Manel Alonso i les petjades de l’home invisible

27.07.2017

Fa uns dies vaig acabar de llegir el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum Llibres, 2017), la darrera publicació de Manel Alonso i Català. Un llibre en què l’escriptor de Puçol ha anat escrivint al llarg de vint-i-quatre mesos les seues preocupacions, emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions… Per poder-lo publicar, Alonso ha hagut de recórrer a un micromecenatge: “He passat hores i hores enviant mitjançant el correu electrònic a amics, coneguts i saludats un resum del projecte, demanant-los que se’n feren mecenes a canvi d’una recompensa”.

Manel Alonso | Foto: Sabín.

Quan hom acaba de llegir aquest dietari s’adona del mèrit que té el treball d’Alonso. I té mèrit, repetisc, perquè no és el prototip d’escriptor que la majoria de la gent coneixem, és a dir, el d’aquella persona que, a més del seu treball de professor, mestre, metge, advocat, etcètera, es dedica a escriure i publicar llibres. Doncs no,  Manel Alonso és un home autodidacta i, com diu ell, s’ha fet a si mateix: “M’he passat la vida amb llibres en les mans, però tinc pocs títols acadèmics. He aprés a escriure la meua llengua pel meu compte. No sóc filòleg, ni mestre, ni professor, i mai no he tingut la pretensió de ser-ho, el meu objectiu en la vida és ser escriptor”.

Efectivament, és un ofici meritori, perquè voler viure dignament al País Valencià del treball únic d’escriptor és molt i molt difícil. Ell mateix ens ho diu clarament: “M’agrada treballar. Tinc un treball senzill, mal pagat, que alguns ni tan sols consideren treball. De fet, les oficines de l’atur no el tenen reconegut en el seu catàleg d’oficis i professions. Però jo m’alce cada dia i em pose mans a la faena content, feliç”. Alonso és feliç escrivint cada dia, però malauradament “la literatura no dóna beneficis […], és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per tal de treballar”. I per això no té més remei que buscar, “amb un punt d’esperança, faenes, faenetes i faeniues que apareixen només de tant en tant, i que em donen per anar tirant, tirant poc”.

Aquesta precària condició laboral de l’escriptor de La maledicció del silenci (1992) m’ha fet recordar uns versos de Vicent Andrés Estelles on diu: “No tinc altre remei, no hi ha solució. / He d’escriure i a més he de recórrer / diaris i revistes per tal que m’ho publiquen, / per tal que em paguen bé, / per tal que m’asseguren / nou dies de menjar, exactament nou dies (Obra Completa 1. Recomane tenebres). Però és que aquella situació laboral que tenia el poeta de Burjassot era, si fa no fa, la mateixa que patia Joan Fuster que, dedicat en cos i ànima a llegir i escriure des de la seua Sueca, havia de produir un fum d’articles diaris, com Estellés, per poder sobreviure com a escriptor. Si tenim en compte la situació de precarietat de la nostra llengua, producte de la secular persecució que ha patit (i continua patint) pels governs d’Espanya de tots els colors, i governats per reis, regines, vàlids, dictadors, presidents i tutti quantti, és comprensible que Estellés, Fuster i tants altres escriptors tingueren problemes per viure dignament d’escriure en català, en uns moments en què la nostra llengua estava proscrita de l’ensenyament i de quasi tot. Ara bé, és increïble i lamentable que després de quatre dècades, ai las!, els escriptors actuals continuen tenint els mateixos problemes. I tenen els mateixos problemes perquè els índexs de lectura d’aquest país són una vergonya. Les dades aportades pel secretari de l’Associació d’Editors del País Valencià són molt decebedores. Tan dolentes que el percentatge de valencians que lligen en valencià és inferior al de navarresos que ho fan en basc; no supera el tres per cent. Però, i la gent que assisteix als actes culturals? Alonso ens diu que “la immensa majoria dels ciutadans són aliens a tot aquest moviment, el qual és cosa d’agitadors i activistes culturals, editors, llibreters, professors i mestres. Hi ha una part minsa de la ciutadania que atén la crida de fires, firetes i firiues dels llibres, altres ni saben que se celebren. Bona part d’aquestes activitats acaba sent endèmica. Activitats al voltant de la poesia o de la narrativa on només trobes poetes, narradors i els seus sacrificats acompanyants”. I aquesta situació que clama al cel és la que, entre altres, denuncia aquest escriptor.

I és que la pregunta obligada hauria de ser: com és possible que a partir de l’entrada en vigor de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) l’any 1983 la situació no ha canviat gaire, i els nostres escriptors continuen igual o pitjor? La contestació a aquesta decebedora realitat és complexa i perplexa, com ho és el mateix país (Josep Vicent Marqués dixit). Manel Alonso, i tants i tants valencians que estimem la nostra llengua i cultura, ha reflexionat al respecte: “Passe hores donant-li voltes a coses tan complicades com ara el comportament d’una societat davant del fet cultural en la seua llengua i en la del veí. No sabeu les hores que he invertit en soledat pegant-li voltes al tema!”. I en aquestes reflexions Alonso arriba al moll de l’os: “Tants anys de Direcció General del llibre, de gabinets de promoció del valencià, tants anys d’ensenyament en valencià i amb un resultat tan calamitós[…] tots aquells que han tingut l’oportunitat d’aprendre a l’escola en valencià no lligen llibres en valencià. Això és molt greu, perquè ens parla del terrible fracàs de tota una societat. Fracàs de més de trenta anys de polítiques educatives que no han servit per a res. Bo, sí, per a donar un bon sou a directors generals que s’han estat gratant el baix ventre. Diners llançats al poal del fem que han pagat campanyes fallides[…] Es publiquen a l’any uns quants títols en tots els gèneres literaris d’un gran nivell. En aquest sentit, els creadors sí que han fet els deures durant aquests trenta anys i a mesura que han anat madurant ens han oferit obres més ambicioses i de més alta qualitat literària […] però els escriptors valencians han de balafiar una gran energia i imaginació per tal de visualitzar la seu obra en una societat que viu d’esquenes al fet creatiu en la seua pròpia llengua[…] Tinc la sensació que algú, des d’alguna obscura fundació, ha dissenyat el fracàs de les polítiques de promoció lectora i lingüística al País Valencià. No em crec que siguem un poble diferent a l’israelià, el flamenc, els basc, el gallec. I encara que haja estat dissenyat per ments malaltes, el fracàs és de tots”.

Efectivament, el fracàs és de tots, tot i que, com deixa caure Alonso, jo sí que estic convençut que hi ha una intenció malèvola, pensada, dissenyada i portada a cap per fer descarrilar la normalització a casa nostra. Però, tot i així, s’editen més llibres en català que mai, tenim més escriptors i editorials que mai, s’organitzen més actes culturals que mai, les Trobades d’Escoles Valencianes mobilitzen més alumnes, pares i mares que mai… però malauradament la lectura i compra de llibres en valencià és ínfima. Què ha passat, doncs? O millor dit, què està passant? Ha passat que en vint anys de governs del PP no hi ha hagut cap projecte per avançar en la normalització del català, es van eliminar les ajudes i subvencions a les entitats cíviques i culturals, es va frenar l’ensenyament en valencià, es va utilitzar la RTVV per banalitzar la nostra llengua, no es va demanar el requisit lingüístic als funcionaris, no es va potenciar la creació de cap periòdic, etcètera, etcètera. I aquesta política de desvalencianització, en benefici d’una clara espanyolització, ens ha portat on som. I som en un país on la seua llengua pròpia és, tret del sistema educatiu, invisible. Invisible en la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació, la policia, l’administració, les empreses, el comerç, el cinema…La conclusió és que un alumne, encara que haja tingut tot l’ensenyament en valencià, quan deixa enrere l’etapa educativa s’adona que una de les llengües oficials és invisible, i quan intenta viure plenament en valencià no ho pot fer, o tot són problemes. El resultat final, a no ser que hom ho tinga molt clar i siga un militant lingüístic, és que la majoria de la gent abandona una llengua per passar-se molt còmodament a aquella altra on ho té tot, absolutament tot i sense cap problema.

Manel Alonso, que és un gat vell, que n’ha vist de tots els colors i per tan desconfia dels polítics, es pregunta si aquest nou Govern del Botànic, “aquests suposadament valencianistes faran possible la vertadera normalització del valencià, n’incrementaran l’ús social, sostindran una indústria cultural i informativa en valencià i a la fi gaudirem de la pau lingüística que tant i tant anhelem i necessitem. Però no és més que un miratge social, ja que un percentatge alt, altíssim, dels qui han optat electoralment per l’esquerra valencianista li és indiferent la normalització del valencià, o com a mínim no el veu com un tema prioritari[…] Mentrestant, en cada legislatura anem perdent un llençol, una oportunitat per a fer les coses ben fetes: vertebrar socialment, culturalment, informativament i econòmicament el nostre país, traure’ns de damunt les estructures polítiques heretades d’etapes polítiques anteriors i dignificar una llengua i la cultura que n’emana. Sàpiguen que la llengua i la cultura també creen llocs de treball i riquesa”. Davant d’aquesta nova situació política, que vivim els valencians i valencianes, Alonso és “un observador de la realitat” i, com en tantes altres coses, més aïnes és pessimista,  “perquè no em deixe seduir pel miratge”. Però tot i així, no és d’aquells que es dóna per vençut i com un escriptor de pedra picada continua treballant cada dia per “construir eixa obra en la qual estic invertint tanta energia, esperant que un dia les estadístiques siguen tan generoses com ho som els escriptors valencians que oferim el millor de nosaltres mateixos a una societat que ens menysprea”.

Fet i fet, no deixeu de llegir Les petjades de l’home invisible, en aquest dietari de Manel Alonso copsareu, com he dit adés, les seues preocupacions, emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions… Tot plegat, un grapat de sensacions que no solament són d’ell com a escriptor i valencià compromès amb la seua terra, sinó que ensems també són les d’aquest nostre país, com diria Estellés, “sacsejat d’una banda a l’altra […] excitat periòdicament per forces que tot i recorrent a sofismes sembren confusió i sal”(Consideracions del Mural). Un escriptor que clama al cel, a la societat valenciana, poder viure dignament conreant la nostra llengua. D’un escriptor que, com un nàufrag d’una illa, llança al mar una botella a vessar de missatges, que “mai no ha tingut un no a ningú, que s’ha jugat els diners quan els ha tingut apostant per la literatura d’aquest país (la qual cosa ha deixat en la meua economia una ferida sagnant que mai no aconseguiré tancar). I que diu als actuals governants: aneu amb compte que l’excés de prudència no vos faça penedir-vos d’haver desaprofitat una oportunitat històrica”.

Llegiu i rellegiu aquestes petjades que ha anat deixant-nos Manel Alonso. Petjades que ens ajuden a reflexionar sobre el país dels valencians. Ell espera “amb ànsia, un bon lector que siga capaç de fer la lectura que en privat desitge i que en gausdisca, aquest ha estat un dels grans objectius que he tingut mentre he passat mesos treballant”. I quan acabeu de resseguir totes i cadascuna de les petjades feu com jo, escriviu-li, li farà molta il·lusió, perquè com diu ell, “no escric per al silenci, escric per a ser llegit” i per això li prega al lector que “des d’allà on estiga, m’envie quatre ratlles on em faça cinc cèntims de la seua lectura. Per davant vaja el meu agraïment”.

Doncs amic Manel, espere que aquest humil lector haja fet la lectura que “en privat desitges”, per descomptat que n’he gaudit, i molt, de la lectura d’aquestes petjades. Que sàpigues que, malgrat “aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, no ets un escriptor invisible i en necessitem molts com tu per bastir el futur d’aquest país que ja és una mica més nostre. Espere que, quan la tristor et mene a “traure-li pols a la pena”, aquestes quatre ratlles, i la d’altres lectors, et donen força i coratge per seguir endavant treballant amb llibertat, construint, com a tu t’agrada dir, “a favor de”.