Mallorca és molt petita

17.08.2012

Només volia tranquil·litat. La vida no em transcorria de la manera que m’esperava. El gran senyor doctor veu com l’existència no és tan senzilla com se suposa que ha de ser, devien pensar algunes persones de mi i segur que se n’enfotien per dins i, en el fons, entenia que no em tenguessen gens de compassió. La feina no m’omplia, potser per la meva incapacitat de decidir-me per un diagnòstic o un altre, i les meves relacions personals acabaven en desastroses reaccions nuclears que em complicaven, encara més, la rutina diària. Ja n’estava ben fart. Allò que començava en il·lusió renovada i passional acabava en sanglots i estirades de cabells i no precisament passionals.

Vaig decidir demanar-me una excedència a l’hospital per aclarir les idees i refer –si és que podia- el meu camí. No sabia ni on anar ni cap on partir i tampoc no anava sobrat de calés o sigui que em vaig dedicar a l’estoicisme total i absolut. Em vaig plantar davant la meva petita biblioteca i vaig anar arrabassant dels prestatges polsosos, un a un, tots els llibres. Stendhal, Rodoreda, Espriu, Herbert, Caldwell, Teixidor, Hammet, … Més que llegir, devorava. Feia tants anys que no llegia que era com la fal·lera adolescent pel sexe, intens i relaxant. Entre un i altre aprofitava per fer passejos inacabables per la costa i per escapolir-me a un racó mig amagat per les roques. El meu racó, l’anomenava, com si fos un espai verge, nu de qualsevol petjada humana. A mi m’agradava imaginar-me’l així, però sabia prou bé que no era l’únic que havia sotjat la pròpia misèria en aquell espai precedit d’arestes punxegudes capaces de traspassar les primes soles dels xoquins d’estiu. Una gruixuda i rovellada escala que degué servir per a les sortides de bussejadors i caçadors submarins n’era testimoni silenciós. Ara somicava i desitjava el suïcidi. Feia pena de veure-la. Estava enclavada en una forta penya i restava suspesa a una altura considerable, però la fúria de les onades n’havia arrabassat la part inferior i, aleshores, tot just tenia, si fa no fa, tres o quatre esglaons. Ella es mantenia incòlume, però, de la part superior, guarida amb infinites capes de rovell sagnant, que, en lloc de debilitar-la, l’havien encolat amb més força a la vorera rocallosa. Jo me l’imaginava esponerosa, estimada pels submarinistes que s’hi aferraven quan les ones picaven fort i els brandaven violentament cap a l’espigó de sota ella. No hi devia haver res més tranquil·litzador, en aquells moments de perill, que sentir-se ben agafats a una barra rígida que els treia de l’aigua que colpejava amb enrenou el penya-segat i amenaçava traient bromera blanca. Era una plataforma ideal per a albirar les barques i els llaüts que sortien a pescar. Costava bastant d’arribar-hi perquè no hi havia cap corriol que hi portàs directe sinó que s’havia de transitar per damunt de cantells esquerdats que dificultaven molt el camí. A més, estava una mica amagada i no es divisava des de les últimes cases blanques. Aquella escala simbolitzava perfectament el meu devenir per la vida. Una vegada va ser útil però ara estava escapçada. No era tan sols un escurçament físic sinó també conceptual. Ja no servia ni per baixar ni per pujar i, per tant, deixava de ser una escala per convertir-se en una peça arquitectònica més d’aquell paratge encisador que em servia d’atalaia per endinsar-me en la meva ànima més profunda. Assegut damunt la seva barana podia distingir els distints colors que assolia la mar. Ara era verda maragda, llavors, turquesa. Un blau portentós s’abraonava de sobte sobre la resta i els engolia. El seu reflex m’enlluernava a estones i els ulls em feien pampallugues. No hi duia res allà. Ni llibres, ni música, ni jocs … Tan sols uns ulls badats i disposats a carregar-se d’energia positiva. Només una cosa m’ajudava a relaxar-me. Al senderó de més amunt, que llindava just amb el principi de les roques, hi agafava una bona embosta de pedres de diverses mides. Procurava que n’hi hagués moltes i de colors diferents. Quan les tirava –en compte de no precipitar-me a l’aigua- sentia com si a cada llançament m’alliberàs d’un pes feixuc que m’arronsava cap avall i aconseguia redreçar-me cada vegada més. Llançava fort i alenava profundament. Era una sensació de llibertat molt agradable. Llavors, observava com la pedreta nedava un instant i després s’anava enfonsant dins les tenebres refulgint a la seva petita superfície tots els colors del món. Ho feia així fins que em girava i me n’adonava que els macs que havia deixat a terra s’havien acabat. En aquell moment, ullava l’horitzó i refeia el camí fins a casa.

Un dels dies que hi vaig anar tot semblava igual que sempre. Vaig caminar fins al límit de les cases i, tot seguit, vaig anar esquivant les punxes rocalloses que em sortien al pas. Anava mirant a terra per no posar un mal peu i fotre’m una bona patacada que m’hagués costat partir cap a l’hospital, el qual no volia veure ni de lluny. Quan enfilava el darrer tros de roques, vaig alçar un segon la mirada i vaig veure que hi havia una noia asseguda a la barana de l’escala. No sabia si tornar-me’n o seguir endavant, però ja hi era tan a prop que vaig descartar la tornada. Quan vaig botar dins l’espai obert, la noia es va girar sorpresa de veure-hi algú en aquell indret. Era molt maca. Tenia aspecte d’escandinava. Lluïa un cabell ros blanquinós i llis que li arribava gairebé a la cintura. La seva faç prima exhibia un cutis mat molt poc bronzejat. Era un matí resplendent i el sol que estava a mitja altura li traspassava la cabellera reforçant la potència dels seus rajos daurats.

-Ui, perdona –li vaig dir jo, distret.

-No passa res –em va dir ella, amb una veu malencònica.

Va tombar-se de nou cap a l’horitzó i es va fer el silenci entre els dos. Durant uns cinc minuts restàrem immòbils, capficats en els nostres pensaments. He de dir que per a mi va resultar un xic violent però, com que ella no semblava nerviosa, em vaig anar relaxant. Les mans, farcides de pedres, em començaren a suar i vaig decidir seguir el ritual de sempre. Vaig llançar-ne una de gran per sobre d’ella i va caure amb gran estrèpit un centenar de metres més enllà. Ella la va seguir amb la mirada i va veure com fuetejava l’aigua i baixava fent ziga-zaga fins al fons marí. Quan la perdérem de vista, es va girar cap a mi i em va mirar als ulls.

-Perdona, perdona –li vaig dir, tot nerviós.

-No, no, continua –em digué, amb tranquil·litat-. Me’n deixes una?

-I tant! Agafa les que vulguis –i les vaig deixar a terra, dins un petita cavitat natural.

S’apropà a mi i s’acotà per agafar-ne dues. Eren de les llises i rodones, les meves preferides. Sortien veloces quan les amollaves amb un moviment fort d’espatlla. En va tirar una i, seguidament, l’altra. Tots dos observàrem com les degustava l’abisme verdós.

-És curiós. Sembla que cada cop que en tir una, em sent més bé –va expressar ella.

-A mi em passa exactament el mateix.

Estàrem així una bona estona fins que se’ns acabaren les pedres. En silenci, les anàrem engegant i observant com esclataven contra l’aigua, que aquell dia estava calmosa, si no fos per les nostres embranzides innocents.

Jo em vaig asseure en una roca plana com un escambell i ella va retornar a la barana de l’escala. Estava maquíssima. Portava un estiuenc vestit blanc de cotó que, a contrallum, transparentava i li podien veure el seu contorn esbelt i estilitzat.

De cop i volta, em digué que l’esperàs i partí a corre-cuita per damunt les roques. Uns minuts més tard, la vaig veure que grimpava àgilment entre les puntes tallants. Per un moment, vaig tenir por que caigués i es fes mal, però no va ser així. Va arribar panteixant i amb una tireta del vestit que li penjava sobre el braç. S’havia aixecat la falda i mostrava les calcetes amb un gest que em va semblar molt desvergonyit. Jo vaig enrogir, però ella se’m va acostar i em va mostrar l’interior de la concavitat que havia fet amb la tela de la roba. Hi duia una quantitat innombrable de pedres d’uns colors molt variats.

-Que et sembla si seguim amb el nostre joc? –va demanar ella, riallera.

-Som-hi. A veure qui arriba més enfora! –vaig continuar jo, amb to desenfadat.

Vàrem tirar moltíssimes pedres, més de les que hagués estat capaç d’arreplegar en uns quants dies. En un moment de descans entre tirada i tirada, vaig dir, mentre ens miràvem fit a fit:

-Que n’és de petita Mallorca, eh?

Ella va pispar un roc del munt, me’l mostrà i se m’atansà. Quan estava a pocs centímetres de la meva cara i ja podia sentir el seu alè, em digué:

-Tens raó. Mallorca és molt petita.