Mamet a la Villarroel

15.10.2012

Coneixeu aquella moda de dividir la gent en dues classes de persones? Tant li fa quines classes siguin o per a què és important aquesta divisió. La qüestió és que sempre són dues, les classes, i sempre es diu: “Hi ha dues classes de persones, dos punts…” Doncs bé: heu de saber que entre els espectadors de teatre també hi ha dues classes de persones: Les que quan veuen un sofà sobre un escenari s’omplen d’interès…i les que quan veuen un sofà sobre l’escenari perden la meitat de l’interès de cop.

Perversiones sexuales en Chicago a la Villarroel

Com que jo milito al segon grup, em sembla just dir-ho clar des del principi, perquè molt probablement la meva opinió sobre el muntatge de Perversiones sexuales en Chicago (Companyia La ruta, direcció de Juan Pedro Campoy) que es pot veure a la sala Villaroel fins el 9 de novembre, vindrà marcada per aquesta animadversió gairebé malaltissa pels sofàs, butaques, poltrones i divans que, com és al cas del muntatge de LaRuta, ocupen el centre d’un espai escènic.

Ho dic perquè és evident que el muntatge funciona: la posada en escena és àgil, els personatges ens resulten interessants de seguida i aconsegueixen ben aviat la resposta del públic, la manera com s’encadenen les escenes unes amb altres fa de l’acció un fluir continu que se’ns endú sense que ens n’adonem, i la música que acompanya les transicions és el complement perfecte per acabar de marcar la factura d’un muntatge fresc, divertit i ben acabat: un muntatge que, com es diu de vegades amb els licors, “Passa molt bé”, amb sofà inclòs i tot.

Quin és el problema, aleshores?

Potser cap.

Però també pot ser que si anem a veure una obra escrita per un autor com David Mamet, estrenada a una sala com la Villarroel i explicada avui, amb tot el nostre bagatge com a espectadors (massius!) de cinema i de sèries de televisió, trobem a faltar, a part de personatges divertits, situacions límit i bon ritme alguna cosa més.

Aquest “trobar a faltar alguna cosa” podria respondre simplement al fet que el text de Mamet, una de les primeres peces teatrals que va escriure, no hagi aguantat bé el pas del temps…Però no ho crec. De fet em va sorprendre la meravella amb que un senyor del públic comentava en sortir l’actualitat del text “tot i que havia estat escrit l’any 1974”. Estic d’acord que les relacions de parella poden haver canviat molt entre els setanta i els dos-mils…però potser precisament el teatre no acaba de ser l’àmbit per admirar-se de la vigència de textos dels setanta, quan temporada sí temporada també alguna companyia porta a escena textos del Segle XV…o del III Abans de Crist!

I tot i això, no acabo de trobar Perversiones sexuales en Chicago un text especialment actual…I potser és precisament perquè ho és massa! De fet, el món que dibuixava Mamet als setanta, en què es qüestiona la possibilitat de trobar una parella per a tota la vida, és, senzillament, el món on vivim ara, i per això ens costa poder acompanyar el Danny i la Deborah aquest viatge d’amor frustrat, i viure’n l’ascensió i la decadència: nosaltres veiem clar (i natural, i fins i tot desitjable!) el fracàs des del principi. De la mateixa manera, els dos personatges que ens han de fer de guies per a una nova forma d’entendre el món, en Bernard i la Joan, solter i soltera incombustibles, no acaben de poder-nos sorprendre amb les seves reflexions…sinó simplement confirmar les nostres sospites. Aquest és el preu que paga Mamet per proposar una visió avançada al seu temps: que passades unes dècades, la mateixa visió ja no és capaç de provocar igual.

De totes maneres, ja sigui visionari, rebel o costumista, el text de Perversiones sexuales en Chicago segueix sent un caramel per a un director. Diàlegs àgils, personatges forts, converses sobre sexe i violència…i per si no fos prou, situacions còmiques! Un caramel de veritat, que, com els bons caramels, ve de gust. Res a dir amb el fet que un director decideixi dirigir una o una altra obra perquè li agrada, independentment de si està de més o de menys actualitat.

El que sí penso és que fent-ho, el director assumeix una responsabilitat: la de dir alguna cosa amb aquest text, la de tenir una opinió sobre ell.

En aquest sentit no vaig poder evitar pensar que la proposta de Laruta passava simplement per posar el text en escena. Em va semblar que se’ns presentaven uns personatges innecessàriament aplanats, personatges amb una cara B desaprofitada. Com s’explica sinó que Bernard, el pur retrat robot del més absolut penques, faci un dels discursos sobre l’alliberament de la dona més potents que s’hagin escoltat mai en teatre? O com s’entén si no que l’esquerpa i desagradable Joan, que no espera res del gènere humà, treballi de professora de nens de tres anys? Potser dins aquest personatge hi havia material per investigar una mica més…

En realitat, però, l’opinió del director sobre qui són, què diuen i què fan els seus personatges, l’opinió del director sobre el que el seu muntatge diu, no és, en últim terme necessària.

És veritat que l’espectacle funciona. Hi veiem personatges que ens interessen, escenes que s’encadenen de manera àgil, diàlegs vertiginosos, comentaris corrosius, situacions divertides…

És veritat que veiem tot això. Però també és veritat que no hi veiem res més.

Podeu veure el vídeo de Perversiones sexuales en Chicago.

 

 

 

Etiquetes: