Ramon Ramon: “Maduren millor els poetes o les poetes?”

8.01.2015

Envie un correu electrònic a Isabel Robles per felicitar-la pel seu darrer llibre: Les sabates i altres poemes, un llibre agraciat, rarament madur en algú que ha publicat poc (i no en l’edat jove) i molt de tard en tard.

Isabel Robles, poeta valenciana

Isabel Robles, poeta valenciana

 

En la poesia d’Isabel Robles brillen, amb versemblança, les influències angloamericanes —no debades fou professora als Estats Units del 1970 al 1977 i ha traduït clàssics contemporanis com Anne Sexton i E. E. Cummings. Dic amb versemblança perquè hi ha, en català, certa poesia de l’experiència, confessional o de circumstàncies, que entén la tradició literària anglosaxona com un lluentó discursiu, com un daurat superficial d’ètica consumista, adobat amb referències costumistes de ciutats emblemàtiques com Nova York o Londres —sense reparar que, de turisme literari, en podem fer fins i tot amb saragüells. La poesia d’Isabel Robles, ara descriptiva ara conversacional, presenta una perspectiva ontològica des de la senzillesa del llenguatge viscut, un discurs que sona simple perquè és experimentat a fons, un rolling stone. És aquesta maduresa literària de Robles que m’ha reforçat una idea sobre les poetes catalanes contemporànies que, llibre rere llibre, em va convencent, una idea que alguns creuran estrambòtica o poc meditada. Centrant-me —per més coneixement de causa— en poetes valencianes, si pense en els darrers llibres de Teresa Pascual i Begonya Mezquita o —fa uns anys— en el d’Anna Montero, o bé en la trajectòria d’aquelles poetes que van deixant la joventut literària, com Maria Josep Escrivà, no tant en la de —les bones— poetes més joves (com Àngels Gregori, Isabel Garcia Canet, Júlia Zabala, potser ja no tan jove, etc.), la sensació és la mateixa: els seus universos, els seus conflictes vitals, les seues expressions eticoestètiques semblen d’una profunditat, d’una agudesa o serietat ontològica superior a la dels poetes —ho dic a l’engròs, és clar. Sembla com si les poetes maduressen literàriament millor que els poetes, com si els homes fóssem més retòrics, o més lleugers, o menys creïbles a l’hora de viure l’art; com si l’art, en els homes, fos més una impostura o un ofici —un ofici en què es demostra, potser, una gran expertesa— i, en canvi, en les dones una posició vital irrenunciable.

sabel Garcia-Canet acaba de publicar Nit de sal o Nocturns de mare mar (Off Cartell).

Isabel Garcia-Canet acaba de publicar Nit de sal o Nocturns de mare mar (Off Cartell).

No parle, exactament, de qualitat literària, sinó de versemblança, de credibilitat, d’”originalitat”: a mesura que les poetes “envelleixen” semblen —en general— més originals literàriament. No sé si aquesta especificitat té a veure amb uns processos psicosomàtics que les dones viuen amb més punció, o de manera més traumàtica, però el cas és que no hi ha cap poeta “madura” —o molt poques— que escriga banalitats, o estupideses, o verbositats de festa major, i d’homes poetes, sí, i bastants. Potser, de les nostres superfluïtats o angoixes vitals i intel·lectuals, els poetes en fem un estil preciós, atractiu visualment com una nit de focs artificials, però s’acaba el castell i només resta un moment l’olor de pólvora. I potser les poetes no són tan vistoses, però deixen una sentor de sang vessada que no se’n va fàcilment dels narius. Si d’alguna manera és cert el que dic, si no és una esquellada típica de mascle, caldrà reformar el “cànon” literari. Perquè, durant el segle XX, en la literatura catalana —com en totes les literatures, supose— el cànon literari ha fet un tuf de turmes que ha tombat de tos, almenys pel que fa a la poesia. A les poetes se’ls ha rebaixat o qüestionat els mèrits literaris —conscientment o no— per ser, per exemple, massa “femenines” —figues molles, en diuen al meu poble—, o poc intel·lectuals, o lesbianes descarades (per poetitzar sobre tensions de gènere que, directament, no afecten els mascles), o…; o per ser dones de poetes (en contra, fins i tot, de la voluntat i l’opinió dels seus cònjuges). Isabel Robles, Anna Montero, Begonya Mezquita, i totes les poetes que tenen marits o parelles que també són bons poetes, ¿quantes voltes no hauran perdut lluminositat vora l’ombra aparentment llarga dels fal·lus?

 

Nota: Els llibres que, en concret, s’esmenten al text són els següents: Begonya Mezquita: Parlen els ulls, Edicions del Buc, 2014; Anna Montero: Teranyines, Edicions 62, 2010; Teresa Pascual: València Nord, Edicions del Buc, 2014; Isabel Robles: Les sabates i altres poemes, Bromera, 2014.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Interessant el teu article, ni que sigui perquè fa pensar.
    És cert que fins fa cosa de trenta o vint anys hi havia poques dones poetes, i també que el cànon les havia arreconades. I sí, en una parella de poetes, sol quedar marginada o bandejada la dona. Crec que la situació va canviant.
    Sobre la maduració de les poetes dones i els poetes homes, fa de molt mal aclarir-se. Tal vegada les dones no estan o no han estat tan influïdes per la necessitat de fer carrera, en aquest cas literària, i això ajuda a fer una poesia més necessària i convincent. No hi trobo cap altra raó, perquè homes i dones, tots, tenim les mateixes possibilitats de crèixer o de vegetar.

  2. Felicitats, per l’ardida valentia que demostreu en aquest article, perquè fa molta falta que es vagi reconeixent la trajectòria litèraria i la veu de la poeta valenciana que mereix un lloc molt més destacat en la Poesia del segle XXI.
    Gràcies per llegir amb els ulls amb una claredat diafána allò que tants neguen per por.