La Selectivitat amb ‘x’ de xupada

El nostre sistema educatiu, que pot presumir, tristament, de tenir una llei d’ensenyament per cada ministre que s’hi ha passejat, fa temps que fa aigües. Alícia Molina lamenta l’obsessió que hem aconseguit que tinguin els alumnes de batxillerat amb els percentatges i les dècimes.

Comença el compte enrere per saber les notes de la Selectivitat. Durant els dies 11, 12 i 13 de juny les aules d’algunes facultats catalanes s’han omplert de neguits, expectatives, incerteses… per realitzar les proves d’accés a la universitat. Arribar aquí, però, no ha estat un camí de roses; la majoria ha hagut de posar en pausa la seva vida: “no” a quedar amb els amics, “no” als compromisos familiars, “no” a les aficions personals… Un viacrucis que només els qui estem a prop sabem quin pes té la pressió que es va acumulant dia rere dia i que desemboca en pors i desconfiances, en plors i impotències, en cansament i desil·lusió i en unes temptatives d’abandonar aquest dragon khan salvatge i absurd.

Potser per aquesta raó molts defineixen el batxillerat com un devorador de vides. Potser per aquest motiu, també, la pregunta de “cal tot això” és present en els pensaments de gairebé tots i en la boca d’uns quants. Perquè la veritat és que hi ha un decalatge aclaparador entre els continguts de les matèries que s’hi imparteixen, les proves de selectivitat i el perfil del nou professional que demana a marxes forçades la societat del futur més pròxim.

El nostre sistema educatiu, que pot presumir, tristament, de tenir una llei d’ensenyament per cada ministre que s’hi ha passejat, fa temps que fa aigües.  A la xerrada inaugural de les Jornades de Pedagogia Sistèmica que es va fer fa tres estius a la UAB, Federico Mayor Zaragoza va dir que “per permetre realitzar canvis calia: aprendre a conèixer, a fer, a ser, a viure, a emprendre i a atrevir-se. Sense evolució no hi ha revolució.” I, malauradament, continuem sense posar la mirada en la direcció que permetria aquesta evolució i, en conseqüència, tampoc no ajudem que la posin els nostres alumnes.

Un exemple d’això, i que no deixa de sorprendre’m, és l’obsessió que hem aconseguit que tinguin els alumnes de batxillerat amb els percentatges i les dècimes. No m’hagués imaginat mai que en una classe de llengua o de literatura es fes servir tant la calculadora. Què més dóna?, els dic davant la fal·lera de calcular què trauran aquell trimestre amb l’examen o el treball que els he tornat. El que importa és aprendre’n, no? I ells em miren com si hagués aterrat d’alguna nau extraplanetària. Heu de cultivar la curiositat, les ganes de saber…, continuo dient.  I sí, potser ja ho veuen això, però també saben millor que ningú que al final del camí el que els espera és un joc de xifres que els permetrà, o no, fer el grau que volen i a la universitat que volen.

Com a persona de lletres que sóc, davant d’això no puc deixar de preguntar-me: es pot quantificar el saber? El podem col·locar en un habitacle que ens el mesuri i que hi posem el percentatge exacte que li correspon a cada alumne? Segurament que si ens basem en els continguts de coneixements aquestes respostes siguin afirmatives, però tinc la impressió que seguir amb aquests preceptes quantificadors tan anacrònics deixa fora de servei la creativitat, l’enginy, l’univers de les emocions, la pluralitat de mirades davant un mateix focus d’atenció… que tan necessaris són per poder fer una transformació important en la societat.

Tinc la sensació que estem vivint un moment de molta confusió; tothom vol dir la seva, cadascú posa responsabilitats allà on pot i al capdavall de l’etapa preuniversitària, els joves no se senten capaços de prendre decisions. Quan miro enrere i recordo el meu temps de COU i de selectivitat, no tinc per a res la sensació de pressió ni de por per un futur que també es devia presentar incert i, en canvi, el vivíem amb aquell anar fent. Hi havia espai vital per somiar, per crear una mena de castells a l’aire que tan necessaris són per no morir en el procés. Algú deia que deixar de somiar era anar morint a poc a poc i crec que una cosa així és el que estem aconseguint que passi. Els nostres estudiants trien estudis universitaris des de necessitats que, en molts casos, no són les seves. Lluny del seu procés intern, desconnectats del seu eix vital, es troben transitant per camins en què no troben massa sentit a res i, en alguns casos, havent renunciat a apostes que no s’han atrevit a defensar-les.

Crec que, com a adults, hem d’assumir les nostres responsabilitats i crec que passen per facilitar el procés vital que estan vivint aquests nois: situats en una edat d’expansió total, haurien de permetre’s tenir la necessitat de fer-se preguntes impensables, d’investigar aspectes que entronquin amb la seva realitat i el moment que els toca viure, haurien de poder mirar el món i a ells mateixos amb uns ulls afamats de descobertes…

I en canvi els encotillem. Encotillem el cuc natural que hi ha dins seu de voler descobrir i saber coses, l’impuls primitiu d’anar endavant i no conformar-se amb el que ja saben o tenen… I, a sobre, hi fem trampes perquè els confonem: emmascarem, potser des de la ignorància, els seus potencials naturals proposant unes maneres d’avaluar antinaturals, que responen a una realitat que no és la que els ajudarà a entrenar-se com a persones i, a sobre, sabotegem el seu procés d’aprenentatge aplicant un “mesurador” avaluatiu que la ciència ja ens ha demostrat com és de caduc des del moment en què ens fa saber de l’existència de les intel·ligències múltiples. Malgrat això, alguns docents segueixen la inèrcia del sistema i es perden la meravella de descobrir els talents que estan submergits en l’interior dels seus alumnes.

Així, doncs, situar-nos des d’aquestes perspectiva posaria en el número u de les prioritats en matèria educativa impulsar un bon treball d’autoconeixement en els alumnes. Quan un estudiant treballa des de la consciència, hi és tot i no hi ha res que l’aturi. Les preguntes de què he vingut a fer aquí, què em fa vibrar fins a voler passar-me la vida fent això… haurien de formar part del procés vital d’aprenentatge de les escoles juntament amb la capacitat d’equivocar-se.

És clar que per poder fer això hauríem hagut de fer una treball diferent en les altres etapes amb més formació des del ser, l’escolta, la descoberta d’un mateix, el gaudi en tot el procés d’aprenentatge, la seva vinculació amb l’entorn… plantejar una distribució diferent dels horaris i del temps d’aprendre de manera que tothom se senti inclòs en l’aventura de saber…

Però per aconseguir aquests canvis i que, en última instància, els alumnes de batxillerat no estiguin tan pendents de la dècima,  ens calen mestres ben formats i perquè hi hagi mestres ben formats, ens calen universitats que facilitin aquest procés de canvi i d’evolució a què es referia Mayor Zaragoza i perquè tot això sigui possible ens cal un govern que aposti per l’educació lluny de les polítiques partidistes.

Mentre aquest canvi no arriba, esperem el dia 28 per saber quins futurs estudiants ocuparan els millors llocs de les nostres universitats. Els diaris s’ompliran d’estadístiques, els centres faran els seus càlculs, els alumnes seguiran amb la calculadora a la mà… i la inèrcia paralitzadora ens haurà guanyat una altra batalla.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació