Mario Vargas Llosa: l’espectacle c’est moi

2.07.2012

Hi ha la solitària tortuga gegant que viu dins un paradís artificial tot sabent que és la darrera de la seva espècie. També hi ha el T-Rex portaventurer que es troba clònicament convivint dins una distòpia sàuria de parc temàtic. I després hi som tots els altres, petits mamífers sense urpa ni closca als peus d’aquests gegants escatosos i que maldem per fer el que bonament es pot, en un campi literari qui pugui dins aquesta reptiliana al·legoria.

Amb La civilización del espectáculo, Mario Vargas Llosa presenta un assaig sobre la decadència cultural que, segons l’autor, pateix la societat occidental per culpa del domini de l’espectacle enfront del coneixement. Una reflexió contra la frivolitat i la banalització, l’oci i la superficialitat. Després d’una introducció de quatre pinzellades a T. S. Eliot, Steiner, Debord i F. Martel, un cop establerta la definició de “cultura” i d’alta cultura, el llibre es desenvolupa en diversos capítols marcadament temàtics i que conjuga amb “Antecedentes“, articles periodístics publicats anteriorment i amb què exemplificar allò tan conegut del “−veus com jo ja ho deia?“. Amb una prosa elegant però tanmateix mecànica i sense el tremp creatiu de les seves novel·les, Mario Vargas Llosa ens va encolomant tota una colla de perspectives nefandes a ritme de capítols a vegades motivats per una experiència personal, d’altres d’un record o d’un fet particular, mentre desfulla temes com la pèrdua de l’erotisme o del sentit del transcendent, el desprestigi de la política, el periodisme groc o els marxants d’art. Plantejant pros i contres a tota postura o ideologia, però alhora concloent en contra dels de sempre: nacionalismes excloents, pensadors d’esquerra del maig del 68, integrisme islàmic… Un llibre notable d’algú que no és evidentment cap passerell indocumentat però innocu per tòpic i previsible, fal·laç en alguns raonaments maximalistes, mediocre en segons quines conclusions i només vàlid ad maiorem gloriam d’una posició d’intel·lectual intervencionista, d’un poder simbòlic distintiu obligat a postular, “’apostolar i apostoflar” en lloc de convèncer. Conseqüències en tost de causes. Un producte midcult dins el camí que han obert Z. Bauman, G. Lipovetsky i tants altres però que al seu costat, i sobretot a la vora dels gran teòrics com McLuhan, els frankfurtians, A. Huyssen o D. Bell , resulta fins i tot massa superficial, massa frívol. Massa popular.

Mario Vargas Llosa.

I tot i això, oi que tot aquest contraargumentari també els sona? ¿Oi que n’estan fins al capdamunt, d’aquesta cançó de l’enfadós al voltant de la cultura elitista i la de masses? Una murga, en definitiva, que tots coneixem i que es va produint des que el mon és mon i Plató es carregà l’oralitat; Luter, el cristianisme, Nietzsche, Déu; Adorno, el jazz; Foucault, el subjecte i Mario Vaquerizo, tota la resta. Sí. MARIO VAQUERIZO: playbackautor, DJ sense agulla, Oscar Wilde del gabba gabba gay, escuma ideològica de cervesa esbravada, l’orgull de ser inculte, bisexual teòric i heteroloca practicant, warholià de xinxeta, icona trashion victim, enciclopediste de couché, reallity star… i escriptor. Vet aquí sens dubte l’anatema al Mario Vargas One, el seu contrari, el seu Janus.  I llavors a servidor de vostès li ve al cap aquell principi d’Afterpop d’Eloy Fernádez Porta i aquella comparació entre l’obra de Ray Loriga i Javier Marías, a veure si era més realment popular, més mainstream, i amb uns resultats ben sorprenents. Al cap i a la fi, entre Mario V1 i Mario V2, qui planteja uns termes i uns codis de caire més popular o més elitistes? Qui resulta més propi d’una cultura per als happy few? Qui és més denotatiu a la vora de Carmen Lomana o Esperanza Aguirre? Brahms o Las Nancys Rubias? Picasso o Favio Mcnamara? Visitar el Museo del Prado o l’armari de Sara Montiel?

Al final del llibre, Mario Varguerizo reprodueix el text “Dinosauros en tiempos difíciles”, la intervenció que pronuncià en rebre el Premi de la Pau (Friendenpreis) dels editors i llibreters alemanys l’any 1996. Un article en què, com es veu al títol, l’autor assumeix la identitat d’algun diplodocus dins un temps que afirma pessimistament estan canviant tot i que afirmi que “…los dinosauros pueden arreglárselas para sobrevivir y ser útiles en los tiempos difíciles”. No cal dir que entre el sauri spielbergrianament i el que viu dins una mena de bombolla intel·lectual feta a mida, que lloa el liberalisme econòmic però blasma el cultural potser perquè perd la centralitat de poder no només simbòlic sinó també econòmic, Mario Vargas Llizo s’apropa molt més al segon model, conscient d’una extinció provocada per un canvi d’hàbitat com d’hàbitus, d’ecosistema com de polisistema, però volgudament incapaç d’adaptar-s’hi. O no? Potser perquè sap que de més verdes en maduren, o potser perquè sap que els merescudíssims honors literaris rebuts, la maquinària editorial que el sustenta i els múltiples suports políticosocials que l’estalonen li permeten ser l’espectacle de si mateix tot sabent-se supervivent del seu propi mite. Que això del darwinisme cultural, doncs ell n’està per sobre. Ja saben: “Cuando despertó, Mario Vargas Llosa aún estaba allí.

Blog de Jordi Florit: A redossa.   Twitter: @jpodrit

Etiquetes: