Menys resignació i més resistència

19.04.2015

El 2015 ha començat molt actiu pel que fa a la llengua: la publicació de l’assaig El bilingüisme mata, de Pau Vidal, d’una banda, i la publicació del també assaig Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill, sota la coordinació d’Enric Gomà (del qual l’edició de l’ARA del diumenge 12 d’abril en parla; com a síntesi, és molt recomanable), però amb la participació de nou persones més que tenen algun vincle professional amb el camp de la llengua, de l’altra, marquen aquest inici d’any que des d’aquest punt de vista el valoro com a més que positiu, ja que durant molt de temps el debat lingüístic no ha estat precisament en el primer pla (ni en el segon, segurament) de l’opinió pública.

Tampoc no voldria passar per alt una proposta una mica extravagant (segons el meu modest punt de vista) d’en Toni Soler, que diu que potser ens podríem plantejar d’eliminar els accents en català. Així mateix, també voldria donar veu a la resposta que li va oferir n’Amadeu Corbera, que parla clar i català (i mai més ben dit) des d’un dels territoris de parla catalana que darrerament també intenta reivindicar i defensar la seva llengua pròpia. En general, tots els textos citats giren a l’entorn de la mateixa qüestió, però tractats des d’òptiques diferents i amb més o menys grau d’aprofundiment (i encert).

Diria que aquest seguit de propostes (per bé que tenen objectes i finalitats diferents, l’una i l’altra) respon a una necessitat cada cop més evident d’afrontar un debat que s’ha anat ajornant sine die perquè sovint no s’ha volgut afrontar: quins aspectes i per què cal modificar o adaptar de la llengua catalana, tant de la seva estructura en tant que llengua com tot el que afecta els mecanismes necessaris per a la seva supervivència (és a dir, sobretot l’ús social, com també la legislació lingüística, entre d’altres).

Tot plegat, doncs, contribueix a alimentar un debat que tard o d’hora havia d’arribar: què hem de fer amb la nostra llengua perquè en un hipotètic Estat català independent pugui superar les mancances que durant molts anys l’Estat espanyol, que sovint ha maldat perquè el català sigui una llengua de segona categoria i ancorada, sempre que sigui possible, en els reductes minoritaris més allunyats de l’oficialitat, li ha denegat pel simple fet de dir-se català i ser la llengua pròpia d’un territori que sempre els ha estat hostil. Diguem-ho clar: Espanya mai no ha volgut que el català tiri endavant, sinó al contrari, que sigui com més dèbil millor. Per tant, entenc que el debat és una reacció natural pròpia de gent preocupada per la seva llengua (cosa que celebro, naturalment).

Ara bé, hem de tenir en compte diversos factors a l’hora d’opinar sobre el tema. Pau Vidal, en el seu assaig El bilingüisme mata, fa una afirmació que comparteixo totalment: sobre llengua, tothom es creu que pot opinar pel simple fet de ser parlant d’aquesta llengua; quan, en canvi, ningú no gosaria dir a un metge on tenim el fetge pel simple fet que tots en tenim. En tot cas, les meves paraules tenen la voluntat de donar una opinió com a filòleg i assessor lingüístic que sóc, alhora que com a parlant preocupat pel futur de la seva llengua.

En Toni Soler, en el seu article a Núvol, que ja hem citat, proposa d’eliminar els accents. Ras i curt. Fa aquesta proposta (la resposta de n’Amadeu Corbera, per cert, penso que és genial) i es queda tan tranquil, com qui no diu res. Argumenta que eliminant-los el català seria una llengua “mes [sic] atractiva per als nous parlants”. No nego que aprendre català sense accents seria molt més fàcil (perquè segurament ens podríem centrar en altres aspectes de la llengua), però en lloc d’acotar el cap i quedar-me callat (com hem fet els catalans durant molts anys amb molts temes quan ens hem hagut de “discutir” amb Espanya) prefereixo rebatre, per al·lusions directes de professió, diguéssim, l’opinió d’en Toni Soler i dir què en penso, sempre des del respecte i intentant argumentar de manera sòlida i precisa.

És cert que penso que en alguns aspectes cal modificar la normativa i fer-la més laxa i adaptable als diferents contextos quotidians a través dels quals ens podem comunicar. Ara bé, si volem que la llengua sigui més accessible, llavors el que hem de fer és preguntar-nos què és el que falla. Jo em pregunto: fallen els accents (en termes generals; no parlo de casos concrets) o fallen alguns docents i el sistema d’ensenyament que tenim implantat? Any rere any veiem com el coneixement de català (llegiu “saber parlar-lo”) augmenta, però com la qualitat en l’escriptura està estancada o, fins i tot, decreix.

¿Per això hem d’alimentar la mandra de molts estudiants (que, no ens enganyem, la majoria de cops no tenen cap interès per aprendre a escriure correctament, per desgràcia) resignant-nos a la primera de canvi i cedint als xantatges que diuen que “el català és molt difícil”? ¿O, com proposo en el títol, és millor resistir i insistir mirant de millorar les tècniques d’ensenyament i millorar la formació dels docents que s’encarreguen de dur a terme aquesta tasca (gens fàcil, per cert)?

Estic molt d’acord amb la majoria de qüestions (sobretot de sintaxi i lèxic) que els autors de Canvi d’agulles proposen que caldria revisar (són aspectes complicats que Fabra, en alguns casos, va deixar a mitges o va proposar com a normes “temporals”), però no podem permetre’ns el luxe, penso, de cedir a la mínima en qualsevol aspecte de la llengua perquè ens pensem que així tot serà més fàcil i millor, i que això canviarà el panorama sociolingüístic totalment fent que el català sigui una llengua molt més atractiva pel simple fet de no tenir accents. Com diu la dita, no tot són flors i violes, això ja ho sabem, però tenim altres problemes més greus i importants a entomar, crec, abans que plantejar una proposta tan poc assenyada i revolucionària (sense cap argument lingüístic, sinó purament com a resposta a un suposat argument de dificultat per aprendre català) com la d’en Toni Soler.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt bon article. Massa parèntesis pel meu gust però és clar.
    Estic d’acord per una simplificació d’algunes normes, el català seria molt més atractiu per a tots els que ja el parlen i més pels que no ho fan. Eliminar els accents, és anar massa lluny. En canvi: “é” i “è” per quan?

    • Gràcies, Grogues! Sí, el meu estil és força carregat, en aquest sentit. Però si dius que és clar igualment em dono per satisfet 🙂
      Aviam com serà la nova gramàtica normativa que l’IEC està acabant de redactar. Esperem que resolgui i flexibilitzi una mica els aspectes més delicats que actualment encara pengen d’un fil després de 100 anys. Com se sol dir, toquem fusta!
      No entenc el que dius sobre la “é” i la “è”. Per quan què? Perdona, no sé a què et refereixes.