L’edat de ferro

8.06.2012

Martina Ros, editora d'Edicions 62 entre 2000 i 2003

 

Recordo perfectament el dia que vaig rebre la trucada d’en Joaquim Palau per preguntar-me si estava “disponible” per a una proposta de feina.

En aquells moments jo estava amb un permís de baixa per maternitat, ben tranquila a casa, a les antípodes de pensar en canviar de feina i encara menys de rebre una trucada per “fitxar-me”. Per discreció i per no fomentar rumors, en Joaquim Palau i jo vam quedar a l’hivernacle de la Ciutadella. Em va explicar que havia estat l’Anna Soler Pont, aleshores ja agent literària, que li havia parlat de mi.  En Palau havia de construir un nou equip per indicació de la direcció de 62  i  m’hi volia incloure. Em va proposar de ser l’editora d’Edicions 62.

Després de la primera entrevista, em va trucar en Xavier Folch. Vam quedar en un café del carrer Casp i, perquè el pogués identificar  em va demanar que li digués un llibre que em vingués de gust llegir  i que jo el reconeixeria perquè el portaria a la mà.  Tinc la imatge gravada del Xavier Folch, seriós, amb Eucaliptus de Murray Bail  a la mà. No recordo qui va arribar primer.  Vam tenir una conversa molt agradable i crec que els dos vam saber que podíem treballar junts i que ens entendríem. I així va ser.

Em vaig incorporar el maig de l’any 2000. No recordo el dia. Edicions 62 era una editorial amb tanta història que quan hi vaig entrar per primera vegada em vaig emocionar.

Durant  la meva etapa com a editora de 62 vaig compartir edifici, nervis, moltes hores de despatx , amb molta gent però sobretot amb els editors; el Joan Milà, el Manel Martos, el Bernat Puigtobella i el director Editorial, el Joaquim Palau i més endavant en Pere Sureda.

Durant els tres anys que vaig dirigir Edicions 62 vam guanyar un Premi Llibreter 2003 amb L’edat de ferro de J.M. Coetzee, i vam quedar finalistes dos anys:  una vegada amb Dai Sijie l’any 2001, del qual en vam vendre molts i molts  i també l’any 2004 amb l’Arto Paasilinna que va quedar finalista, amb El moliner udolaire. Un èxit! Per cert, que l’Arto Paasilina és un autor de qui  l’Herralde ens va demanar de fer l’edició castellana que teníem prevista a El Aleph. L’hi  vam cedir amablement.

A 62, vaig heretar un catàleg d’autors impressionant. Però el que més il.lusió em fa de la meva etapa és veure que he deixat herència, empremta… és a dir que he aportat  al catàleg autors que han estat i són long sellers.

La Donna Leon n’és un d’ells. La Donna, a qui vaig conèixer personalment, era una autora que feia temps que perseguia. L’editora de Diogenes Verlag ja me n’havia parlat en més d’una ocasió, però per un editor és un gran risc  assumir la contractació d’una autora que publica un llibre per any. La contractació de la Donna Leon va ser molt disputada, però al final vaig aconseguir incorporar-la al catàleg de 62. Les dificultats que vam passar per aconseguir els drets de  Donna Leon van ser recompensades mil vegades per l’èxit de vendes.

Una altra adquisició de la qual em sento satisfeta per la continuïtat que ha tingut després és l’Anna Gavalda.  Una autora com l’Anna Gavalda sempre aporta aire fresc a un catàleg.

Ah! Els nobels!  Edicions 62 és una editorial de molt prestigi i no ens podíem permetre no publicar els Nobels, que gairebé sempre eren anunciats a Frankfurt. La lluita per aconseguir l’últim premi Nobel sempre era aferrissada i provocava corredisses pels passadissos de la fira.  Vam poder contractar Imre Kertész (gràcies a l’agent Isabel Monteagudo) i l’Elfride Jelinek (via Montse Yáñez).

Una altra cosa que vaig fer i em va agradar fer-la perquè tenia el seu risc va ser publicar una novel.la eròtica com La clau de Tanizaki, que estava morta de fàstic a les llistes de llibres contractats de 62 i ningú no es decidia a publicar-la. Vaig decidir fer-ho i amb un traductor que ho fés directament del japonès: l’Albert Nolla. L’Albert va fer una traducció fantàstica i ara és un traductor reconegut entre els crítics i editors a més de professor a la universitat. Tanizaki va veure la llum i el llibre va agradar molt.

També tenia una altra fixació: recuperar llibres publicats en castellà que havien tingut èxit i que no existien en català: L’home a la cerca de sentit, de Victor Frankl, un llibre que vaig descobrir en un viatge a la fira de Guadalajara amb el Pere Sureda;  L’antropòleg innocent, del qual Sergi Pàmies en va parlar molt bé a la ràdio i ens va disparar les vendes, i Els pilars de la terra (aquest gràcies a insistència del Pere Sureda. L’agent Raquel de la Concha ens volia fer pagar el Ken Follet a preu d’or, però al final vam aconseguir arribar a un acord raonable).

Ara que tinc quaranta anys de Rafel Vallbona també va ser un dels èxits que vam tenir. Aquest llibre el vam treballar molt amb l’autor. Era un retrat d’una generació que es va situar a la llista de més venuts una bona temporada.

Amb en Toni Sala, que també era autor de la casa, vam connectar molt ràpid, i li vaig publicar  “Petita crònica d’un professor de secundària”.  Per sorpresa de tots va ser un èxit rotund. Recordo la presentació del llibre amb en Triadú a Sunión i els alumnes del centre que ens van acollir. Vam disfrutar molt aquest èxit amb en Toni.  Després vam intentar repetir èxits, però sense gaires resultats. Una llàstima.

No puc deixar de citar les hores que vam passar comentant i treballant amb en Josep Piera alguns dels seus llibres i també amb en Lluís Anton Baulenas quan va guanyar el Prudenci Bertrana amb La Felicitat.

O també llibres  de no ficció com el de Memòria de l’infern escrit pel David Bassa i on un dels testimonis era l’Enric Marco, que després va resultar ser l’impostor suís. La veritat és que era molt actiu durant la promoció del llibre!

L’any 2003  en Pere Sureda i el Xavier Folch em van proposar assumir el càrrec de Directora Editorial del Grup 62 i el vaig acceptar.