Mal de llengües

24.04.2014

La demagògia i les argumentacions fal·laces del parlamentarisme ja no ens haurien de sorprendre i, en general, no val la pena perdre-hi el temps, però hi ha casos perillosos que demanen una mínima resposta, ni que sigui per oposar resistència a l’afebliment intel·lectual que persegueixen. És el cas de l’article del president d’Esquerra Republicana que va publicar El Periódico el 17 d’abril passat.

   Oriol Junqueras

El populisme que fa servir Oriol Junqueras en aquest escrit ja queda reflectit en el mateix títol, “La llengua dels meus amics, de la meva gent”, que ens permet endevinar sense problemes que el fil argumental girarà al voltant dels sentiments. Naturalment, no vull donar a entendre que escriure sobre sentiments respongui a una actitud populista, però sí que hi respon quan s’utilitzen per justificar un criteri sociopolític, sobretot si aquest criteri té una dubtosa solidesa científica. La idea que, en un hipotètic estat independent, el bilingüisme oficial català i castellà no suposaria cap conflicte lingüístic és més cosa del candor d’algunes persones benpensants que no pas de l’anàlisi crítica de la realitat social catalana, i vull creure que Junqueras té clara aquesta qüestió. Ara bé, l’astúcia electoralista no fila prim a l’hora de jugar amb les emocions per aconseguir vots, i atiar l’afecció per la llengua és, sens dubte, una de les argúcies més fructíferes d’aquesta estratègia. Sembla, per tant, que el president d’Esquerra Republicana també ha renunciat al rigor en favor de l’eficàcia electoral.

L’estil paternalista i volgudament imprecís que fa servir Oriol Junqueras és determinant per construir el seu artifici, però el factor més inversemblant del seu discurs és la rotunditat amb què, a partir d’un argument tan poc objectiu com l’experiència personal, afirma que, “a Catalunya, no hi ha cap problema lingüístic”. Una inversemblança gairebé xocant si tenim en compte que, quan relata la idíl·lica situació del seu poble, probablement sense adonar-se’n, assenyala el que potser és la situació més preocupant de la llengua catalana: que és prescindible. És cert que hi ha persones amb una llengua familiar diferent que fan servir el català en moltes ocasions, com explica Junqueras, però n’hi ha moltes més que, tot i entendre el català, no necessiten utilitzar-lo. Aquest fenomen respon a una realitat social lingüísticament problemàtica que va més enllà dels “esforços d’alguns mitjans de comunicació, del Govern del PP i de part de l’aparell judicial entestats a dividir els catalans per raó de llengua”. És el problema que, malgrat l’encertada política educativa d’immersió lingüística, tenen molts catalanoparlants a l’hora d’utilitzar la seva llengua familiar amb les persones que no la parlen. No vull entrar, aquí, a analitzar aquest fenomen, però crec que és clau per entendre per què el català, que fins ara, gràcies a l’actitud dels seus parlants, ha resistit tots els intents de destruir-lo, ha deixat de ser hegemònic als Països Catalans, tot i els percentatges tan optimistes sobre l’abast de la seva comprensió que esgrimeixen Oriol Junqueras i qualsevol altre polític temorós d’anar més enllà de la simple enumeració de dades.

Tot indica que el president d’Esquerra Republicana coincideix amb altres polítics de la socialconvergència que aquest statu quo lingüístic no posa en perill el fet identitari català. La seva visió utilitarista de la llengua i l’aposta per altres formes de “catalanitat” –el folklore, el patriotisme, una utòpica economia capitalista nacional, etcètera– els permet esquivar el problema i evitar un suposat enfrontament entre les diferents comunitats lingüístiques. Deixant de banda els recels que, per motius històrics, desperten aquestes altres formes identitàries, és una equivocació no considerar la llengua com l’única realitat que identifica els catalans, sigui quina sigui la seva llengua familiar. A la Barcelona del 1714, s’hi parlaven moltes llengües, però, com sap molt bé Junqueras, l’hegemònica era la catalana, i els intel·lectuals de la cort borbònica no van dubtar a col·locar-la en el punt de mira quan, anys després de destruir els privilegis estatals de Catalunya, van adonar-se del seu paper cabdal en el manteniment de la cohesió social catalana. Qualsevol independentista català, parli la llengua que parli entre la seva gent, hauria de tenir clara la recuperació d’aquesta hegemonia del català, una recuperació que, donada la realitat social dels Països Catalans, només es pot aconseguir amb el monolingüisme oficial. És en aquest nou marc en què obtindria tot el sentit la immersió lingüística i en què, d’aquí a una o dues generacions, el tret identitari per antonomàsia de la comunitat catalana, l’idioma, aconseguiria la normalitat.

Res d’això s’ha d’entendre com un enfrontament lingüístic. Ja des de l’inici, totes les altres llengües que es parlen als Països Catalans s’han de protegir, sobretot si són minoritàries, i, naturalment, fomentar-ne el coneixement ajudarà a reforçar la cohesió social. La comunitat catalana és, com més va més, multilingüe. Que alguns la percebin bilingüe té una causa històrica de caràcter colonial: la imposició del castellà com a llengua de substitució i, per tant, de destrucció de la nostra identitat. No és el fet que es parlin moltes llengües el que posa en perill l’idioma, sinó aquesta voluntat política de subjugació. Hi ha moltes persones de parla castellana que tenen clar aquest fet històric. Per què no l’haurien de tenir clar els independentistes que parlen en castellà? Repeteixo: defensar que el català sigui l’única llengua oficial en un hipotètic estat català independent no significa, necessàriament, cap enfrontament ni cap menyspreu per als parlants d’altres llengües que viuen als Països Catalans. I els polítics independentistes haurien de foragitar aquests fantasmes en lloc de fomentar-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Esplèndid! Subscric de dalt a baix el fons de l’article. Menys que això és cessió i doncs suïcidi lingüístic.

  2. Articles com aquest ajuden a clarificar la situació del català, i ajuden ha comprendre les estratègies que fa servir el poder per manipular-nos, i ens dóna eines (la reflexió) per poder evitar-ho.

  3. Crec que la llei i l’evolució de l’ús social del català no van sempre de bracet. Algú em pot aclarir el cas d’Andorra, en què el català com a llengua oficial no ha impedit que sigui una llengua cada com més minoritària en l’ús quotidià, o el bilingüisme oficial d’alguns països escandinaus? De debò creieu que fer del català l’única llengua oficial d’una Catalunya independent és garantia de la seva pervivència?

    • Cada cas té les seves particularitats històriques i socials. En el cas del català, l’oficialitat monolingüe ajudaria molt més que la bilingüe, sens dubte. Però la seguretat absoluta, en ciència, no existeix. I és des de la ciència que miro de plantejar el tema.

      • La idea no és pas que l’oficialitat única del català comportarà necessàriament la plena normalització. No: l’oficialitat exclusiva és mesura imprescindible per a emprendre la normalització, però NO és suficient. Hi cal molt més. Ara: sense, no es pot fer.
        La idea és, més aviat, que SENSE l’oficialitat exclusiva del català, és a dir, AMB bilingüisme oficial, l’avenç cap a la normalitat del català és del tot impracticable.
        O sigui: si el català no avença a Andorra, tot i ésser-hi l’única llengua oficial, imagina’t com avençaria si no ho fos.

        • Postdata: m’adreçava a Hansen, és clar, per a puntualitzar les coses. Quant a Ignasi Farinyes, vull felicitar-lo molt efusivament per aquest article magnífic que contribueix a trencar la teranyina espessa que embolcalla aquesta nova “traïció dels líders”.

  4. Crítica de la raó pura: possiblement a nivell teòric-científic (que sempre necessitarà confirmació universal) pot ser que estiguis encertat, Ignasi.
    Crítica de la raó pràctica: potser que abans de definir-se per l’oficialitat exclusiva d’un Estat cal tenir-ne d’Estat i per això cal unir forces de catalans i castellans parlants i acceptar, a priori, la cooficialitat lingüística.

    • 1) A Europa, tota nació oprimida que ha atès la independència ha cuitat a proclamar la seva llengua nacional com a única oficial. No és casualitat.
      2) No podem renunciar a l’instrument decisiu que és l’oficialitat lingüística.
      3) Si no hi ha llengua oficial, l’espanyol, per defecte, continuarà essent la llengua comuna i imprescindible.
      4) La proposta de Partal és nominalista: proposa proclamar el català única llengua nacional i no establir cap llengua oficial; però si et mires el contingut que dóna al concepte de llengua nacional, és el mateix que l’oficialitat lingüística.

  5. Molt ben dit! Penseu que aallà on arriba el castellà no en marxa. Vegeu Andorra, on a les escoles catalanes i a les franceses ja es juga en castellà, malgrat els catalans, els francesos i els potuguesos, que hi són també abundants. Si els catalans regaléssim l’oficialitat del castellà als dropos -o prepotents, trieu- que no volen parlar el català, ens suïcidaríem. No podem anar amb el lliri a la mà, perquè ningú més no hi va, només els curts de gambals.

  6. Estimat Ignasi: em sembla molt bé el teu article i totes les teves reflexions, són molt atinades i responen a realitats ben reals. Només un però: em sembla que en Junqueras quan escriu això que critiques està exercint un tacticisme polític que, o se t’escapa, o vols que se t’escapi. M’explico: està clar que si alguna cosa té en Junqueras és perspectiva històrica, i per això sap molt bé què pot dir, què cal dir, i què ha de dir en cada moment. I davant la consulta, i la necessitat que té que el màxim de gent vagi a votar amb doble afirmació -o, en el seu defecte, el màxim de gent voti ERC en unes plebiscitàries-, cal convèncer els castellanoparlants que no han de témer res. I després, un cop independents, ja es veurà. En definitiva, que com a intel·lectual estic segur que en Junqueras firmaria totes i cadascuna de les teves afirmacions, però que com a líder polític no les pot gairebé ni pensar, no fos cas que se li escapessin per la boca…

    • Hola Narcís: si et llegeixes amb atenció el meu article, veuràs que no se m’escapa el que dius. La diferència és que tu ho anomenes “tactisme polític” i jo en dic “astúcia electoralista”. No dubto que Junqueras té un gran coneixement històric, però això no és garantia de tenir una bona perspectiva històrica. Així i tot, crec que sí que la té. El que potser no té és un bon coneixement científic del comportament lingüístic.
      De tota manera, deixa’m dir-te que el “tactisme polític” de Junqueras hagués estat més eficaç si s’hagués limitat a callar o, com a màxim, a parlar del reconeixement del castellà, sense afirmar-ne l’oficialitat; afirmació que, d’altra banda, no crec que tingui, encara, l’autoritat per fer-la.

  7. Subscric plenament l’article, i em fa molta pena que per esgarrapar uns quants vots hi hagi polítics que renunciïn tan alegrement a fer hegemònic el català al seu territori. Ja fa molts anys que l’eminent sociolingüista J. V. Aracil ens va dir que l´única manera que hi havia perquè una llengua fos respectada i feta servir era imposant-la. Sí, imposant-la, com fan totes les lengües que es preuin -o és que volem ignorar que hi ha més de 7000 normes que impsen l ‘”espanyol” a casa nostra?-. Apel.lant al voluntarisme no hi ha res a fer, ens agradi o no és un fet que tan sosl subsisteixen les llengües “fortes”, és a dir les que tenen una munió de canals televisius i són emprades habitualment en el món econòmic i laboral, i així és com ho perceben els immigrants, que de seguida que arriben aquí veuen que hi ha una llengua de primera i una llengua de segona, per això, llevat excepcions, l’àmplia majoria no es molesta a aprendre català… Al respecte us proposo que feu la prova següent: feu veure que se us ha espatllat el cotxe i que necessiteu urgentment que us deixin un mòbil o parlar per telèfon adrecant-vos a tothom que trobeu -cosa que em va passar a mi realment a Barcelona- i veureu com al carrer, en els bars, a les botigues, els vostres interlocutors no saben dir un borral en català, especialment si són immigrants – categoria molt elàstica que a casa nostra tant engloba els qui acaben d’ arribar fa una setmana com fa trenta anys-, els quals com a màxim faran veure que us entenen. Realment en situacions com aquesta és quan hom decobreix la fal.làcia lingüistica en que vivim instal.lats i com socialment el català cada cop és menys present…. No cal dir que per les raons enunciades al principi, i que el senyor Junqueras deliberadasment vol ignorar, tot i sabent-les, ja que no el crec tan ignorant, fims al punt de no saber que el bilingüisme pur en un mateix àmbit territorial no és posssible i que a la llarga, inevitablement, la llengua més forta -el castellà, en el nostre cas- acaba inposant-se. Malauradament és així i no ho hi ha més cera que la crema, i ja cansa sempre haver de dir les mateixes coses i convertir-se en una mena de disc ratllat, tot i que és el mínim que podem fer, ni que sigui com a recordatori per als nostres conciutadans, que actuen com aquell “rei que no tenia camisa” de la fàbula oriental, perpertuament enganyats, no pels cortesans, com en aquell cas, sinó pels “mass media” i pels polítics professionals…..

  8. Retroenllaç: Anònim