Mar i Cel celebra les 1.111 funcions

La cosa és que Mar i Cel va fer molt mal. De fet, molts músics, cantants i actors volien de l’ambició de ser algun dia la Blanca o el Saïd.

“El mar és com un desert d’aigua” és la primera frase de l’himne dels pirates de Mar i Cel. Quan la vaig escoltar per primera vegada tenia vuit anys, ajaguda sobre els genolls a l’últim seient de l’última fila d’un teatre presidit per un vaixell enorme. Com si m’hagués contagiat d’un terrible virus, les cançons em van quedar gravades i creieu-me que no és fàcil conviure amb la veu de l’Àngels Gonyalons fent “sempre he mirat a l’infinit” quan tornes de festa. A vegades se m’escapa un “si tingués un sac ple d’or” a la dutxa, la pagesa de la fruiteria riu quan li entono “on són aquelles pomes?” i en Pep Cruz em recorda que agafi “les claus, les claus” abans de sortir de casa. Miro de portar la síndrome Guinovart el millor que puc i fer vida normal, però costa i molt.

La cosa és que Mar i Cel va fer molt mal. De fet, molts músics, cantants i actors deuen la seva passió a l’ambició de ser algun dia la Blanca o el Saïd. Diria que fins i tot va fer escola, una mena de masia del musical on s’engendraria el planter dels futurs intèrprets i autors d’aquest gènere i que ara està donant els seus fruits. Enguany la temporada de teatre s’estrena amb musicals de tot tipus, des del Petit Príncep, Polònia el musical, Sister Act o la misteriosa història de L’Esbudellador de Whitechapel. Casualitat? No m’ho sembla.

El pitjor de tot plegat és la quantitat de gent jove i ben preparada que veureu a la majoria d’aquests espectacles. Canalla, de vint o vint i res, que canten com volen per a matar de ràbia als mortals que intentarem imitar-los a la dutxa. Si calia un exemple d’estudi i d’esforç per aconseguir una fita, el trobareu fent de Blanca o de Jack l’Esbudellador. Mar i cel, a més a més, compta amb amics que m’estimo, com en David Pintó, un director genial que no ha pogut quedar en tot l’estiu ni per fer un vermut perquè ha estat penjat de les cordes del vaixell que mou “Carlos Barco”. En Joan Lluís Bozzo, que se’l veu il·lusionat com un nen la nit de Reis, m’explica que en David ha fet una feina increïble i que ha sigut una peça clau d’aquest nou Mar i Cel mentre a mi em cau la bava.

Efectivament, això promet ser insuportable, grans musicals i de gran qualitat per tot Barcelona, de petit, mitjà i gran format, fins i tot incorporant efectes cinematogràfics, i sí, donant oportunitats a gent que s’ho ha currat i es mereix triomfar dalt d’un escenari.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació