Loti Ederra

28.08.2015

L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, va dir:

–Pare, tinc son, molta son.

I el pare que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla la dispensà de la feina d’espanotxar i li va permetre anar-se a estirar una estona.

L’home sortí a fer llenya, s’ocupà d’abeurar el bestiar i encara aplegà uns quants aranyons que trobà mig colgats entre la neu primerenca; li agradaven tant a la seva nena! Quan tornà, trobà la casa fosca i freda, ningú no havia encès el gresol, ningú no havia atiat les brases ni alimentat el foc. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, dormia encara a la seva cambra, les mans creuades damunt el pit i un plàcid somriure al rostre.

Al matí, un sol esclarissat s’esquitllava pel minúscul finestró, posant color a la vànova apedaçada, reflectint-se en la pell i el cabell de l’Irati. Més de vuit vegades cantà el gall, però la nena no va anar a plegar els ous. El pare que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla va tenir cura de l’aviram aquell dia. Aquell dia, el següent i els que vingueren. Va caure la flonja neu, va tronar i pedregar, va lluir el sol altra vegada; l’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt el pit i un plàcid somriure al rostre, no es despertava.

La vaca va vedellar, una llocada de pollets va començar a campar per l’era, el desgel anegà la riba submergint soques de salzes i avellaners. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt el pit i un plàcid somriure al rostre, va deixar per primera vegada una rosa roja estampada al llençol.

El sol va daurar els cereals i va madurar els fruits. El pare que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla –ara ja tota una noia!– omplia rebost i graner. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt els dos turons que començaven a perfilar-se sota la vànova apedaçada, creixia i madurava al ritme de les estacions, sense despertar-se ni esborrar el plàcid somriure del rostre.

Qui aniria ara a recollir fages? Qui n’extrauria l’oli i n’elaboraria dolça mantega? Qui caminaria damunt el fullatge mudat? Durant l’època de tempestes, un llamp traïdor esberlà el faig més vell, el de l’escorça coberta de líquens i la soca encatifada de molsa. Temps després, potser el vent, potser el gaig, dins mateix de la fusta podrida, hi feia néixer un nou plançó. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt el pit turgent, no es despertava.

A anyades de pluges torrencials en seguiren d’altres de calor sufocant i sequeres persistents que convertiren les pastures i la pinassa en esca. Flames i fumerades senyorejaren la vall fins que el cel se n’apiadà i feu córrer rius de cendra. I va tornar a créixer l’herba, més verda que mai. Res trencà el son de l’Irati, pell de marbre i trenes de blat, sota la vànova apedaçada.

Amb l’esquena cada vegada més corbada i el pas cada cop més feixuc, el pare, que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla, esgarrapava collites, endreçava la casa i moria una mica cada dia.

El so de la destral estellant els troncs deixà de sentir-se, el fum no sortí més per la xemeneia escrostonada, les bardisses s’anaren estenent per camps i conreus.

L’Irati, pell de cera i trenes de cendra, obrí les parpelles.

–Pare, he tingut un somni tan bonic que no volia despertar-me! Pare! Pare?

 

“Loti Ederra, La Bella Dorment, en euskera.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. M’has tingut suspesa en un ai fins al final, quin patiment i quin conte més preciós, és poètic, ben narrat i l’efecte sorpresa el fa encantador i fantàstic.

    • Gràcies, Carmina! Si t’ha fet sentir tot això, fas a l’aprenent de relataire E. Viladoms molt feliç.

  2. Has aconseguit fer literatura d’una realitat quotidiana. Un “conte exemplar” en dues direccions. Hàbil però d’una gran bellesa. El títol acaba d’ajudar-lo.

  3. Gràcies!
    Intent [no sé pas si ho aconseguiré] de posar-te el mateix comentari que he posat al fòrum d’R.C.
    Crec que ja t’ho he dit altres vegades: m’agrada com escrius…!
    De vegades em dones “feina”, sóc un xic dur per entendre les coses a la primera…
    Ah! També m’has fet mirar alguna paraula al diccionari.
    Gràcies de nou!
    —Joan—

  4. Enhorabona, E.Viladoms, per aquest tercer premi. El teu relat el vaig trobar molt ben escrit i molt poètic, unes imatges molt belles, però no el vaig votar entre els tres que més m’havien agradat (i el conte que més em va agradar, és el que ha guanyat, precisament). No vaig trobar en el teu relat cap conflicte en cap dels dos protagonistes; de fet, en el pare, perquè és l’únic que està actiu fins que es mor. I, com que no hi ha conflicte, no hi ha història i, per tant, no hi ha resolució final. I si hi ha un conflicte previ (“Per què té la noia molta són?”) no està explicitat, ni res indica que somiarà ni molt menys que somiarà un bell somni. Així doncs, quan vaig acabar de llegir-lo, em vaig preguntar “i?”. La sensació era de relat inacabat, que devia ser el principi d’un més llarg, que ara continuaria i esdevindria conte, perquè el conflicte el tindria la noia: “per no voler deixar de somiar un bell somni, he envellit i el pitjor, s’ha mort el pare i no he fruït d’ell”. Que podriem traduir: “Per ser egoïsta, he perdut el pare, el millor de la meva vida i de la vida en comú dels dos”. Malgrat tot, repeteixo, està bellament ben escrit. Felicitats i endavant..

  5. Perdona la meva impertinència, Feliu, però al teu conte Un matí a Gavadà tampoc li veig conflicte, diria que més aviat és una anècdota biogràfica.
    En canvio, en aquest conte sí que li veig un conflicte, l’espera del pare al llarg dels anys ja és un conflicte. I, és clar que hi ha una resolució: quan ella desperta no troba ningú a casa, però ens diu que ha triat viure el somni en lloc de la realitat perquè el trobava molt bonic.
    A més, no veus quina és la part submergida de l’iceberg d’aquest conte? No saps què vol dir Loti Ederra en basc?

    • Hola de nou, Cristina. No és impertinència, sempre va bé saber les opinions dels altres, et fan pensar i fins i tot replantejar-te el propi discurs. Tens raó, en el meu relat “Un matí a Gavadà”, el protagonista principal -el nen- no té cap conflicte, ni tan sols pateix la guerra en directe, encara que la guerra és el conflicte dels adults que l’envolten i la “resolució” és la fugida cap a França (com la dels pobres sirians actualment). Si la història l’expliqués en clau de record l’home vell del parc (el nen de l’inici), el conflicte vindria donat pel seu enyor a un temps i un lloc destruïts de la seva infantesa; i per la pèrdua de la pròpia llengua de la qual sols queda “Tites, tites!” en boca del seu nét francès; però seria un conflicte obert donat que no hi hauria resolució, el poble ja no existeix per a poder tornar i morir a la terra dels pares. Així que estic d’acord amb tu, Cristina, no hi ha cap conflicte concret pel protagonista-nen. A més, el relat el vaig escriure fa molts anys i aleshores no en tenia ni idea de conflictes, punts de gir, doble lectura, etc. etc.
      Amb Loti Ederra discrepo amb tu. Suposem que n’és el que tu dius: “l’espera del pare al llarg dels anys ja és un conflicte”. Preguntem: “Per què espera a que es desperti? Per què no la desperta? La té mimada? la té consentida? Va despertar a un fill anterior -o a la seva dona- i es va morir el fill de l’ensurt o la dona va marxar de casa? Esperar no és el conflicte, el conflicte és saber per què no actua, què li ho impedeix i per què prefereix que passin els anys, envellir i morir-se abans que despertar-la. Té mal despertar la noia i li té pànic?. I la resolució al conflicte del pare -que segueixo afirmant que no sabem quin és- no és “quan ella desperta no troba ningú a casa”; si el pare ja és mort, com pot ser aquesta la resolució? En res li afectarà al pare, ja no podrà canviar, senzillament perquè ja no hi és.
      Si la resolució és la que tu apuntes: “quan ella desperta no troba ningú a casa, però ens diu que ha triat viure el somni en lloc de la realitat perquè el trobava molt bonic”. El conflicte, doncs, el té ella i no el pare; però, quin és? Per què té son, molta son? Per què és conscient que somia? i per què no vol despertar-se? El pare la maltracta? N’ha abusat?, jo diria que no perquè és la nineta dels seus ulls. El pare és avorrit de mena i sols està per la feina i no per la filla? El seu món real és tan pobre que ella s’ha de buscar un món irreal més bonic? Per què? No està explicitat el conflicte de cap dels dos personatges, Cristina. El conflicte el tindrà la noia/dona vella ara, al despertar-se i adonar-se del que ha passat, però la resolució no està ni plantejada: No dormirà mai més per recuperar el poc temps de vida que li quedi i deixar de ser asocial? O, al contrari, és suïcidarà perquè la mort és el darrer somni i allà es retrobarà amb el pare? Què farà o deixarà de fer? No ho sabem, perquè aquest relat -per a mi- està inacabat.
      No sabia el que volia dir Loti Ederra fins que l’autora va dir “Bella dorment” en basc, si la memòria del diumenge no em traeix. Del basc poca cosa sé: Egun non (Bon dia), Gabon (Bona nit) i alguna que altra expressió com “maite zaitut” que, en aquesta vida, jo no te la puc dir, però alguna que altra persona de ben segur, sí. Eskerrik asko per tot, Cristina.