Me cago en la mar

“Per què ens caguem en la mar i no en una garriga, un bruguerar o un rostoll?”, m’he preguntat durant anys sense arribar a cap resposta concloent. Si la memòria no m’enganya, els asseguro que no he defecat mai a cap oceà o a cap mar (a la Mar Mediterrània em sabria greu per Maria del Mar Bonet; la Mar Morta, descartada per a tots aquells que tenen una fissura rectal; la Mar dels Sargassos impensable a causa dels taurons i només veuria plausible la Mar Negra, ben amagat de mirades impertinents i curioses a l’estret del Bòsfor). Tampoc no conec grans i decidits partidaris d’aquesta pràctica marítima i fecal i, en canvi, són molts els que exclamen davant d’una contrarietat, sorpresa, en un accés de ràbia o en un rampell d’admiració: “Me cago en la mar!”.

“Per què, per què ens caguem en aigües jurisdiccionals espanyoles o bé d’algun altre país o, tampoc no s’ha de descartar del tot, en aigües internacionals, amb tots aquells pirates somalis?”, m’he interrogat a mi mateix dia rere dia, sense compartir aquesta incògnita amb ningú, ja que és una pregunta impròpia i alhora una mica incòmoda en una reunió de feina, tot sopant amb amics o en un còctel en una ambaixada.

Gràcies a Éric Beaumatin, estudiant dels Etudes ibériques et latino-américaines a la Universitat de la Sorbona i autor de Recherces sur la censure verbale: l’euphémisme dans le catalan parlé de Barcelone (1980), he arribat a entreveure una possible –i probable- explicació. No és que, encara que només verbalment, embrutem la mar amb la nostra femta, sinó que ‘me cago en la mar’ seria un eufemisme d’una expressió més grollera, més inconvenient, més ofensiva i nauseabunda, que seria aquesta: “me cago en la Mare de Déu”. Si com a catòlic em repugna escriure aquesta blasfèmia immunda i execrable, com a divulgador lingüístic m’hi veig abocat en honor de la filologia catalana, que a la facultat em vaig comprometre a defensar i custodiar. Així és com lluiten dins meu el catòlic i el divulgador lingüstic que sóc, amb amenaces creuades i virulentes d’excomunió per una banda i, per l’altra, d’expulsió de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans.

Malgrat que no ens n’hem d’enorgullir, cal admetre que, alguns ben sovint i altres més rarament, deposem sobre la Divinitat, i m’estimo més obviar la blasfèmia en la seva forma exacta i habitual perquè corro el risc que no m’acceptin ni a l’Església Maronita. Renec, aquest, que s’amaga en expressions de caire eufemístic com serien, entre molts altres, “me cago en dena”, “me cago en ronda” i  “me cago en seu”, que ha donat lloc a l’excepcional “me cago en Ceuta” i aquesta a una no menys sensacional “me cago en Sivilla” (escrit i pronunciat així, a la manera italiana, com és comú i popular).

Per tant, no és d’estranyar que algun moment de la nostra història, entre la conquesta d’Atenes i la de Neopàtria, els catalans més indòmits i renegaires haguessin fet de cos en la Mare de Déu i que, per raons òbvies de respecte, al llarg dels segles s’hagués reduït a “me cago en la mare” i d’aquí, “me cago en la mar”. Per reforçar l’eufemisme, s’hi hauria afegit ‘salada’ (“me cago en la mar salada”), adjectiu que no ens dóna una gran informació sobre la mar en qüestió i que només tindria una mera funció encobridora, eufemística.

Beaumatin també apunta la possibilitat que “me cago en la mar” fos una reducció de “me cago en la mare que et va parir”, expressió que hauria arribat als nostres dies partida en dos: “Me cago en la mar!” i “La mare que et va parir!”. Aquesta partició en dues meitats respondria a la gravíssim ofensa que entranya aquesta expressió, ja que la sola insinuació que algú deposa sobre la nostra mare encén les ires de tot català de bé.

Com veuen, els eufemismes són tot un món atractiu i misteriós, com bé escriu Beaumatin amb aquestes paraules: “L’euphémisme, enfin, en tant qu’attitude, ne se différencie de la poésie par exemple que par les motivations extra-lingüístiques qui le font apparaître”. Si vostès llegeixen en el seu sentit primer l’allau d’eufemismes presents en El virgo de Vicenteta de Bernat i Baldoví, l’obra es converteix tot d’una en una gran comèdia hortofructícola, de la qual no se n’acaba de copsar del tot el què. Com si fos un Beckett o un Ionesco.