Memòries confidencials

5.06.2012

Demà se celebren els primers cinquanta anys d’Edicions 62 i els lectors de Núvol podran llegir articles i entrevistes que s’han encarregat especialment per a l’ocasió. També publicarem escrits que ens feu arribar espontàniament per celebrar aquest aniversari.

Per commemorar aquest mig segle, l’editorial ha publicat un nou llibre de J.M. Castellet, que recull tres retrats literaris i les ‘Memòries confidencials d’un editor’, un text poc conegut de qui va ser el director literari de la casa.

Vaig posar els peus per primera vegada a Edicions 62 l’any 1992, quan encara tenien la seu al carrer Provença i no s’havia constituït en un grup editorial. Jo tot just havia acabat la carrera, encara se’m devia veure a les galtes el vernís de llicenciat. L’Àlex Broch, que aleshores era el director literari adjunt, em va donar a llegir un parell d’originals perquè en fes un informe. Un cop al carrer em vaig adonar que eren textos que optaven al premi Documenta, segurament els finalistes. Em vaig sentir inflat per la responsabilitat i, com que era molt jove i havia de demostrar que era exigent, me’ls vaig carregar sense contemplacions. Com que l’any 1992 encara no hi havia correu electrònic (sembla mentida, però tota l’organització dels Jocs Olímpics es va fer sense email), vaig haver de tornar-hi per entregar els informes. L’Àlex Broch no em va poder rebre, però l’Eli Bofill, secretària de direcció, em va demanar la factura. Després vaig saber que el premi Documenta s’havia declarat desert. I ja no em van trucar més. Silenci. Vaig pensar que havia d’anar a fer mal a una altra banda i me’n vaig anar a Amèrica.

L’any 1997 vaig tornar a Barcelona. Aleshores el Grup 62 ja era al carrer Peu de la Creu 4, al cor del Raval. Tenia tan clar que havia de treballar a l’editorial, que abans de venir cap aquí vaig demanar als de casa que em busquessin un pis prop de 62. La meva mare em va trobar un entresol, fosc i petit com un cop de puny, al carrer Peu de la Creu, 16 bis. M’hi vaig instal·lar amb la meva nòvia americana i quan em vaig sentir a punt per entrar a 62, m’hi vaig presentar i vaig demanar feina de corrector o del que fos. Em van derivar al cap de correcció de la casa, el senyor Antoni Ferret, un home de cabells blancs que et tractava de vostè i tenia preparat per als aspirants a corrector un test tot enteranyinat d’errates, vídues i particions malèvoles… Vaig fer el que vaig poder, però el senyor Ferret ho va trobar insuficient i el dictamen va ser inapel·lable: “Vostè no pot treballar a Edicions 62″.

No em podia donar per vençut. Quin sentit tenia si no viure al Peu de la Creu? Vaig intentar presentar-me com a traductor. L’Anik Lapointe, editora de 62, va tenir la cortesia de rebre’m cinc minuts i encomanar-me una prova de traducció: un parell de pàgines de Michael Ondaatje. La cosa va quedar aquí, perquè l’Anik no anava curta de traductors ni tenia per què aventurar-se a donar feina a un desconegut com jo. Però aquella prova va servir perquè l’Ernest Folch, editor d’Empúries, que treballava al despatx del costat, em truqués setmanes més tard per oferir-me la traducció de La febre del cim, de Jon Krakauer, una aventura alpinista. Vaig prendre’m la traducció com si fos l’ascensió a l’Everest, i durant dos mesos no vaig fer res més. Poc després de lliurar la feina, l’Ernest va tenir un altre moment d’alegria i em va donar a corregir El Canvi, de Miquel Bauçà. Vuit-centes pàgines de galerades. El Bauçà li havia enviat una carta amenaçant-lo que si El Canvi no es publicava abans de l’estiu, el contracte quedava anul·lat. Em vaig tancar a la Biblioteca de Catalunya tota una setmana. Mentre corregia Bauçà (difícil, perquè era com corregir una obra pòstuma) sentia rere el clatell l’ombra admonitòria del senyor Ferret. Per què no li havia dit a l’Ernest que no havia passat la prova de correcció? Algun dia algú amb més coneixement que jo haurà de tornar a corregir ‘El Canvi’.

Va arribar l’estiu i vaig fer balanç: una traducció i una correcció en tot un curs no donaven per viure. Vam decidir tornar a Amèrica. No tenia futur a Edicions 62. O potser el que no tenia era paciència. Quatre mesos més tard, quan ja ens començàvem a abrigar pel fred de Nova Anglaterra, un bon dia, out of the blue, l’Ernest Folch em va enviar un correu electrònic. Em deia que si volia treballar de redactor per ell i l’Anik, acompanyant els llibres d’Empúries i d’Edicions 62. Fins i tot desglossava l’oferta amb sou i condicions laborals. Estaven desesperats. Jo també. O ara o mai, em vaig dir. El desembre de 1998 vaig firmar el contracte.

Em van asseure a la taula del costat del senyor Ferret. Vaig comprovar de seguida amb alleujament que no es recordava de mi. En Ferret amb el temps se’m va fer entranyable. Era l’únic treballdor del Grup que no tenia ordinador. Es passava el dia corregint amb un llapis i un bolígraf vermell. Al matí rebia aspirants a corrector i els matava. A la tarda, havent dinat, feia una mica de becaina, tan esponjada que gairebé ni es notava. Mentre capcinejava, s’apuntalava el front amb una mà, mentre amb l’altra sostenia el boli sobre la galerada, per no perdre el punt on havia suspès la lectura. A les cinc en punt iniciava el ritual de plegar. Treia del calaix la targeta de fitxar de l’empresa i baixava al vestíbul a marcar. En acabat pujava altra vegada al pis de dalt i desava la targeta al calaix. Un cop desplegada tota aquesta litúrgia, plegava. Amic Ferret, allà on siguis, un record des del Núvol!

És per tot això que quan algun jove amb ganes de treballar al món del llibre em pregunta què ha de fer per entrar a una editorial, jo sempre m’arronso d’espatlles i li dic que no ho sé.

@puigtobella

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una història molt bonica, Bernat. I crec que jo afegiria que la pregunta: “Què ha de fer un jove escriptor per aconseguir publicar?” tampoc no té resposta. Però, en fi. Què hi farem… Paciència.

  2. Hola, Bernat. M’adono que jo era llavors un d’aquells traductors dels que l’Anik anava sobrada…
    M’has fet sentir vell!