes generals i no hi ha motiu per a fer-ne un casus belli. Tanmateix, penso que seria bo deixar la llista en 20 accents distintius (afegint als catorze les formes vénen véns, dóna dónes, sòl i sòls). Res no priva l’IEC d’una rectificació parcial en els dies crítics que seguiran. Com a l’admirada Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, a mi també “m’ha sorprès que la proposta dels diacrítics s’agafés com una cosa definitiva” (Vilaweb, 4 oct. 2016).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Trobo que és un dels anàlisis més amplis i constructius sobre el tema que he vist aquests dies. Jo subscriuria tot el que s’hi diu.

  2. Moltes gràcies per aquesta magnífica lliçó que clarifica i dimensiona la gran polseguera on, al costat d’articles i opinions fonamentades, s’hi ha manifestat també molta visceralitat poc informada. Gràcies també, perquè la lliçó és de franc, mèrit de l’autor i de l’editor de Núvol, que fa el miracle d’aplegar grans professionals sense disposar dels recursos que mereix la publicació.

  3. La distinció fonètica dels accents distintius ajuda molt a qui no és catalanoparlant a saber com pronunciar les paraules.
    Però la veritat, si volen adaptar la llengua de manera que qui no coneix les regles ortogràfiques escrigui bé el català, jo hauria anat més enllà i hauria eliminat tots els accents distintius.

  4. Molt bon article. En general d’acord, excepte en alguns matisos:
    Jo també conservaria ós/os, ja que pot generar certa confusió en alguns àmbits (biologia, prehistòria, així com en diversos topònims (la taverna dels ossos (Garrotxa) per citar un exemple amb què vaig topar tot just fa quinze dies); a més, són dos noms, fet que incrementa encara més el risc de confusions.
    Tampoc entenc que s’aplaudeixi l’estalvi de la dièresi en els mots acabats en -al. És una excepció que s’afegeix a les ja existents (infinitiu, gerundi, futur i condicional) i, com a excepció que és, simplement complica l’aprenentatge de la llengua.
    En el cas de les dièresis, així com en el dels diacrítics, sembla que prevalgui el criteri de l'”estalvi”. Cal estalviar… què? Tanta feina suposa clicar un accent o una dièresi? Personalment sóc més partidari de la coherència: eliminem les excepcions. Les excepcions només haurien d’acceptar-se si són útils. En el cas de les dièresis, jo eliminaria les excepcions existents, per no dir la que es vol introduir properament. I en el cas dels accents diacrítics/distintius, si un mot en porta no veig per què no n’haurien de dur tots els seus derivats (déu, redéu, adéu…) (excepte si canvia la síl·laba accentuada, pel que comentava encertadament d’evitar doble accentuació). Mantenir el criteri al llarg dels derivats facilita l’aprenentatge de la llengua. O tots moros, o tots cristians, que deia un amic meu.

    En resposta a Loida Millan, un parell d’incisos només: 1) la distinció fonètica és relativa: per exemple, té (verb) en molts dialectes es pronuncia amb e oberta; i 2) vostè diu “si volen adaptar la llengua de manera que qui no coneix les regles ortogràfiques escrigui bé el català, jo hauria anat més enllà i hauria eliminat tots els accents distintius”; perfecte, però per assolir aquest objectiu encara seria molt més útil eliminar tots els accents, tots. Sincerament, no crec que sigui cap esforç sobrehumà memoritzar una cinquantena d’accents diacrítics, comparat amb el que suposa l’estudi de, per exemple, les formes verbals o els pronoms febles.

    En fi, espero haver aportat el meu granet de sorra a un debat que espero que continuï viu, doncs és precisament el debat el que ens enriqueix i ens fa avançar.

  5. Tant per tant i ara que està de moda la simplicitat pràctica a l’anglesa, per què no s’amplien els diacrítics a tots els casos absoluts d’homografia, permetent assenyalar gràficament l’accent agut com el greu, en cas que l’autor ho consideri necessari? Vull dir que l’ús del diacrític fos totalment facultatiu. Al capdavall els lectors només fem ús dels diacrítics quan hi ha la possible confusió. És cert que els autors no sempre poden controlar totes les possibles interpretacions, però és innegable que aquesta solució és la més útil de les que he sentit i llegit. La llista d’homògrafs seria certament molt més llarga que la dels mots amb diacrític actual però la regla n’estalviaria l’aprenentatge i n’optimitzaria totalment l’ús.

    Sincerament, com més hi penso, més m’agrada la meva proposta. però com sempre, ningú em farà cas. Almenys, critiqueu-me, si us plau!

    Per a proposicions de la Secció Filològica, ja he deixat la meva adreça electrònica a Núvol. S’admeten ofertes de feina, gràcies.