Maleït vint-i-u

10.08.2017

Tots han marxat. Els pares ja són al llit. Després de portar-los la medicació de la nit, amb el got de llet per la mare i la infusió pel pare, l’Albert torna a la cuina i mira el desgavell. Hi ha plats, copes, coberts i restes de menjar per tot arreu. No sap per on començar. Val més fer-ho ara. Demà al matí té molta feina.

Ell no és ràpid i pot amb tot perquè ho té ben programat. Prefereix renunciar a unes hores de son que atabalar-se i perdre els nervis quan s’aixequi. Després reben els pares, pobres.

Comença per endreçar el menjar que ha d’anar a la nevera: restes de la “fideuà” que ha portat la Nuri, canapès que ha comprat el Joan. No sap què fer amb la nata. La llença.

L’Albert gaudeix amb aquests sopars familiars. En fan tres o quatre a l’any. És l’únic moment que es troben tots. Després, cadascú té la seva vida, la seva família, la seva feina i els contactes queden reduïts a alguna trucada, visites breus i la sessió setmanal de cinema amb el Xavi. Aquesta és l’activitat que més li agrada. Tria una pel·lícula de la multi sala i, en acabar, berena amb el seu germà a l’hamburgueseria del costat.

Abans, quan els pares estaven bé i ell treballava al taller tot era diferent. Les trobades ja les feien però era la mare qui s’encarregava de tot. Comprava, cuinava, endreçava. I somreia. La mare sempre somreia abans de l’embòlia.

En emmalaltir, va haver d’estar moltes setmanes ingressada. Quan li van donar l’alta de l’hospital i un ajut perquè algú la cuidés, el Xavi, l’entès, ho va tenir claríssim. “Albert, pel que et paguen, és millor que deixis la feina i et quedis amb els pares”.

No va saber dir que no.

Llavors va venir el pitjor. Explicar-li a la Sònia que s’havien acabat els esmorzars romàntics, els petits passejos agafats de la ma cada dia en plegar, els petons de comiat com si fos l’última vegada. Cada dia. No eren ben bé nuvis amb la Sònia. Ella deia “només som uns amics molt especials”. Però si algú  hagués vist la seva reacció quan li va explicar perquè ja no es veurien tant, s’hauria pensat que fins i tot estaven casats.

Durant uns mesos la va seguir convidant a les sessions setmanals de cinema amb el Xavi, però ella va començar amb les excuses. Segurament un altre “amic molt especial” havia ocupat el lloc de l’Albert.

Encara la troba a faltar de tant en tant. I ja fa més de dos anys que no la veu.

Amb el cap als núvols ha anat fent la cuina quasi sense adonar-se’n. Només queda escombrar el menjador. Està molt cansat. Demà trobarà algun moment per fer-ho.

Abans d’anar a dormir passa pel bany. Rentar-se les dents és l’última tasca. Li va ensenyar la mare de ben petit. Fa mandra però compensa la frescor que queda a la boca fins a l’endemà.

Mentre obre l’aixeta, es posa de puntetes per mirar-se al mirall. No entén perquè, si només s’hi mira ell, està tan alt. Observa els ulls mig tancats, petits i encorbats per la part del nas, el cabell escàs, llarg i llis, pentinat cap al darrera, la boca entreoberta que la Nuri sempre li fa tancar, l’ombra d’una llengua prominent.

I maleeix, com quasi cada dia, el cromosoma que li ha tocat de més. Al lloc 21.

Tanca el llum i se’n va a l’habitació. Sanglots sorollosos trenquen el silenci. Els pares dormen profundament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M agrada com des del relat de quotidianitats es dibuixen una família , una decisió , un cicle de vida i un sentiment de maledicció … Felicitats !!!